L’Hora del Te Verd:
Enguany, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) celebra el seu 25 aniversari. Tal vegada, l’IVAM –articulat al voltant de l’obra de l’escultor valencià Julio Gonzàlez- siga l’aposta museística més important que s’ha fet a València en aquest últim període democràtic. Analitzar la seua evolució ens pot servir per comprendre millor les transformacions, estancaments i marxes enrere ocorregudes a casa nostra durant l’últim quart de segle. I és que els poders polítics són, a hores d’ara, els principals nous mecenes de l’art i de la cultura. La política condiciona de forma extraordinària, no sols la construcció dels espais de la cultura, sinó també la pròpia producció cultural.
Des del final de la dictadura hem viscut al País Valencià dos grans períodes -no sols a l’àmbit cultural-, el primer amb una hegemonia de centre i d’esquerres (de 1975 fins a 1992), el segon amb l’hegemonia del PP (tant a la Generalitat com a l’Ajuntament del cap i casal). Durant el primer, a més de l’IVAM, també es va inaugurar el Palau de la Música i es va dissenyar la Ciutat de les Ciències, com un espai per l’oci i la investigació seguint models com Futuroscope, en Poitiers, França. Sense oblidar la posada en marxa de RTVV, un instrument fonamental per fer de la llengua i de la cultura pròpies un element de cohesió del país. En aquest període també es varen encetar finestres culturals com la Mostra de Cinema o la Trobada de Música del Mediterrani, dos grans aparadors per fer de València un centre d’exhibició cultural amb una certa projecció internacional.
A l’època amb majories absolutes del PP, la cultura es va transformar a poc a poc en una postal, en una excusa per alimentar més la bombolla immobiliària, afavorint un oci de dubtosa qualitat i oblidant les xicotetes inversions. La Ciutat de les Ciències es transformà en la de les Arts i les Ciències afegint-li un costós Palau de l’Òpera, i a poc a poc s’han deixat morir o s’han matat directament projectes de llarg recorregut com la Trobada, la Mostra o la mateixa RTVV. De tal manera que a hores d’ara, es pot dir que els gran espais per a la cultura al País Valencià són terreny erm. Què dir del cine? La Ciutat de la Llum, en Alacant, ha intentat atraure produccions estrangeres mentre ha hagut bones subvencions públiques. Esgotada l’aixeta, tan sols han restat deutes.
L’oferta pública de teatre ha anat reduint-se, mentre que la privada tampoc despuntava. El sector ha tingut que buscar eixides professionals en xicotetes sales que han proliferat al llarg de tot el nostre territori. El mateix caldria dir de la música, oblidada per les institucions i que, a pesar d’això i gràcies al recolzament del públic, encara sobreviu amb penes i treballs, especialment els grups que canten en la nostra llengua. També la literatura en valencià passa per problemes semblants. Tan sols els Premis Octubre mantenen viva la flama. I els editors veuen com les subvencions es redueixen cada dia més, i fan així tasca impossible l’edició de llibres en valencià.
I la festa? Sí, tal vegada la gran festa de València, dic de les Falles, podria jugar un paper més important en la promoció de la nostra cultura, cosa que a hores d’ara no fa. Deixem el tema obert per al debat. A pesar del panorama desolador que patim, una xicoteta revista de cultura i espectacles, la cartellera Túria, compleix mig segle de vida.
Sobre com està la nostra cultura i què podem fer per millorar la seua situació, parlarem amb l’escriptor i periodista Xavi Aliaga, i amb el crític teatral i professor Enrique Herreras. Serà el dimarts 25 de febrer, a les 19 hores, en La Pinça, al carrer Pintor Salvador Abril, 34, al barri de Russafa de València.
