Si aquesta setmana haguera estat normal, ara estaríem parlant del probablement millor inici de temporada del Palau de les Arts al llarg dels dotze anys d’activitat del coliseu valencià. Tanmateix, el Don Carlo de Verdi que obria aquest dissabte el calendari regular d’òpera al País Valencià es va veure afectat per la tensió acumulada a l’auditori des que, el passat dimarts, el fins aleshores intedent-director artístic de les Arts, Davide Livermore, presentara la seua dimissió. Una decisió que, poques hores després, era acceptada per la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. Una espectadora va demanar un aplaudiment “per al mestre Livermore” que va sonar homogeni només començar la funció, mentre que un altre, en començar el tercer acte va blasmar: “Conseller covard” entre els forts apludiments del públic. Tot i això, no van ser aquests fets els únics que van marcar certes diferències de protocol respecte a altres representacions d’òpera de les Arts.
Això no obstant, dilluns, en roda de premsa, Plácido Domingo, que encarna el paper del baritonal Rodrigo de Posa, ja posava l’accent en el fet que l’exintendent havia obrat un nou “miracle” pel fet d’aconseguir dur, amb el pressupost amb què compta el Palau de les Arts –al voltant de 22 milions d’euros, dels quals, 15,7 els posa la Generalitat i, convé no oblidar, l’estat afegeix 600.000– aquesta producció del drama verdià a càrrec del director d’escena Marco Arturo Marelli per a l’Òpera de Berlín. I, no ho deia tant per ell, que no com en altres ocasions, el cantant madrileny va estar encertat de cap a fi del Don Carlo, tot i acusar la seua poca hagilitat escènica, com pel fet que la proposta de Marelli i el repartiment van resultar, com poquíssimes vegades, un conjunt sense fissures pel que fa als molts papers d’aquesta òpera i la visió dramàtica del text.
Dissabte, el Palau de les Arts lluïa les seues millors gales amb una entrada que penjava el cartell d’entrades esgotades. El còctel per a l’èxit contenia tots els ingredients: un bon elenc encapçalat per Plácido Domingo, que encara representa un bon filó per als espectadors, un bon títol verdià i, per si això fóra poc, la morbositat de veure què passa a eixe megalòman edifci que mai no acaba de ser notícia per la cultura que ofereix, sinó per detencions policials o dimissions amb acusació inclosa de voler clausurar-lo –”conscientment o inconscientment”, van ser les paraules de Livermore–. En qualsevol cas, entre el respectable públic s’hi van deixar veure, qui sap si conscientment o inconscientment, l’expresident de la Generalitat, Alberto Fabra, qui ocupava la llotja que hauria d’estar reservada per al president de la Generalitat i el conseller de Cultura. Amb una setmana tan convulsa per al Palau de les Arts, i després de fer públic com vol regir el govern del Botànic el futur del teatre públic, no hauria estat de més veure en eixes butaques alguna cara del primer escaló de la conselleria per a donar-li, si fa no fa, normalitat a la situació. En canvi, pel teatre s’hi van deixar veure també la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, i el diputat de Cultura, Xavier Rius.
Si bé l’últim Verdi que va dirigir Ramon Tebar, la famosa Traviata que va dur fins a València el dissenyador Valentino, va pecar de fastigós –millors records hi ha de la seua Aida del 2016– el principal director invitat de les Arts va comptar, per a aquest quart títol de Verdi que dirigeix, amb un elenc d’una qualitat homogènia i superlativa. A més de l’esmentat Domingo que assumia el rol de Rodrigo, aquest Don Carlo va estar defensat amb ungles i passió per dos baixos i un tenor d’una excel·lent qualitat vocal i entrega escènica. Alexandre Vinogradov va signar un Felip II d’una robustesa implacable però va saber adaptar el seu timbre eixut a la delicadesa de l’inici del tercer acte quan fa balanç de la seua vida, regnat i amor. Amb un paper més secundari va destacar també l’altre baix del repartiment, Marco Spotti, com al Gran Inquisidor, amb una timbre més prim però, d’una col·locació perfecta i una actitud actoral d’acord amb el gran drama que s’hi va posar en escena.
