Sembla que tot és igual: els escàndols de corrupció, les retallades, l’atur rampant, les promeses trencades, el corró legislatiu d’ultradreta, les declaracions desafortunades -quan no agramaticals-, les maneres prepotents, els insults a la intel·ligència i a les persones, les contradiccions flagrants entre membres del Govern, les bandades, els globus sonda, les tensions internes en el partit… Dóna la sensació que no importa el que faça el Govern del PP: segueix encapçalant les enquestes d’intenció de vot. Com és possible? Què hauria de passar perquè el PP es pegara una patacada electoral?
En l’últim baròmetre del Centre de Recerques Sociològiques tots els polítics suspenen i més del 80% dels espanyols pensa que la situació política és “dolenta o molt dolenta”. No importa. A pesar que el PP va perdent vots a poc a poc, a dia de hui, amb tot el que està passant, Mariano Rajoy tornaria a guanyar unes eleccions. Ho faria amb el 32,1% dels vots. Seria de nou el partit més votat. Existeixen diverses explicacions que, sumades, poden llançar una mica de llum sobre la resistència del PP. Anem a revisar sis d’elles:
1. Som idiotes. La paraula ‘idiota’ etimològicament fa referència a aquell individu que només pensa en si mateix i que només es preocupa pel privat, per allò que li afecta només a ell, i així menysprea el públic. Sense ànim d’insultar i cenyint-nos a l’etimologia, podem dir que la majoria dels espanyols tradicionalment només s’ha preocupat per allò propi, encara que cada vegada en major nombre ens anem adonant que l’individual no millora si no defensem el col·lectiu.
2. Ens hem cregut un conte. Una segona explicació prové de l’èxit d’un relat fàcilment entenedor per la gent: ‘La crisi és com una malaltia. Per a guarir-se fa falta prendre un fàrmac desagradable (les retallades). Si fem el sacrifici, ens guarirem i tornarem a estar com abans’. En el seu fur intern, moltes persones creuen aquest conte i pensen que el PP és un ‘metge estricte’ que està aplicant l’única teràpia possible. Una teràpia dolorosa i desagradable, però necessària. El PSOE és vist no obstant açò com un metge covard, que va realitzar exactament el mateix diagnòstic que el PP però no es va atrevir a aplicar la teràpia més agressiva, amb el que la malaltia i el sofriment es perllongarien més anys. És a dir, el PSOE va abraçar el mateix relat que el PP, es va creure i va intentar fer-nos creure el mateix conte. Per a l’elector la diferència entre l’un i l’altre és qüestió de grau d’intensitat, no de diagnòstic ni de teràpia. Per açò el PSOE, amb un 26,6% d’intenció de vot, no remunta en les enquestes. En aquests casos, entre l’original i la còpia, l’elector prefereix l’original.
3. Hem sigut segrestats. La tercera explicació s’amaga en aquesta frase: ‘Si fem el sacrifici, ens guarirem i tornarem a estar com abans’. Aquest ‘com abans’ és el ressort psicològic que explica la motivació electoral de molts votants del PP. Els polítics ho anomenen de diverses maneres: ‘tornar a la senda del creixement’, ‘recuperació’… sempre expressions que idealitzen el passat. La gent no vol sentir parlar que la prosperitat del passat era falsa, que sobre la rajola no es pot construir un país, que fa falta un nou model de desenvolupament. El PP mai reconeixerà davant els seus electors que mai anem a estar ‘com abans’, que aquesta crisi no és una malaltia que se supera i punt. Aquesta crisi és una mutació. La majoria dels votants del PP segurament voldrien votar per una volta al passat: al fet que la casa per la qual es van entrampar torne a valdre almenys tant com valia llavors, al crèdit fàcil, al consum desmesurat, a la bambolla immobiliària, al miratge de la prosperitat… ‘Val, tot era fals, però jo vivia millor’, diran. El conte de la volta al passat ha segrestat les voluntats d’aquells que tornaran a votar el PP, d’alguna manera aquests futurs votants pateixen la síndrome d’Estocolm.
4. Som insensibles. La saturació de notícies negatives i d’escàndols de corrupció provoca cada vegada menor indignació i major fastig, i fins i tot desídia. Les informacions, per molt contrastades i detallades que siguen, cada vegada tenen menys efecte (i sempre en una audiència limitada, garantida pel corró ‘desinformatiu’ dels mitjans conservadors). Els escàndols es converteixen en invisibles per acumulació. A l’Estat espanyol ha quedat polvoritzat el concepte de ‘cicle de notícies’ i els assessors de comunicació del PP ho saben bé. Tornant a la metàfora de la malaltia: no ens importa si el metge és corrupte o immoral, però que aplique el tractament i que dure el menys possible.
5. Som dòcils. Hi ha, finalment, un altre ingredient sociològic que té a veure amb la maduresa democràtica de bona part dels espanyols, el seu grau de participació ciutadana i la seua capacitat crítica. Tot açò està sota mínims i, encara que no vulguem veure-ho, no ha canviat substancialment des del franquisme. Aquesta herència de docilitat política és part d’allò que Franco va deixar ‘lligat i ben lligat’.
6. A açò cal afegir l’individualisme i materialisme fomentats en els vuitanta i noranta (un autèntica ‘idiotització’ de la societat). Finalment, no cal oblidar les vàlvules per a alleujar pressions permeses i fins i tot encoratjades des del poder: el dret a la rebequeria, a l’acudit i a la festa (potser els tres únics drets inalienables a l’Estat espanyol).
Torne a la pregunta que plantejava al principi: Què hauria de passar perquè el PP es pegara una patacada electoral? La resposta és simple: hauríem de deixar de creure en contes i, per descomptat, hauríem de deixar de ser idiotes (en sentit etimològic, clar).
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
