El Teatre del Raval culmina hui la celebració dels seus 30 anys amb una gala molt especial i sent una ‘rara avis’ en el panorama dels espais escènics del País Valencià, atés que és l’única sala independent fora de l’àrea metropolitana de València de gestió privada i vocació pública. Unes condicions que no han sigut obstacle per a convertir-se en una referència teatral per a públic adult, però especialment per a l’infantil.
I és que les campanyes escolars del Raval han sigut una part fonamental d’aquest projecte des del començament, quan va obrir les portes en 1986 sota la gestió de Pluja Teatre, i han estat referents per a les escoles de les comarques centrals i, fins i tot, del sud de València. “Sols durant l’últim any ens van visitar per a gaudir de l’obra i de les activitats complementàries al voltant de 15.000 xiquets i xiquetes, vinguts d’un radi de 70 km a la redona”, expliquen des del Raval.
“Cal celebrar l’efemèride perquè trenta anys són molts, i més tenint en compte que en aquest període molts teatres han desaparegut ofegats pels canvis en les formes d’entreteniment i en les polítiques culturals”, adverteix el director artístic del Raval, Francesc Burgos. “Encara queda molt per fer i molts públics, ara ben variats, per guanyar”, explica qui qualifica d'”heroïcitat” el fet d’haver recuperat el teatre en les pitjors circumstàncies possibles, quan el projecte que havia engegat Pluja Teatre es trobava en un atzucac. “En plena crisi, amb els anteriors governs del PP en contra, si ens haguérem preocupat sols del vessant econòmic del Raval hauria sigut una cosa de bojos”, raona Burgos.
Francesc Burgos: “Som una illa al País Valencià. Recuperar el Raval va ser quasi una heroïcitat i si ho vam fer queda clar que no va ser per qüestions econòmiques”
Això no obstant, per a l’equip que gestiona l’espai des de fa quatre temporades, LaCasaCalba, era més important conservar els valors, no sols teatrals, sinó també socials, que suposava mantindre un espai com el Raval. “El Teatre del Raval vol dir descentralització cultural i cohesió social i territorial. Sabem que som una illa en el panorama del País Valencià i tant de bo hi haguera més bojos com nosaltres disposats a fer una cultura diversa, oberta i eclèctica”, reclama Burgos.
Des d’aquesta perspectiva, Burgos es mostra prou crític amb el paper que representa actualment l’administració i el sistema d’ajudes. “Està clar que si ho comparem amb el que feien els anteriors gestors culturals que van conduir el sector al cataclisme estem molt millor, ja que hi ha interés real per la cultura i també diners. Ara bé, caldria repensar molt bé les ajudes i distribuir-les en funció de les necessitats reals de cada projecte i no sols a iniciatives que guanyen diners”, adverteix Francesc Burgos.
En aquest sentit, argumenta que no sols es fa cultura des de Teatres de la Generalitat Valenciana, ja que als pobles i a les comarques i des de la iniciativa privada s’ha configurat un teixit cultural i social “divers i potent”. “La cultura la fa el poble i l’administració ha de vetlar, impulsar i coordinar, atés que el sector no pot viure exclusivament de les ajudes oficials”, assenyala el director artístic. “Dissortadament, a València, la prioritat és la festa i del que nosaltres parlem és una qüestió que s’ha de treballar a mitjà i llarg termini”, rebla sobre aquest aspecte.
Burgos destaca que, ara com abans, el Raval funciona com un espai obert a la ciutadania, vertebrador en l’àmbit territorial i que, malgrat ser fruit de la iniciativa privada, desenvolupa una clara funció de servei públic. “I tot això amb una defensa ferma de la cultura valenciana i del teatre alternatiu que es desmarca d’estructures complaents”, expressa.
És per això que per a hui s’ha preparat la gala #30TeatreRavalG ‘El calbaret innocent’, on tindran especial protagonisme les actuacions musicals d’artistes vinculats a LaCasaCalba i el Raval. Així, està prevista l’actuació de Pau Riba i els Gripaus, Julio Bustamante, Òscar Briz, Llorenç Barber, Oh, Foll Amor o La POP, Petita Orquestra Peiotaire. “Al llarg de la celebració de l’efemèride hem tractat de conjuminar teatre, música, cinema, poemes… perquè és un homenatge a tots els nostres artistes”, explica Burgos.
