Amb la dimissió, el passat dimarts, de Davide Livermore com a intendent-director artístic del Palau de les Arts, alguns polítics s’han assabentat que a la ciutat de València hi ha un teatre d’òpera on, a més de representar música lírica, simfònica o de cambra i d’acollir el Certamen de Bandes de la Comunitat Valenciana, se celebren concerts d’altres músiques, gales i lliuraments de premis i que és la seu del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo, una mena d’escola de veus que apunten a convertir-se en futurs divos i dives del panorama internacional que, inevitablement, duran aparellat el nom de València al seu currículum, tal com marquen els cànons musicals.
Rere la renúncia del torinés van vindre declaracions més o menys acordades dels grups de l’oposició. Una de les més cridaneres va ser la del portaveu de Cultura del Partit Popular a les Corts, Miguel Ángel Mulet, qui va acusar el govern del Botànic de preferir La Gossa Sorda o Pau Alabajos a Plácido Domingo o Gregory Kunde, una afirmació amb què Mulet pretén, d’una banda, etiquetar els artistes com a progressistes o conservadors, i d’una altra, establir una jerarquia de qualitat musical, on l’òpera ocuparia el màxim esglaó, mentre que el rock, el pop o l’ska serien, més o menys, una mena de música de tercera. Amb la comparativa, a més a més, el polític conservador va alimentar l’elitisme, un estigma que pesa sobre la lírica i del qual han volgut desempallegar-se des del coliseu d’òpera valencià, tal com ha afirmar tantes vegades l’exintendent Davide Livermore.
També la portaveu de Ciutadans a les Corts, Mari Carmen Sánchez, va traslladar la preocupació del seu grup davant la dimissió del director d’escena italià. A través d’un comunicat, Cs advertia que el proper director de les Arts “ha de tindre la mateixa professionalitat i prestigi que Livermore i no es deu utilitzar les empreses públiques per a col·locar amiguets i càrrecs de confiança”. Tanmateix, la portaveu de Ciutadans obviava que a Davide Livermore el va designar la conselleria que encapçalava la popular Maria José Català i tampoc va recordar que, excepte el director de l’IVAM, la resta de responsables culturals van ser seleccionats a través d’un procés obert, talment com ara vol el govern solucionar l’absència de director artístic al Palau de les Arts.
Això no obstant, aquest dimarts, la Junta de Síndics dels grups polítics va dedicar uns instants a afrontar el cas Livermore. Ni que siga per una situació com aquesta, la Cultura entrava en el debat d’actualitat política. Probablement per la poca pràctica que tenen bona part dels polítics valencians a parlar d’aquest dret bàsic de la societat, el síndic de Podem Antonio Estañ es va mostrar preocupat per l’absència d’un “full de ruta cultural” del Botànic. Estañ potser no va recordar el Pla Estratègic Cultural Fes Cultura 2016-2020, així com tampoc el renovat Pacte del Botànic, signat el passat 17 de gener pel seu grup –sent encara aleshores síndic del grup Antonio Montiel– i que recollia quinze punts dedicats a la Cultura d’entre els més de 200 que recollia.
Més enllà va anar el síndic del PSPV Manuel Mata, qui va indicar que els turistes que van a l’òpera ho fan atrets per València, “pel seu clima i l’oferta hotelera”. En cap cas el síndic contempla que la qualitat de la producció d’òpera que es represente siga un atractiu suficient com per a fer vindre turistes. En qualsevol cas, Mata tampoc deu conéixer les xifres que maneja el coliseu sobre afluència, ja que segons va indicar el passat mes de juliol el director financer de les Arts, Francisco Potenciano, durant l’activitat lírica de la temporada 2016-2017, fins a 3.478 persones estrangeres, de 57 països diferents, van acudir a l’òpera valenciana. Principalment eren alemanys, holandesos, belgues i britànics. És a dir, que la immensa majoria d’espectadors són veïns de la ciutat del Túria, de la seua àrea metropolitana i de les comarques adjacents (l’Horta i les riberes, principalment). El síndic socialista tampoc no degué recordar les dades que va oferir The Opera Platform sobre el total de públic que va veure completament la producció de les Arts de l’òpera de Donizetti, Lucrezia Borja, segones les quals més del 80% eren visionats provinents de l’estat espanyol.
Fet i fet, Mata va voler restar importància a la situació del teatre d’òpera. Fins i tot, tracta de minimitzar la importància que té la figura d’un intendent artístic. En eixe sentit, el polític socialista va reptar els altres síndics i la premsa que li digueren “qui és el programador de l’òpera de Sydney, el de Wan Chai, el de l’Scala o el de l’Òpera de Viena”. L’aposta de Manolo Mata passava per convidar a dinar a aquell qui li donara els noms d’aquests responsables.
Doncs bé, el director artístic de l’Òpera de Sydney és Lyndon Terracini, qui en setembre del 2015 va visitar el Palau de les Arts per a tancar un seguit de línies de treball per als propers anys amb el Palau de les Arts. No es tractava, però, de la primera reunió que mantenien l’exintendent Davide Livermore i Terracini per a concretar acords de possibles col·laboracions entre ambdós coliseus.
