Ananda Dansa, a la recerca de la felicitat premiada

El Consell Valencià de Cultura lliura el proper dia 15 de novembre la Medalla d'Honor a la companyia creada per Rosàngeles i Édison Valls
/ València
11 novembre 2017 01:00h

El 2016 va ser l'any de la dansa valenciana. La premsa deixava un lloc a les primeres planes, modest i gens habitual, per a les notícies culturals, on es feia ressò de l'èxit recollit en els Premis Max per una companyia valenciana. Pinoxxo acumulava set pomes després de rebre nou nominacions i, de cop i volta, moltes ciutats del país descobrien Ananda Dansa. És la màgia dels Max, o el fruit a la feina constant.

Fet i fet, Ananda Dansa no va nàixer ahir, ni el 2016. Els germans Rosàngeles i Édison Valls van crear el 1981 la companyia amb la vocació des del primer moment de conjuminar la dansa contemporània i el teatre a través d'espectacles adreçats al públic adult i infantil. Han esta trenta-sis anys sent "treballadors de la cultura", afirma Rosàngeles Valls i, amb major èmfasi, apostant per la dansa, una tasca que li ha valgut a la companyia per a erigir-se com la més premiada d'entre les valencianes, avalada pel Premi Nacional de Dansa en l'any 2006 i deu premis Max al llarg de la seua història. Al llistat de guardons se'n sumarà un més el proper 15 de novembre, quan el Consell Valencià de Cultura (CVC) atorgue a la companyia la Medalla d'Honor de la institució que presideix Santiago Grisolia.

"Nosaltres no som famosos", respon amb un somriure entre les dents Rosàngeles Valls. "Som treballadors de la cultura", apunta. Són uns més entre tants que no ixen per la televisió i, per tant, malgrat una trajectòria de quasi quatre dècades i una vitrina omplerta de trofeus i reconeixements, la societat no ha estat capaç d'apreciar allò que aporta la companyia al progrés. Tanmateix, això no els impedeix seguir sent feliços, sent fidels d'alguna manera al nom de la companyia. Ananda és un mot que ve del sànscrit i que significa: "Sigues feliç amb allò que fas". I quan ho han sigut? No ha estat una sensació contínua;  al remat, "tindre vocació en aquest país, on no hi ha una política cultural ni un públic de dansa, és un poc difícil, És complicar ser feliç perquè en la nostra professió has de reivindicar, no solament l'art, sinó cada cosa que has de fer per a mantindre en peu una companyia i mantindre un contacte amb el públic per a intentar omplir el pati de butaques. Això és essencial", raona. "Després de 36 anys estem aconseguint connectar amb el públic, però, indubtablement, la política cultural d'Espanya no ens acompanya", es lamenta.

Els èxits que ha assolit la companyia han contribuït a fidelitzar el públic. "Nosaltres sí que tenim públic", però els descords polítics han propiciat que la dansa, d'una manera generalitzada, quede òrfena de seguidors, "perquè mai s'ha fet una política de captació a nivell estatal". La inacció política que denuncia Valls no ha estat l'únic problema. "La dansa, igual que el teatre, està en mans dels programadors i la majoria d'ells vénen del teatre", explica. Això fa que els responsables culturals aposten per allò que els és, d'alguna manera, més familiar. Ara bé, arriscant el mínim possible a l'hora de confeccionar temporades, perquè, "dins del teatre, programen les cares conegudes i així tenen això que agrada als polítics, que és omplir el pati de butaques"; unes sinergies que "mai s'han donat en la dansa". "La dansa és un peix que es mossega la cua: com que no es programa, no hi ha públic; com que no hi ha públic, no es programa", raona.

Passes endavant a València

Aquest any la Generalitat va recuperar el festival Dansa València amb un format de fira i, tal i com va avançar aquest diari, el govern valencià té previst recuperar i dotar de contingut l'oblidat Centre Coreogràfic de Burjassot per a la temporada 2018-2019, dues accions "essencials" per a les companyies, matisa Valls.

En el cas de Dansa València "perquè és també una fira on acudeixen les millors propostes coreogràfiques del país i els millors programadors del món", reconeix Rosàngeles Valls. La fira en ella mateixa representa una plataforma per a les companyies, però continua sent una assignatura pendent la internacionalització, remarca Valls. "Les propostes de dansa han d'estar acompanyades d'ajudes per a les gires, per a reduir els costos", demana, perquè es donen casos paradoxals, per exemple: "Les companyies de Seül o de Brussel·les tenen ajudes per a fer gires internacionals, per tant, ix més barat una companyia que ve de Seül o de Brussel·les que una d'ací". En aquest sentit només Catalunya treballa a través d'una plataforma específica, "encara que tampoc és que funcione perfectament; òbviament no és el Dance Council", afegeix.