Reconeixement als professionals
A més a més, celebrar els 30 anys del Raval és també reconèixer la tasca de Pluja Teatre, assenyalen dels del Teatre tot recordant com al llarg dels anys, han sigut nombrosíssims els professionals de les arts escèniques que han buscat l’aixopluc del Raval. Noms com ara Patricia Pardo, Pau Ponts (hui part de la companyia Pont Flotant), Alfred Picó (pedra angular a L’Horta Teatre), Carles Albena (d’Albena Teatre), Amparo Oltra o el director de cinema Nacho Ruipérez i companyies de renom com Pot de Plom, Lletraferits i comediants, Trio Faraona o Aiguamar Teatre visiten regularment la sala. I també arriben companyies i noms de fora les fronteres del País Valencià com Teatre Mòvil, des de Catalunya, Teatro Paraiso, del País Basc i Leo Bassi.
Una història vinculada a la comarca i la llengua
El Teatre del Raval va obrir les portes al públic en 1986, de la mà de Pluja Teatre. Feia anys que els interessos i les necessitats de la companyia els empenyien a cercar una seu permanent on assajar i representar les seues obres al públic. Pluja havia estat fundat en 1972 com a grup de teatre amateur amb moltes ganes de gaudir i, alhora, compromés amb el seu context territorial, la comarca de la Safor, i amb una visió crítica de l’actualitat social, cultural, econòmica i política. El 1974 va ser un punt d’inflexió en la seua trajectòria, on s’inclinaren cap a una major professionalització i on adoptaren el valencià com a única llengua vehicular de les seues obres.
Els 70 i principis dels 80 foren anys d’efervescència i renovació, entre altres coses, pedagògica, on creixeren les iniciatives que intenten apropar la cultura a tots el sectors de la societat, inclosos els més menuts, poc atesos fins aleshores. Això va conduir al fet que Pluja deixara un poc de costat el teatre per a adults i es girara cap al públic infantil amb Raspa, Sompo i el Màgic Tutti-Frutti (1980). Aquest espectacle va obtindre molt de reconeixement dins i fora del País Valencià i, al llarg dels anys, es va representar vora tres-centes vegades.
Aquest fou el seu primer espectacle infantil, però el seguiren molts més amb un èxit paregut: entre 1980 i el 2013, 22 espectacles infantils originals i moltes adaptacions lliures d’obres clàssiques. És també en aquest moment que van començar la seua tasca com a formadors teatrals, per a xiquets i adults.
La companyia creixia i necessitava una seu. En 1985, van adquirir un taller/magatzem de mobles i van fer les reformes imprescindibles. Així començà el Teatre del Raval: de fàbrica de mobles a fàbrica de somnis. Un any després, en 1986, va quedar oficialment inaugurat. Cinc dels membres fundadors de la companyia teatral (Ximo Vidal, Maria Josep Gonga, Josep Enric Gonga, Miquel Ribes i Joan Muñoz) van crear una cooperativa gestora del teatre. La sala principal era en aquell moment molt senzilla, amb una platea sense desnivell ni butaques fixes i un escenari elevat sols uns centímetres. Aquest espai passà a ser seu de la companyia, lloc d’assaig i producció d’espectacles.
“El Teatre va quedar oficialment inaugurat el 1986: havia passat de ser una fàbrica de mobles a ser un fàbrica de somnis”
Però també tenia una clara vocació de dedicació a la comunitat. Així, es va convertir en l’escenari per a presentar les seues obres a un públic infantil, dins de campanyes escolars; en espai de formació teatral, on fer els cursos de la Universitat Popular i de l’Escola Permanent d’Adults, i en lloc d’assaig per a altres grups teatrals, amateurs.
Consolidació i suport institucional
En els anys següents, la situació de la companyia es va consolidar mentre que el panorama cultural anava canviant significativament. El volum de treball creixia i així el grup de col·laboradors, amb cada cop més actors externs. En aquesta època, van començar a desenvolupar projectes innovadors, experiències teatrals amb formats poc vistos que requerien una alta participació del públic i que, en ocasions, transcendien l’espai tancat del teatre. Al llarg dels anys, van portar endavant, per exemple, Puja al Pluja Bus Tour, Rondalla de Rondalles i Ombres Fugisseres.
“1995 és una data clau per al Raval, ja que esdevé la primera sala valenciana de gestió privada, amb una programació per a teatre per a escolars”
L’any 1995 va suposar una data clau per al Teatre del Raval, que es va consolidar com a sala, gràcies també en part a un major suport institucional. D’una banda, van fer una reforma prou completa, que es dilatà al llarg de diversos anys i van tindre en compte, en organitzar la platea, que està destinada a un públic infantil. Durant uns anys, transformaren l’espai fins a deixar-lo, pràcticament, com hui el trobem.
