En aquesta època nadalenca en la qual els xiquets esperen impacients els regals de les Seues Majestats els Reis d’Orient, jo, un ciutadà valencià, vull també demanar unes coses que fa bastant temps que espere però que sembla que no arriben. Unes coses que considere necessàries per a poder iniciar una nova etapa de benestar sostenible, on totes i cadascuna de les persones tinguem les mateixes oportunitats i s’acaben les injustícies socials. Utòpic? Potser. Però en una època com aquesta, no vull perdre la il·lusió i, com crec que m’he portat bé, escriuré la carta a Melcior, Gaspar i Baltasar:
En primer lloc, demane un país, i en general un món, molt més respectuós amb el medi ambient i contra el canvi climàtic. A Espanya hem viscut la pitjor sequera en els últims 20 anys, tal com anunciaven molts mitjans de comunicació durant els últims mesos. A la Comunitat Valenciana, els pantans de la conca del Xúquer han arribat a baixar fins al 30% de la seua capacitat total, mentre que els del Segura, al 25%. A més, estudis realitzats a la fi d’any apuntaven que 2017 seria un dels tres anys més càlids a escala global des que existeixen registres. Com oblidar-nos, finalment, d’altres fenomens climatològics que han deixat uns efectes desastrosos en molts llocs del món, com els huracans, ones de calor o inundacions.
Demane també una educació pública, laica i gratuïta, que siga de qualitat i es respecten totes les àrees de coneixement. Mentre jo demane açò, el pressupost d’Educació en l’àmbit estatal en el pròxim any serà del 3,8%, el nivell més baix de la història, baixant del 4% de l’any passat. A més, hem viscut un any ple d’incerteses en l’àmbit educatiu. Jo, com a exestudiant de segon de Batxillerat, no he sabut fins a ben arribat el final de curs com seria el meu examen de selectivitat. No sabíem què anava a passar amb la LOMQE i hem passat per un any molt complicat. La comunitat educativa, composta per professors, estudiants, pares… segueix estant exclosa de la política educativa i les lleis es fan sense escoltar les seues demandes.
Vull també acabar amb les violències de gènere, que es genere una societat completament igualitària i que es protegisca les víctimes i no se les culpabilitze. El 2017 anava a ser l’any de l’eradicació de la violència masclista, però després de moltes demandes i expectatives, aquests 12 mesos han deixat més de 50 víctimes de violència masclista en el nostre país. Des que es comptabilitza el nombre d’assassinats per violència de gènere (2003), les xifres no han caigut dràsticament malgrat les nombroses lleis que s’han aprovat des de llavors. Demane que, finalment, siga 2018 l’any en el qual s’eradique la xacra de la violència de gènere. Que es trenque el silenci, que es complisquen les lleis, que s’exigisquen responsabilitats a aquells agents, jutgesses i jutges que no escolten les víctimes. I no solament vull que s’acabe la violència masclista. Vull també una societat completament igualitària en què les dones deixen de ser ciutadanes de segona classe. Que no ocórrega com enguany, que han caigut els índexs d’igualtat del Fòrum Econòmic Mundial. Igualtat d’oportunitats, igualtat de drets, igualtat plena.
Reis d’Orient, afig a la meua llista una sanitat amb accés universal per a totes les persones. Una sanitat gratuïta, pública, de qualitat, sense “copagos” i amb medicaments accessibles a totes les ciutadanes i ciutadans. Que es derogue el Decret-Llei de 2013 en el qual s’excloïa milers de persones del seu dret a la salut. Vull que es deixe arrere un sistema insolidari i ineficient cap a un sistema just i universal. Enguany ha sigut dolent per a la Sanitat també, perquè el pressupost destinat a aquesta partida ha sigut pitjor al destinat abans de les retallades. Ja està bé de jugar amb la salut de la gent.
Finalment, però, no menys important i sabent que em deixe moltes altres coses de costat que també m’agradaria tractar, però suficient treball tenen “SSMM”, demane que totes les persones puguen tenir una vida digna, que es complisquen els drets bàsics i la igualtat d’oportunitats. Que totes les llars tinguen uns ingressos mínims. Que, com vaig dir abans, educació, sanitat i protecció social siguen universals. Que es garantisca el dret a l’habitatge i que totes les ocupacions siguen dignes, amb salaris justs i sense bretxa salarial entre homes i dones. No vull que 13 milions d’espanyols estiguen en risc de pobresa o exclusió social. No és just que, una tercera part dels ciutadans pobres d’aquest país tinga un treball remunerat i ni encara així isca de la pobresa. No és just que encara es veja amb tan mals ulls una renda mínima que garantisca alguna cosa tan bàsica com una vida digna a totes i tots.
I ara, després de fer tota aquesta quantitat de peticions, potser molts es pregunten que per què li les faig als Reis d’Orient, si de normal a ells cal demanar-los joguets, consoles, roba… Doncs miren, qui si no? Veuen vostès al govern del PP moure un sol dit per a tractar de complir algun d’aquests desitjos? Jo no. I jo ja estic cansat d’esperar.
