Pot canviar un ‘click’ de Playmòbil la vida d’una persona? Doncs el que pot semblar la típica història que els mitjans de comunicació ens afanyem a difondre aquests dies de Nadal, al País Valencià té com a protagonista Concha Romero, una madrilenya afincada al nostre territori des de fa ja unes dècades, –els últims anys a Faura– i a qui la vida no li ha posat les coses gens fàcils.
L’última crisi es va acarnissar amb el sector immobiliari, on Concha va estar treballant com a arquitecta sense molta il·lusió perquè, com confessa, el que li agradava realment era “imatge i so”. Una carrera que els seus pares no veien amb bons ulls perquè “no era prou per a ella”. “Millor arquitecta, que amb una firma ja pots viure bé”, recorda amb ironia, els consells que li donaven. La davallada de la construcció la va deixar al carrer, literalment, i va ser aleshores quan va trobar en una creativitat poc explorada l’eixida que li va permetre recuperar-se d’un els primers cops de la vida. “Em vaig dedicar a fer manualitats i a vendre-les pel carrer”, diu amb un somriure que es contagia. “Durant les Falles, et pots traure molts euros, no et penses”, explica.
‘El pequeño Nicolás’, una taula de salvació
A partir d’ací, la sort la va acompanyar una temporada fins que es va truncar de nou quan un accident de trànsit en la moto la va deixar sense poder moure’s amb normalitat durant any i mig. “La cama va quedar destrossada, però no em queixe perquè tinc mobilitat…i molts dolors”, explica Concha.
Avorrida, desficiosa i amb ganes de compartir l’experiència a través de la fotografia amb els seus amics de Foro Valencia Foto, Concha Romero va començar a transmetre el que era la seua realitat a través de ‘Nicolás’. “Un dia vaig trobar per casa un ‘click’ de Playmòbil que els nebots havien deixat oblidat i vaig començar a fer-li fotografies en diferents accions de la vida diària que no em permetia la meua situació d’immobilitat, i a compartir-les”, narra. “Tenia l’obssessió de recrear l’accident i tot el que m’estava passant amb aquestes figuretes. Vaig començar a buscar una moto que s’assemblara a la meua, vaig buscar crosses, una cadira de rodes…”
I després va arribar Nicolás, adquirit als encants de València per un euro. I el nom de Nicolás?. “Doncs els companys del Foro van començar a fer la broma que el ‘click’ apareixia en tots els llocs com ‘el pequeño Nicolás’. A partir d’eixe moment, m’acompanya allà on vaig”, respon Concha i el trau de la seua motxilla perquè puguem comprovar la certesa de la seua afirmació.
Concha Romero: “El pequeño Nicolás fou el primer de la que s’ha convertit en la meua família política i que m’acompanya allà on vaig”
El ‘món de Nicolás’ es va anar eixamplant amb complements i més figures que, a poc a poc, han anat configurant “la família política” de Concha, que va fer el seu debut l’any passat en un betlem casolà on els pastors representaven persones amb mobilitat reduïda i altres personatges es feien ‘selfies’ amb la mare de Déu. “Aleshores em vaig plantejar el repte de muntar-ne un per a enguany que fóra ‘seriós'”, explica.
Dit i fet. A través de les xarxes, l’exarquitecta ha anat adquirint peces que no sols han fet possible un muntage més “tradicional”, sinó també experimentar amb Nicolás i els seu amics altres vessants. Aixó sí, sense fer una despesa extraordinària. “Els meus playmòbils no són nous, ja que tenen un preu prohibitiu. Jo preferisc els de segona mà, reciclats, usats, que compre per les xarxes o que em regala la gent que sap que estic fent aquestes coses”, expressa.
Imitada per altres fotògrafs
A lnternet, tampoc no és fàcil aconseguir el que desitja. “Vaig estar tres mesos regatejant per un vaixell. Tenia pensada la foto que volia fer i el vaixell, però el seu propietari no entenia el meu afany per aconseguir-lo, sobretot perquè estava vell i li faltaven peces. Finalment, el vaig comprar i li vaig enviar la fotografia”, explica Concha, qui enguany volia que els Reis d’Orient vingueren en camell, cavall i elefant. “Al final han vingut caminant al naixement perquè em demanaven 30 euros per l’elefant”, argumenta.