D’una altra, els acords amb la Generalitat i l’Ajuntament van fer que esdevinguera la primera sala valenciana de gestió privada, amb una programació de teatre per a escolars que atreia (i atrau) alumnes de les comarques valencianes centrals i del sud. Fins a 1995, les obres oferides eren quasi únicament les de Pluja, però, a partir d’aleshores, van començar a portar espectacles d’altres companyies. Es va ampliar així el ventall per a oferir una programació continuada de teatre adult i juvenil.
A més a més, aquesta reforma va permetre que, amb la direcció de Maria Josep Gonga, es fundara la Teatre Escola del Raval en el curs 1996-1997. Aquests van ser anys d’estabilitat, en part esperonada pel fet que el Raval va esdevindre seu de la programació municipal mentre el teatre Serrano estava tancat per obres, de 1997 a 2006. Pluja es va afermar en el panorama municipal i quan la sala municipal va reobrir, es va fer càrrec de la seua gestió.
Fi d’un cicle
Tanmateix, tots els suports van fallar en la temporada 2011-2012. El retard de les subvencions; el trencament de l’acord que feia sostenibles les campanyes escolars per part del nou govern municipal; l’increment de l’IVA cultural; el boicot a les activitats extraescolars que feren els centres educatius, per protestar per les retallades, i un llarg etcètera d’entrebancs van marcar la fi d’un cicle. Com un equilibrista, Pluja es va mantindre, amb dificultats, en la corda fluixa per una altra temporada. Però els recursos s’exhaurien i, en octubre del 2013, amb una subhasta emotiva a la qual van acudir antics espectadors i col·laboradors per endur-se un trosset d’aquest història, el Teatre del Raval va tancar.
El nou Raval de LaCasaCalba
Entre aquests visitants emocionats es trobaven Francesc Burgos i Isabel Cogollos, ànimes de LaCasaCalba que, resistint-se a prescindir d’aquest patrimoni, fan llavor pel nou Raval. I així començà de nou la roda dels somnis. Sols va passar un any fins que el nou Raval va reobrir de nou, el 17 d’octubre del 2014. Mitjançant una campanya de micromecenatge a la plataforma Verkami, #ReviuElRaval, que va obtindre un suport popular considerable, l’equip gestor de LaCasaCalba va començar aquesta nova etapa amb una clara i declarada intenció de continuïtat i, alhora, de renovació. “Des del nostre plantejament inicial i com declaràrem a la campanya del Verkami, volíem tornar el Teatre del Raval a la vida, renovar-lo i fer-lo renàixer ‘en’ i ‘per’ a la memòria”, indica Francesc Burgos.
“El Raval va reobrir l’octubre de 2014 gràcies a una campanya de micromecenatge i l’equip de LaCasaCalba va continuar i renovar el projecte de Pluja Teatre”
LaCasaCalba ha continuat la tasca establida per l’anterior equip gestor pel que fa a les campanyes escolars i espai de formació. També han reobert el Teatre Escola del Raval dirigida, com en l’anterior etapa, per Maria Josep Gonga. Però també s’ha renovat: s’ha fet una actualització tècnica de la sala i de la zona d’entrada i de formació; amb una imatge nova, dissenyada per Batiste Pons, i amb una presència destacable fent ús de plataformes digitals que serveixen de finestra per mostrar i convidar.
Així mateix, com a centre polivalent, obert a altres usos paraculturals, s’ha ampliat el ventall d’activitats oferides al Teatre del Raval: el festival multidisciplinar ‘Sona Baixet’ per a un públic familiar, projectes singulars com ‘RRRR: Art i Reciclatge’, mercats de proximitat, cicles musicals, etc. “Hem aprofundit en el vessant audiovisual que va encetar l’anterior direcció amb el ‘Festival Mínima’ de curtmetratges; hem oferit regularment cicles del ‘Petit Cinema del Raval’, amb projeccions en Súper-8. A més, hem iniciat una col·laboració amb ‘Cortoons’, el festival internacional de cinema d’animació, ara en la seua tretzena edició. I altres cicles audiovisuals estan al forn”, expressa el director artístic del Raval.
Francesc Burgos: “Treballem des de i per a la gent del nostre entorn, i per això el projecte s’ha nodrit dels bons músics i professionals teatrals que ens envolten”
Molts d’aquesos cicles i festivals ja els feia LaCasaCalba, que com a empresa cultural i discogràfica sempre ha apostat per la cultura de base. “Treballem des de i per a la gent del nostre entorn, i per això el projecte s’ha nodrit dels bons músics i professionals teatrals que ens envolten. Per això, i per a fer més visible aquesta filosofia, una de les reformes que vam emprendre en reobrir el teatre fou la renovació de l’entrada, ara més oberta cap a fora i amb un sòl semblant al del carrer”, rebla Burgos.
