Que el PPCV ha fet servir l’anticatalanisme com a eina política des de la seua fundació és un fet conegut. Però que un dirigent admeta que això és així i, fins i tot, assumisca el terme com a propi suposa una vertadera novetat. Per això, quan ahir Jorge Bellver va posar “l’anticatalanisme” com un dels exemples d’argument polític que Ciutadans “copia” del PPCV i es va felicitar perquè el nou partit liberal vaja al darrere de la dreta tradicional en aquest aspecte, les seues paraules van ressonar a la sala de premsa de les Corts.
L’assumpció de la crua realitat es va produir quan la seua companya de grup i número 2 del PPCV, Eva Ortiz, va ironitzar al voltant del presumpte paper subsidiari de Ciutadans a l’hora de fer oposició contra el govern del Botànic. Ortiz va afirmar que la formació taronja “copia” les iniciatives del seu partit. Quan se li va demanar que detallara els plagis, la diputada oriolana va referir-se a “la llei d’autònoms, els impostos i les ajudes (al valencià per als mitjans de comunicació)”.
Entremig d’aquesta enumeració es pot sentir (segon 32 del tall de veu) com Bellver hi inclou “l’anticatalanisme”. Ja no es tracta, com estava dient Ortiz, de “les ajudes”, ni d’altres variants com ara “la defensa de la llibertat d’elecció dels pares de la llengua amb què educar els fills” o la lluita contra “la catalanització” o “l’independentisme”, tots conceptes negatius, en la mesura que es plantegen com a reacció a presumptes amenaces polítiques.
Jorge Bellver: “Em sembla magnífic (que Ciutadans copie l’anticatalanisme). El que lamente és que hagen tardat tant de temps a fer-ho”.
Estratègia premeditada
Bellver va introduir la noció positiva d’anticatalanisme com a estratègia activa i concreta, perfectament plausible i defensable en el marc del sistema democràtic valencià. Preguntat per si estava en contra que Ciutadans també l’emprara, el diputat popular va refermar-se sense titubeig: “Em sembla magnífic que ho facen. Em pareix molt bé. El que lamente és que hagen tardat tant de temps a fer-ho”.
El lament de Bellver va sonar, però, retòric. De fet, va recordar que Ciutadans “no es va oposar a la derogació de la Llei de Senyes d’Identitat” que, al seu parer, “hauria evitat” la concessió d’ajudes a determinats mitjans de comunicació, en la línia d’una proposta de resolució presentada pel PPCV al Debat de Política General a què Ciutadans tampoc no va apuntar-se.
El reconeixement de l’ús de l’anticatalanisme com a estratègia premeditada es produeix en el context de la pugna entre les dos forces que representen la dreta a les Corts per capitalitzar un discurs històricament rendible en les conteses electorals. El procés polític de Catalunya i la pràctica substitució del PP de Catalunya com a representant de l’espanyolisme més desacomplexat en aquell territori ha posat a la defensiva el PPCV, temorós que el seu electorat més dretà i fidel perceba Ciutadans també al País Valencià com el veritable defensor de les essències pàtries.
Un mercat repartit
La pugna, però, ve d’una mica més lluny. Ciutadans al País Valencià i a tot arreu ha sigut sempre un partit espanyolista. Els exabruptes de la seua líder valenciana primerenca, Carolina Punset, al voltant de les reminiscències “aldeanes” del foment del valencià responien a una consciència cosmopolita simplista però sincera que derivava en un supremacisme espanyol, segurament inconscient.
La substitució de Punset per Alexis Marí va apaivagar aquesta tendència al grup parlamentari de les Corts. Tot i això, a dins del grup hi havia partidaris d’activar el vell recurs a la bèstia catalanista, arrenglerats amb el líder autonòmic i regidor a l’Ajuntament de València, Fernando Giner.
La defenestració del sector de Marí, ara batejat com a Agermanats, i el nomenament de Mari Carmen Sánchez en el càrrec de portaveu parlamentària va obrir la veda de l’anticatalanisme. La mateixa diputada alacantina i la portaveu d’Educació, Merche Ventura, han protagonitzat els principals episodis d’aquesta mena durant els darrers mesos, sobretot amb l’excusa de la lluita contra “el xantatge lingüístic” del conseller Marzà.
Ahir, el torn va correspondre a Juan Córdoba, un dels responsables de Ciutadans amb antecedents populars, quan va posar en dubte la idoneïtat de les ajudes als mitjans de comunicació, la darrera variació del tema principal de l’anticatalanisme. Córdoba va apujar el to amb la inclusió entre els mitjans desafectes de la revista El Temps (àudio), un mitjà valencià i amb redacció a la ciutat de València, receptora d’una ajuda que el PPCV no ha qüestionat.