Mentre que el Centre Coreogràfic es va buidar de contingut perquè tot el pressupost es va destinar a crear la companyia de Teatre de la Generalitat, fins al punt de traure-la de l'organigrama, ara està damunt de la taula la recuperació de l'edifici i l'activitat que desenvoluparà però "cal tindre paciència –demana la responsable d'Ananda Dansa– perquè un Centre Coreogràfic és un centre de residències de companyies, un centre de coproduccions, és un centre de gestió, de video-art, és a dir, no és únicament un espai unilateral, és tot això i que puga potenciar que les companyies, els grups i que els creadors tinguen una estructura estable per a treballar". Caldrà, doncs, donar-li temps "perquè tot això no se'n vaja; això és el que potenciarà que els creadors puguen formar una companyia i treballar d'una manera estable", demana.

Això no obstant, una de les decisions pel que fa a la dansa que va prendre el govern valencià va ser prescindir d'un cos de ballet estable. El ballet de la Generalitat va passar a ser eventual en gener del 2017, de manera que es va crear un nou cos de dansa en funció de les produccions públiques que impulsa l'IVC. Per a Rosàngeles Valls la decisió va ser la correcta: "El que veritablement cal és crear en el Centre Coreogràfic una cèl·lula d'inserció professional perquè els ballarins puguen fer eixe canvi d'amateurs a professionals i que estiguen a disposició dels creadors perquè cada vegada els creadors tinguen millor material humà". Les circumstàncies econòmiques –una qüestió que també va ressaltar el director adjunt d'Arts Escèniques de l'IVC, Roberto Garcia– fan que no siga "raonable" mantindre tot l'any un cos de ballarins. L'aposta és crear-lo segons les necessitats, com per exemple la producció de Divinas Palabras de Valle-Inclán que presentarà l'IVC en la primavera del 2018 –que s'estrenarà en la propera edició de Dansa València– i que requereix d'un cos de dansa que està seleccionant l'equip d'Ananda Dansa. 

"Som treballadors, però no famosos"

Deu premis Max, Premi Nacional de Dansa i el dia 15 de novembre, durant un acte del Consell Valencià de Cultura que mantindrà l'exministra de Cultura, Carmen Alborch, Anada Dansa rebrà la Medalla d'Honor del CVC. El seguici de guardons reconeixen la trajectòria però això no implica que la societat sàpiga valorar el llegat cultural d'una de les companyies més llongeves del País Valencià.

"La societat està un poc al marge de la cultura. No està suficientment acceptada", retreu Rosàngeles Valls. Tot i ser la companyia d'arts escèniques més premiada, una de les que més viatja per tot arreu, ser acceptada per la societat és una altra cosa. "Acceptada és la gent que ix en la televisió, però nosaltres no som famosos. Som treballadors de la cultura, però no famosos", sentencia.

Després de 36 anys treballant i experimentant els llenguatges, Valls divideix la història en tres períodes: uns primers anys passionals, de descobriment i d'anar a ballar per tot arreu; una segona etapa marcada pels treballs per Espanya, que va representar un moment "molt gratificant i en el qual ens vam relaxar moltíssim", i una tercera etapa on van descobrir els espectacles per a tots les públics mantenint els mateixos inputs de qualitat i "això ens va donar un altre gust". D'entre els moments de major algidesa "no podem oblidar que Pinoxxo ens ha donat uns anys fantàstics, i tots els premis Max són el resultat d'un treball de molts anys d'insistència professional que és l'única manera d'aconseguir una excel·lència", manté la coreògrafa.

Entre la recerca de la felicitat, la companyia ha tingut entrebancs. Dos crisis, la del 1992, tot just després de l'Expo de Sevilla, i l'última crisi econòmica. Aquesta darrera, que es resisteix, "s'ha emportat motles coses per davant, però també la del 1992, on nosaltres ja existíem, es va emportar molts dels professionals". Han estat dos moments "durs" per a Ananda Dansa que s'han superat "reinventant-nos per a seguir, com la majoria de companyies", mentre que altres "han desaparegut o van començar a fer solos o passos a dos o han tret el vestuari, l'escenografia" per a sobreviure en un ecosistema cultural que estreny fins l'últim cèntim les produccions per a reduir costos.

"Nosaltres vam preferir no llevar gent, treballem amb set persones i dotze quan estem de gira –inclosos els tècnics–, fem l'escenografia, fem la música composta ex professo per Pep Llopis, fem els mateixos espectacles que abans de la crisi però la diferència és que no podem fer un espectacle cada any perquè no tenim pressupost". L'economia frena l'artista. Ananda Dansa ho soluciona allargant el temps entre una nova producció i una altra. "Si tens ganes de crear, doncs et fots i res més, però, fem espectacles on prime l'excel·lència, el contacte amb el públic i la qualitat. És el camí que seguim i deixem sovint allò que al cervell li apeteix, perquè som una companyia que té assumides moltes obligacions amb la seua gent i, per tant, el cap et dicta el que has de fer", acaba.

next