Francisco Javier Carrión (PP), exalcalde de Montroi (Ribera Alta), ha acceptat complir un any i 10 mesos de presó per irregularitats urbanístiques al municipi on venien parcel·les que no existien per a construir xalets. Al costat d’aquest, altres 15 acusats pagaran una multa o seran condemnats a penes de fins a dos anys de presó.
Aquest dilluns s’han assegut en la banqueta de la secció tercera de l’Audiència Provincial de València un total de 16 persones. En aquesta causa hi havia inicialment 18 acusats, un dels quals, exalcalde de Montroi, va morir –Antonio Polo (primer del PSPV i després de Units per Montroi)–, mentre que un altre està desaparegut –un constructor. Inicialment, el ministeri fiscal sol·licitava una pena de 16 anys de presó per a Francisco Javier Carrión, mentre que per a la resta de processaments reclamava entre dos i 13 anys de presó per diferents delictes d’estafa contra l’ordenació del territori, falsedat en document públic i oficial, prevaricació administrativa o suborn, entre unes altres.
Finalment s’ha arribat a un acord entre el ministeri públic i els lletrats dels acusats i les penes s’han rebaixat considerablement ja que cap d’elles supera els dos anys de presó. En aquesta causa s’ha investigat la construcció d’habitatges unifamiliars aïllats i en sòl no urbanitzable o rústic en les partides de las Palomas, Pla Galán, los Corrales, l’Hospitalet i les Valletes. Els habitatges mancaven d’autorització i estaven executats al marge dels procediments legalment establits.
Als ciutadans –hi ha unes 200 víctimes–, majoritàriament estrangers, se’ls venia la propietat exclusiva d’una parcel·la, perfectament identificada i aparentment independent i delimitada per quatre punts cardinals, la concreta ubicació dels quals es mostrava segons un plànol particular de la urbanització ja acabada i completament parcel·lada. Per a la construcció dels habitatges s’exhibien uns models d’edificació estandarditzats. Així mateix, es presentaven les viles amb les dotacions i serveis públics essencials i es valien a més de diversos reclams com la construcció d’un llac, un camp de golf, un centre comercial, una comissaria de policia i un hotel que ni tan sols consta que s’hagueren projectat.
No obstant açò, en realitat, les finques rústiques de les quals deriven les parcel·les eren indivisibles i no haurien sigut objecte de cap procediment previ perquè seguien formant part de la finca registral. Mancaven de la preceptiva llicència de parcel·lació o de la declaració d’innecessarietat municipal. Com a conseqüència, ni tots els perjudicats tenen habitatge ni tots els que en tenen van aconseguir que aquest es corresponguera amb el que apareixia documentat en el contracte privat.
