Amb més expectació de l’habitual al vestíbul dels Tarongers, el passat divendres debutava el nou director titular de l’Orquestra de València (OV), Ramón Tebar, qui estarà lligat a l’auditori durant quatre anys, encara que aquest primer any de contracte només dirigirà l’OV en dues ocasions. Divendres era la primera i, per això, l’auditori municipal presentava una entrada completa i repleta d’autoritats, com l’alcalde Joan Ribó, qui va fer costat a la regidora de Cultura i presidenta del Palau de la Música, Glòria Tello.
Tebar es va presentar amb aquell aparell que tant li agradava també al seu predecessor, l’israelià Yaron Traub. Micròfon en mà, va convidar els assistents a gaudir d’allò que saben fer al Palau: “Oferir experiències musicals”, moments efímers però que “esperem que retinguen en la retina”. Tota una declaració d’intencions, ja que el director va donar a entendre entre línies que el repte era donar al públic una qualitat interpretativa que abans no rebia i que ara mai no oblidarà. Tebar vol ser un entre tants d’eixa gran maquinària simfònica, on hi ha tècnics, músics, administradors i ell, el responsable dels sons, però que no són ningú sense el públic, al qual es va adreçar per a dir-li que “aquesta orquestra és la seua orquestra i aquest Palau és la seua casa”.
El titular de l’OV no va voler tampoc desaprofitar les diverses entrevistes que ha oferit aquesta setmana passada per a retreure les declaracions de l’exintendent de les Arts al voltant dels valencians i la seua cultura –segons publicava el conservador ABC, Livermore la qualificava de “barra de bar, on tots parlen valencià”, mentre que Las Provincias destaca la denúncia del torinés per l’ús “feixista” que fan els polítics valencians de les Arts.
En aquest diari, Ramon Tebar va reconéixer que estava un poc fart que es diguera de manera despectiva que apostar per allò valencià és caure en allò provincià. Per això, les últimes paraules de Tebar abans de donar pas al concert de divendres van ser: “És un orgull com a valencià retornar a la meua terra”.
Més enllà de les presentacions i les felicitacions nadalenques, Tebar va anar al Palau a dirigir un concert. Un espectacle que incloïa un invitat que no estava allí ni per a fer celebracions ni per a escoltar l’Orquestra de València. Com la famosa frase de Francisco Umbral, el violinista armeni Sergey Khachatryan va anar al Palau per a parlar del seu llibre. En aquest cas, acudia a València per a interpretar la part de violí solista del Concert per a violí i orquestra núm. 1 op. 77 de Dmitri Xostakóvitx. Tot i que el concert va començar amb Finlàndia op. 26, el poema simfònic de Jean Sibelius, i es va tancar amb la l’ascens de Tebar a l’Olimp amb el Mahler de la segona part, un compositor que, si atenem al que va explicar en aquest diari, sembla que és un dels seus més fetitxe.
Amb uns tempos lents quasi contemplatius, glaçats d’alguna manera, el poema simfònic de Sibelius no va deixar eixe impacte en la memòria que s’anunciava. Si més no, Finlàndia va servir per a calfar els motors d’una orquestra amb un gran potencial artístic que encara ha de trobar una sonoritat més homogènia i més naturalitat en els diàlegs. Amb algunes errades d’emissió en les trompetes i unes dinàmiques que mai van arribar a l’extrem dels fortíssims, Tebar va voler assegurar la presentació movent-se en les parts centrals dels colors. Tot sense fer exageracions amb la interpretació d’una partitura que va mostrar la bona qualitat de la corda de l’orquestra i amb una lectura encaminada cap als accents de caràcter que, tot i que tímidament, sembla que és la manera d’entendre la música.
El primer dels plats forts era el Concert per a violí i orquestra núm. 1 en la menor op. 77 de Dmitri Xostakóvitx que interpretava l’armeni Sergey Khachatryan. Un concert on dues forces a priori complementàries mai acaben compenetrar-se, i no perquè l’orquestra no volguera, ja que va fer tot el possible per a adaptar-se als pianíssims extrems i delicats del violinista, sinó perquè Khachatryan va pecar d’un individualisme excessiu. Ancorat al costat de Tebar, l’armeni no va prestar atenció a allò que li proposava la massa orquestral i, de fet, mai no va alçar la vista per a creuar ni una sola mirada. Va vindre a parlar del seu llibre, a mostrar el seu domini tècnic de l’arc i la seua destresa amb les dobles cordes. Khachatryan no va voler creure que al seu costat hi havia una orquestra disposada a acompanyar-lo amb un timbre sedós i vellutat
L’execució no va estar exempta de qualitat, més aviat solista i orquestra van estar correctíssims, però mai no va hi va haver entesa, contagi, amistat o un discurs compartit entre violí i orquestra, de manera que tot el dramatisme provocat per les tensions harmòniques del rus quedaven estandarditzades. De nou, la memòria tampoc no deixaria lloc per a recordar aquest Xostakóvitx. Malgrat això, el públic va regalar bons aplaudiments, suficients com per a cobrar-se el sempre esperat bis que l’armeni va atendre amb la peça Tsirani Tsar (L’arbre dels prèssecs) del monjo i etnomusicòleg armeni Komitas Vardapet.
Amb Mahler arribaria la consagració. L’acceptació del públic. Potser Tebar va signar una de les millors versions que s’han escoltat al Palau de la primera simfonia del compositor bohemi. Si més no, el titular tenia discurs i idees clares de com vol que sone la seua (nostra) orquestra. Va jugar amb els tempos i sobretot amb els accents tant de caràcter com aquells que defineixen mètrica. Oferint així una plena expressió amb una orquestra que està girant cap a sonoritats més centreeuropees, més compactes i on els músics s’escolten per a igualar les intervencions. I tal vegada ací va estar la clau de l’èxit, en eixa naturalitat per a establir diàlegs entre les seccions de la formació, destacant l’orquestra com a instrument, però amb els solistes sobreeixint.
Unes trompetes ben encertades, com a cosa inaudita, aportaven nous colors tímbrics segons el caràcter que demanava Tebar. Una corda dialogant, profunda en el tercer moviment, i harmoniosa en la resta, amb unes trompes liderades per Maria Rubio i compenetrades, uns metalls greus que van superar les estridències del passat per a aportar una base sòlida i controlats dins dels forts. Les fustes punyents i delicades, i una percussió ben executada, van ajudar el nou titular a signar una Simfonia núm. 1 de Mahler carregada de subtileses i un fraseig que persegueix alguna cosa. Per fi algú ha aconseguit que els bons professors de l’orquestra s’escolten com si foren un quintet de vent o un quartet de corda ampliat. S’obri una nova etapa per a omplir la retina de records sonors.