Junt amb les veus masculines va ressaltar el tenor Andrea Carè, qui, junt amb el baix rus (Vinogradov), va ser el més reixit. L’italià tenia, a més a més, el handicap d’interpretar el paper de Don Carlo junt amb el dia de hui baríton Plácido Domingo, qui otrora ha estat un destacat intèrpret d’infant d’Espanya en l’òpera de Verdi. El jove tenor, que va debutar el 2013, va traure tot el carisma del seu instrument ben equinime en tots els registres per adaptar-se a la ràbia de l’amor no correspost, l’elegància amb la coqueteria i la defensa dels interessos de la pàtria amb una veu de determinació.
Pel que fa a les veus femenines, Maria José Siri tornava a denfensar un paper verdià, en aquest cas el de reina consort, Elisabetta di Valois, signant àries, duos i trios d’excel·lent qualitat. Amb una veu gràcil en tots els registres, la soprano uruguaiana (que assumirà el paper el proper 15 i 21 de desembre, mentre que el 12 i 18 serà Maria Katzarava qui farà d’Elisabetta) va rebre de nou el caliu del públic valencià, que va saber reconéixer la seua determinació en el drama. Per altra banda, Violeta Urmana es feia càrrec de la Princesa Eboli, despitosa amb Don Carlo per no correspondre el seu amor. La ací mezzosaporano lituana va pecar en certs moment d’aplicar excessiu caràcter dramàtic, descarregant sobre la seua veu que, de vegades, grinyolava la col·locació. Tanmateix, va resoldre amb solvència els melismes aràbigs de l’escena 2 de l’acte primer amb la Cançó del vel, moment en què junt a l’ària O do fatal, més exigència vocal requereix.
També va resoldre amb elegància Karen Gardeazabal el seu reduït paper de Tebaldo. Tot i la qüestionable caractertizació masculina de la veu femenina, la soprano va saber estar al seu lloc en el vessant actoral. La resta de papers secundaris, com ara Ruben Amoretti, Matheus Pompeu i Olga Pompeu van ajudar a arredonir una producció exquisida que, en la part escènica, posa l’accent en el poder omnipresent de la religió. En aquest sentit, a través dels ingeniosos panells mòbils, la gran creu cristiana dissenyada pel director d’escena italià Marco Arturo Marelli va estar sempre present, algunes vegades, per tal de recrear el canvi d’escena d’una manera més vetlada, un recurs que com ell mateix va reconéixer, estava inspirada en la creu que es troba a El Escorial.
Entre les incongruències, va cridar l’atenció que el Marques de Posa (Rodrigo), interpretat per Domingo, tinga el doble d’edat que el seu amic l’infant Carlos. Tot i l’esforç del maquillatge per a rejovenir Domingo i equiparar-lo a l’edat de Don Carlo (Andrea Carè), va estar un fet que no acabava d’ajustar-se al llibret traduït a l’italià per Achille de Lauzières i Angelo Zanardini.
Fet i fet, el Cor de la Generalitat va tornar a mostrar-se com un diamant capaç de brillar en les divisions masculines o femenines, a més de ser una assegurança de vida en els tutis aportant cos i profunditat al drama i credibilitat a l’escena. L’Orquestra de les Arts, amb Tebar al capdavant, va gaudir de la decisió i el control de l’expressió del drama i els tempos justos imprimits per l’actual titular de l’Orquestra de València, qui va signar segurament el millor dels quatre Verdi que ha dirigit a les Arts amb solos d’una gran bellesa en les trompes, els violoncels i corn d’amor.
Aquest Don Carlo va posar de nou bona part del públic dempeus, qui va aplaudir la determinació i la qualitat d’una de les millors propostes que s’han vist al teatre valencià en els últims anys, una representació que es va defensar amb ungles i passió, pròpia d’aquest drama, que venia precedida per la dimissió de Davide Livermore, una decisió que va enrarir l’ambient de les Arts, que va cobrar-se algun crit del públic i que va provocar que en el torn de recollida d’aplaudiments eixiren a escena els equips tècnics que van fer possible la representació de l’òpera, un personal que, tot i la importància que tenen dins del teatre, sovint no aparéixen junt als divos. Si més no, es va transmetre una foto fixa del gran equip humà que cal per a representar una òpera.
