Carmen Amoraga: resiliència contra l'esclavitud en el segle XXI

L'escriptora presenta hui 'Basta con vivir', un llibre de denúncia sobre la ceguera de la societat respecte a la tracta d'éssers humans, però que també reconeix la força de la superació i la solidaritat
/ València
20 novembre 2017 01:00h
Carmen Amoraga presenta hui la seua última novel·la \'Basta con vivir\'.

La vida de Carmen Amoraga va fer un tomb el 24 de maig de 2015. El resultat de les eleccions autonòmiques va propiciar un canvi polític al País Valencià després de vint anys ininterromputs de governs del Partit Popular. L'escriptora de Picanya que va formar part de les llistes del PSPV-PSOE seria nomenada, poc després de la conformació del nou Consell, directora general de Cultura i Patrimoni.

Aquesta responsabilitat l'ha mantinguda allunyada de la primera línia del panorama literari i sumida en una certa "angoixa" per si no trobaria espai i temps per a dedicar-se a escriure. Amb Basta con vivir, que es presenta hui a València, Amoraga demostra que va poder trencar el "bloqueig" i que no ha perdut el pols al relat de la quotidianitat. "Ha sigut molt emocionant retrobar-me amb l'escriptura", diu alhora que rebutja les crítiques davant la possibilitat d'estar aprofitant-se del seu càrrec públic per a promocionar el llibre. "No puc evitar que hi ha haja gent que ho pense. Jo tinc la consciència molt tranquil·la perquè m'he dedicat a escriure el llibre en el meu temps lliure. He tardat molt a tornar, però no he perdut la il·lusió del primer dia", expressa Amoraga. 

L'autora explica que, tot i la duresa del relat, sobretot en la trama que afecta la jove Crina, víctima d'una xarxa de tràfic d'éssers humans i que és explotada sexualment, es tracta d'una novel·la "optimista" en què els personatges aconsegueixen alçar-se, una i altra vegada, dels colps durs que els proporciona la vida. "M'interessa més la derrota que el colp de sort, perquè aquest no depén de tu, però en la desfeta hi ha un component personal", indica l'escriptora. Així mateix, subratlla la importància d'un element imprescindible en el llibre: la fantasia. "A Crina i a Pepa, les protagonistes, els és de moltíssima utilitat imaginar la vida que volen tindre. Somiar-la ja és una forma de començar a aconseguir-la", indica.

Carmen Amoraga: "M'interessa més la derrota que el colp de sort, perquè aquest no depén de tu, però en la desfeta hi ha un component personal"

En aquesta mateixa línia, Amoraga reflexiona sobre les possibilitats personals, però sobretot col·lectives, per a canviar el destí d'aquells que pensen que ho han perdut tot, que ni tan sols conserven un bri d'esperança. "Jo crec que la societat és més bona del que pensem i el principal problema és que els roïns fan molt més de soroll", lamenta.

La novel·la posa l'enfocament sobre la ceguera social actual pel que fa a l'esclavitud del segle XXI. "Preferim pensar que aquestes xiques no existeixen i que ho fan voluntàriament quan la majoria d'elles arriben enganyades i són esclaves. No seríem capaços de consentir que els nostres veïns tingueren esclaus, però sí que som capaços de pensar que no podem fer res per aquestes dones. Ens neguem a veure que som tan culpables com la resta perquè no les veiem, els llevem la humanitat, no sentim empatia", critica l'autora.

Una escriptora de puzles

En les circumstàncies actuals de Carmen Amoraga, Basta con vivir ha sigut confeccionada com un puzle. "Diuen que hi ha escriptors de mapes, de brúixoles i jo inaugure la categoria d'autors de puzles, que és el que he hagut de fer per a bastir la novel·la", explica la literata. Així han anat encaixant totes les peces que ha anat confeccionant des que li va vindre la primera idea per a escriure un relat que ha estat cuinant-se més de cinc anys.

La primera espurna va esclatar durant el lliurament dels Premis de Dones Progressistes, que fa uns anys van reconéixer el treball de dues activistes contra la mutilació genital femenina. "Els vaig demanar permís per a narrar la seua història, però amb bon criteri em van dir que preferien escriure-la elles mateixes", recorda Amoraga. La segona trama li va arribar mentre passejava els seus gossos. "Vaig veure com una dona feia el mateix que jo, però s'adreçava al seu animal amb una tendresa infinita. Aleshores, vaig posar-me a fantasiejar amb la vida d'aquesta senyora solitària i que parlava amb el seu gos per a sentir-se menys sola. I, de sobte, l'altra història em va 'atropellar'. Tot va confluir i les històries es van fusionar", explica l'escriptora. "Sóc una escriptora que novel·la quotidianitat. Els meus llibres sempre estan relacionats amb la realitat que visc, somiat o m'han contat", expressa.

Ahir va arribar el moment de la documentació i les entrevistes, sobretot amb una persona que va viure una situació molt semblant a la de Crina, en la qual va trobar el to vital que manté amb vida la jove explotada per la xarxa de tracta d'éssers humans. "Crina viu entre la necessitat d'oblidar i de recordar, de sentir i de no sentir. Per a poder sobreviure, Crina vol no sentir i no recordar res, però alhora ho necessita per a viure, perquè si no recorda ni sent, perd la humanitat. És per això que li dedique la novel·la a Mina", indica Amoraga, qui també ret homenatge a les persones que l'acompanyen en el seu dia a dia en la novel·la, ja que ha posat els seus noms als personatges.

Carmen Amoraga: "Ens estan educant per a l'èxit i dissortadament no tots podem aconseguir-lo. I jo crec que la felicitat resideix en el procés d'intentar-ho més que en el fet d'aconseguir-ho"

"José María Ángel, director general de l'Agència de Seguretat i Resposta a les Emergències; Charo Tamarit, sotsdiretora del llibre; la psicòloga Carmina Palau; Jose, de premsa, i Pilar, la meua secretària, apareixen en aquesta obra, que evidentment no seria igual si no estiguera ara exercint el càrrec de directora general de Cultura, ja que m'ha obert noves visions i perspectives de la realitat. De tots ells he rebut molt d'afecte, perquè crec que sense l'estima, que és el que busquen tots els personatges, no podem viure", subratlla qui va ser finalista del Premi Nadal en 2007 amb Algo tan parecido al amor, guardó que obtindria en 2014 per La vida era esto.

Com a assignatura pendent, i n'és plenament conscient, té la incursió literària en valencià. "M'encantaria que es traduïra el llibre i no descarte començar amb alguna cosa curta", expressa. I és que, com ella mateixa indica, "estem educats per a l'èxit i dissortadament no tots podem aconseguir-lo, per això jo pense que la felicitat resideix en el procés d'intentar-ho, més que en el fet d'aconseguir-ho".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next