No és l’únic entrebanc que ha trobat per a convertir en imatges el que visualitza la seua creativitat. “Per a fer la fotografia del Quixot i Sancho Panza em vaig haver de tirar per terra, amb les dificultats que això comporta per a mi, i fer moviments complicats. Però estic molt contenta amb el resultat”, explica, alhora que subratlla com un japonés es va posar a imitar-la.
“La gent em mira, és cert, quan veuen que trac les figuretes i les col·loque en llocs insospitats per a aconseguir una bona fotografia”, explica, mentre recorda unes quantes entropessades de gent que ha caigut mentre caminava observant el que feia en el seu viatge a Roma. “El primer que vaig poder realitzar després de l’accident i dels mesos immobilitzada”, relata. En eixa ocasió, va captar les instantànies amb el mòbil, perquè la càmera pesa molt.
Concha Romero: “No m’interessa tant el resultat tècnic de la fotografia. Jo busque una cosa més conceptual, que el ‘click’ encaixe com una figura humana en el paisatge, en la quotidianitat, que es puga confondre amb la realitat”
“No m’interessa tant el resultat tècnic de la fotografia. Jo busque una cosa més conceptual, que el ‘click’ encaixe com una figura humana en el paisatge, en la quotidianitat, que es puga confondre amb la realitat”, argumenta Concha.
Aquesta atípica col·leccionista de ‘clicks’ és conscient que hi ha més persones al món que fan coses molt semblants. “I les fan molt millor que jo. El meu objectiu és disfrutar i ser creativa”, matisa. Per a ella el fonamental és que amb les figuretes ha recuperat la il·lusió i ha fet un gir en la seua vida. “Cada vegada estic més convençuda que l’accident havia de passar per algun motiu, perquè m’ha canviat completament la vida, he recuperat la creativitat i torne a sentir-me com si tinguera 20 anys i torne a fer el que realment m’agrada sense límits, pressions o coaccions”, indica.
Concha Romero: “Cada vegada estic més convençuda que l’accident havia de passar per algun motiu, perquè m’ha canviat completament la vida, he recuperat la creativitat i torne a sentir-me com si tinguera 20 anys”
Concurs de Lambda
La imaginació de Concha no sols es manifesta a través de les fotografies de viatge. El dia a dia és una constant font d’inspiració, tal com desmotra l’àlbum que ha anat creant: Nicolás bevent aigua de Benassal, a la platja, Nicolás atenent malalts, de festa… La seua afició és tal que, per Sant Valentí, la seua parella, qui dóna total suport a Concha en aquest projecte, li va regalar una caixa amb noves figuretes. “Qui m’anava a dir que em faria tanta il·lusió rebre un detall així el dia dels enamorats”, destaca.
L’última incursió de Concha, junt amb el naixement, han sigut dues fotografies que va presentar per al concurs convocat pel col·lectiu Lambda en el Dia Internacional de la Lluita contra el VIH i la Sida. Una oportunitat per a donar-se a conéixer a través d’Instagram, ja que un dels requisits és que la fotografia haguera estat publicada en aquesta xarxa. “Alguns dels alumnes que tinc ara han sabut de la meua afició perquè em segueixen a Instagram”, diu rient-se.
El pròxim projecte? En ment té presentar-se amb un curtmetratge al Festival del Cine de Mierda de Sueca, junt amb seu amic Fran, un altre apassionat dels ‘clicks’, que es dedica a personalitzar-los. I una iniciativa més personal. “Un llibre de fotografies polisèmiques, a través d’una pàgina en blanc amb una frase i que, quan tu la passes, li dones la volta al sentit amb la fotografia que hi trobaràs”, somnia qui firma els seus treballs com a NpCmV (‘No puedo con mi vida’).
