El Ple del Tribunal Constitucional (TC) ha anul·lat la llei valenciana que permetia a les Corts revocar senadors territorials per ‘pèrdua de confiança’ en considerar que alguns preceptes de la norma són “inconstitucionals i nuls” perquè “excedeixen les competències de la Comunitat Autònoma i vulneren l’article 67.2 de la Constitució, que garanteix el lliure mandat polític per als membres de les Corts Generals”. D’aquesta manera, el TC ha estimat el recurs d’inconstitucionalitat, promogut per més de cinquanta senadors del grup popular contra els apartats un, tres, quatre, cinc i set de l’article únic de la llei, així com contra la disposició transitòria única de la llei aprovada per les Corts que estableix la possibilitat de revocar a aquests representants en la cambra alta quan incórreguen en comportaments que susciten “pèrdua de confiança” o provoquen el “desprestigi” de les seues institucions.
La sentència explica, en primer lloc, que la Constitució preveu dos mecanismes d’elecció dels senadors: l’elecció directa pels respectius cossos electorals i la designació per les assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes. Així, recorda que els senadors de designació autonòmica representen el conjunt del poble espanyol, però ostenten també, pel seu origen, “una determinada representativitat de la respectiva Comunitat Autònoma” i “de l’assemblea legislativa que els va designar”. Així mateix, assenyala que gaudeixen, per imperatiu de l’article 67.2 de la Constitució, d'”una llibertat enfront de l’Estat (en el seu més ampli sentit), en la virtut del qual l’ordenament no pot prestar la seua sanció o força d’obligar a cap acte que pretenga predeterminar l’exercici pel diputat o senador de les seues funcions com a tal”. Per això, considera que el precepte que estableix que els grups parlamentaris podran sol·licitar la compareixença “obligatòria” dels senadors de designació autonòmica “per a retre comptes” “no té suport en cap competència autonòmica”, és “contrari al mateix Estatut d’Autonomia” i, per tant, “inconstitucional”.
El Tribunal assenyala que les possibles sol·licituds per a compareixences informatives dels senadors davant la cambra autonòmica són “innòcues” des del punt de vista de la constitucionalitat sempre que “es limiten a contemplar meres iniciatives parlamentàries amb efectes jurídics fitats a la vida interna de les cambres i sense abast vinculant” per al senador, la presència del qual s’interessa. “És del tot evident, no obstant això, que aquestes normes autonòmiques no poden imposar cap tipus de deure sobre aquells senadors”, que són membres d'”un òrgan constitucional de l’Estat sostret a les competències de les Comunitats Autònomes”, subratlla per a remarcar que els senadors de designació autonòmica queden sotmesos a l’ordenament jurídic estatutari “només pel que fa a les ‘condicions i modalitats de la seua designació'”.
D’igual manera, el TC veu inconstitucionalitat en la compareixença anual obligatòria dels senadors davant la cambra autonòmica. La norma autonòmica, explica la sentència, “vulnera de forma explícita la Constitució, ja que col·loca els senadors en una inequívoca situació de subordinació a l’assemblea o de dependència política de la mateixa”. En concret, apunta al fet que vulnera l’article 67.2 de la Constitució, segons el qual, “els membres de les Corts Generals ‘no estaran lligats per mandat imperatiu'” i també vulnera la “naturalesa constitucional de la representació política de tot el poble espanyol”. “Es tracta d’un precepte que solament podria haver sigut establit per la Constitució, no per cap altra font, estatal o autonòmica, a ella subordinada”, remarca.
El Ple del TC declara també inconstitucional i nul, per raons de caràcter competencial, el precepte que preveu la revocació per la cambra autonòmica del nomenament del senador per ‘pèrdua de confiança’ en assenyalar que una norma autonòmica “no pot ni imposar qualssevol deures o controls sobre els membres d’òrgans constitucionals de l’Estat ni tampoc pot ‘completar el règim jurídic’ del ‘cessament’ d’aquests senadors”. La sentència argumenta que el cessament per pèrdua de confiança introdueix una “genuïna responsabilitat política” que resulta incompatible amb la Constitució i que, per tant, tampoc podria ser susceptible de regulació per normes estatals. “La no subjecció a mandat imperatiu de diputats i senadors comporta la garantia constitucional que cap d’ells podrà quedar, en l’exercici del càrrec, sotmés a voluntats alienes”, recorda.