Per una altra banda, Wan Chai és el barri de Hong Kong on es troba l’òpera d’aquella regió especial de la Xina i el director del Comité Artístic és Jones Gordon, mentre que el director artístic de l’Scala de Milà és el cobdiciat i reputat Alexander Pereira, exintendent de l’Òpera de Zurich, entre d’altres. Finalment, fins al 2020 l’intendent de l’Staatsoper de Viena (l’Òpera de Viena) és Dominique Mayer.
A banda d’aquest noms, en el panorama internacional, els teatres d’òpera dirimeixen el seu funcionament a través de patronats que poden estar encapçalats per entitats privades (com és el cas del Liceu) o públiques (com és el cas de les Arts o el Teatro Real). La majoria tenen dos tipus de gerència, una d’econòmica i una altra d’artística –que és el sistema que vol implementar la conselleria amb la modificació dels estatuts aquests dimecres– i així trobaríem exemples com el del Metropolitan de Nova York, amb Peter Gelb com a gerent general i com a director artístic James Levine –destituït el passat 4 de desembre per estar investigat per suposats assetjaments sexuals. Amb una estructura similar es troba el Teatro Real de Madrid, on el català Joan Matabosch és el director artístic –després de 20 anys de serveis al Liceu– i Ignacio García-Belenguer és el director general; però també el Liceu de Barcelona, que està regit per una fundació privada que manté convenis amb les tres administracions (Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona i Ajuntament) segueix aquest model bicèfal en què Roger Guasch és el director general i la directora artística és l’hamburgesa Christina Scheppelmann. Amb aquesta situació funcionen l’Òpera de Londres, l’Staatsoper de Berlín (que dirigeix Daniel Barenboim) i el Teatre Mariinski de Sant Petersburg (dirigit per Valery Gergiev).
Un altre model és el de l’Òpera de París, on el gerent i director artístic és el parisenc Stéphane Lissner, qui ha passat per la intendència de diverses òperes com l’Scala o el Teatre Musical de París. Seguint aquest model gal es troben altres coliseus operístics com el Teatre Colon de Buenos Aires, on Darío Lopérfido és el director general i artístic, i l’Òpera d’Holanda, amb Sophie de Lint com a directora general i artística.
Tanmateix, els teatres d’òpera punters tenen un staff només de gestió administrativa i artística que les Arts actualment no pot tindre per una qüestió netament econòmica.
Això no obstant, hi ha alguns exemples d’artistes espanyols i valencians que tenen o han tingut responsabilitats en aquest sentit en l’àmbit internacional. Noms sembla que tan desconeguts per als síndics com el mateix Plácido Domingo, qui és director general de l’Òpera de Washington i de l’Òpera de Los Angeles, a més d’assistent en el Centre de Perfeccionament ubicat a les Arts que duu el seu nom.
Alguns exemples valencians
Fruit del poc coneixement del context musical, operístic i cultural dels polítics és el fet que en el repte per nomenar responsables artístics internacionals, ningú no va pensar en alguns noms valencians com ara el del director i percussionista Josep Vicent, actualment director artístic de l’Auditori de la Diputació d’Alacant, director artístic de l’Orquestra Mundial i director musical de la companyia catalana La Fura dels Baus.
Tampoc a ningú no se li va acudir el nom del director titular de l’Orquestra de València, Ramon Tebar, actual director artístic de l’Òpera Naples i de l’Òpera de Florida; o el de qui ha estat director musical del Teatro de la Zarzuela de Madrid durant cinc temporades, el director valencià Cristobal Soler i director artístic de diversos festivals i orquestres, així com tampoc el del director resident de l’Òpera de San Francisco, l’alcoià Jordi Bernàcer.
Un concurs internacional
Aquest dimarts, el secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona, va indicar que el concurs per a seleccionar el proper director artístic del Palau de les Arts tindria caràcter internacional, similar al procés celebrat al Liceu de Barcelona, sens cap requisit de quotes de valenciania, “ni de nacionalisme ni de res que se li assemble”, va apuntar Girona.
Això no obstant, cal recordar que, la setmana passada, el secretari autonòmic ja va indicar que aquest nou responsable s’assimilaria a la figura d’alt càrrec, una figura semblant a la dels responsables d’altres contenidors culturals com l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) o l’Insitut Valencià de Cultura. El problema que presenta aquesta similitud és que un concurs internacional com el que s’ha avançat, amb una remuneració que no supere els 60.000 euros, limita el nombre de candidats. Cap dels responsables del models esmentats deixaran els càrrecs actuals per a aspirar a agafar les regnes de les Arts perquè són preus molts inferiors al mercat internacional.
En el cas que algun artista valencià amb certa experiència en la direcció artística opte a la vacant deixada per Livermore, podria acabar provocant la mateixa situació que l’assenyalada per la intervenció de la Generalitat. És a dir, que un artista convertit en gestor no tardarà gens a trobar-se amb la dicotomia de voler mantindre el seu vessant artístic en paral·lel al de gestor artístic de l’espai operístic.
Cultura haurà de decidir entre un perfil merament de gestor cultural que no tinga ambicions artístiques, on hi ha bons professionals al territori valencià, o un perfil més artístic amb capacitat de gestió. Si opta pel segon candidat, haurà d’augmentar l’oferta econòmica de director general com a mínim al doble, i amb tot, els candidats internacionals dels teatres capdavanters no canviaran òperes amb més de 100 milions d’euros de pressupost anual per un Palau de les Arts amb poc més de 22 milions per a programar.
