L’infrafinançament obliga el País Valencià a realitzar “el major esforç financer” en sanitat de totes les comunitats autònomes. Aquest fet va “en detriment” d’altres polítiques en educació, dependència o protecció social, així com del suport a les activitats productives i les inversions. Aquestes són algunes de les conclusions recollides en el tercer número de Papers de Finançament, en el qual s’analitza la repercussió de l’actual model sobre el sistema sanitari.
Aquesta publicació és fruit de la col·laboració de la Conselleria d’Hisenda i Model Econòmic i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), segons informa el departament que dirigeix Vicent Soler a través d’un comunicat. El document assenyala que “les comunitats de règim comú dediquen un percentatge molt important dels recursos del sistema de finançament autonòmic de què disposen a la sanitat (57,6%)”. “Com que els recursos del model de finançament constitueixen la major font d’ingressos de les comunitats, la major o menor disponibilitat d’aquests condiciona el nivell de despesa”, apunten.
“Les comunitats –prossegueix– no gasten el mateix, però, en cas de fer-ho, les que disposen de menors recursos haurien de dedicar un major percentatge dels seus ingressos a sanitat, mentre que les que disposen de més recursos podrien aconseguir el mateix objectiu amb menor esforç”. En aquest punt, l’informe mesura l’esforç financer que han de realitzar les diferents autonomies per a atendre la sanitat.
Per a açò es considera la despesa mitjana de les comunitats en el període 2009-2015 i es calcula el percentatge dels ingressos del sistema de finançament que cadascuna hauria de dedicar per a cobrir el mateix nivell de despesa sanitària per habitant. D’aquesta manera s’avalua l’esforç que cadascuna realitza, no en funció dels diferents nivells de despesa (ja que totes s’han igualat a la mitjana), sinó als diferents nivells d’ingressos.
Així, queda en evidència que si el País Valencià gastara en els serveis sanitaris igual que la mitjana, hauria de dedicar el 62,9% dels seus recursos del sistema de finançament a Sanitat, la qual cosa representa 5,3 punts per sobre de la mitjana (57,6%). El percentatge d’esforç financer del 62,9% en el cas valencià “és superior al de qualsevol altra comunitat a causa que el seu finançament és la menor de totes”.
Per sota de la valenciana se situen Astúries (59,8%), Catalunya (59,4%), Canàries (58,6%) i Galícia (58,1%). Les autonomies que han de fer un menor esforç financer són La Rioja (48,8%), Cantàbria (50,0%) i Extremadura (50,6%), d’acord a aquestes dades.
“Les implicacions de la insuficiència de recursos de la Comunitat són dos”, adverteix el document, que afegeix: “En primer lloc, agreuja els problemes de sostenibilitat que pateix el sistema públic sanitari davant la pressió a l’alça en els nivells de despesa exercida pel creixement poblacional, l’envelliment i la resta de factors esmentats. D’altra banda, a causa de la seua major insuficiència financera, la prioritat atorgada per la societat i pels pressupostos públics als serveis sanitaris limita els recursos disponibles per a altres serveis fonamentals (educació o protecció social), així com per a polítiques d’inversió i suport a les activitats productives que altres comunitats realitzen amb major amplitud per a disposar de majors recursos”.
Així mateix, el text ressalta que, per a solucionar aquests problemes, el nou model de finançament “haurà de reconéixer la insuficiència que pateixen les comunitats de règim comú en el seu conjunt i corregir la iniquitat en el repartiment dels recursos”, al mateix temps que la valoració de les necessitats sanitàries de les comunitats “ha de millorar, incorporant els col·lectius ara exclosos de la població protegida que segueixen sent atesos pel Sistema Nacional Sanitari i que, malgrat no ser considerats, influeixen en els nivells de despesa sanitària de les comunitats”.
A 13 punts de les comunitats que més gasten
L’informe reflecteix, a més, que, atés que l’estructura demogràfica varia notablement entre comunitats, el model de finançament utilitza com a indicador de les necessitats sanitàries la denominada població protegida equivalent. Per a calcular-la, la població protegida pel Sistema Nacional de Salut es divideix en set grups d’edat i cadascun es pondera per un coeficient que és major per als trams d’edat més vulnerables als problemes de salut i, per açò, amb majors necessitats sanitàries, tal com arreplega l’estudi.
Atenent a aquest indicador, en termes mitjans del període ja liquidat entre 2009 i 2015, les diferències de despesa pública per habitant protegit equivalent situaven Múrcia al capdavant i Andalusia a la cua de les comunitats autònomes.
El País Valencià, amb una despesa de 1.293 euros per capita, se situa 1,8 punts per sota de la mitjana del conjunt de les comunitats i a més de 13 punts per sota de les que més gasten (Navarra, Cantàbria i Múrcia).
Segons adverteix l’informe, “les substancials diferències entre comunitats en despesa sanitària per capita, especialment entre les de règim comú i les forals, qüestionen la igualtat d’oportunitats en l’accés als serveis sanitaris dels ciutadans que viuen en diferents territoris”.
