La inesperada normalitat del Palau de les Arts

La xifra de 135.000 euros de sou per al futur director artístic s'aproxima a la de les nòmines que paguen teatres d'òpera com el Liceu

Han passat poc mes de 30 dies des que Davide Livermore va convocar la premsa a l'Aula Magistral del Palau de les Arts per a anunciar que dimitia del seu doble càrrec d'intendent i director artístic del teatre d'òpera valencià. El micromón operístic valencià es trontollava amb la notícia a tan sols 4 dies de l'estrena de la temporada amb un Don Carlo de Verdi que comptava entre el repartiment amb Plácido Domingo. Aquell 5 de desembre també va tindre lloc la resposta de la Conselleria de Cultura. Només unes hores després de la posada en escena de l'artista torinés, el secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona, acceptava la decisió i emplaçava a la reunió del Patronat de les Arts –que tindria lloc una setmana després– per a explicar el futur del coliseu. Un avenir que segons el Partit Popular i Ciutadans estaria marcat pel bescanvi de divos per "La Gossa Sorda o Alabajos", si fa no fa, una cultura de primera per una de "tercera".

Entre el 5 i el 13 de desembre, les Arts tornava a ocupar portades amb declaracions de l'exintendent i notícies que auguraven un ensorrament apocalíptic quasi imminent i definitiu del Palau després de trontollar-se el 2015 amb la detenció d'Helga Schmidt i l'exgerent del coliseu, Ernesto Moreno. La roda de premsa posterior al pont de la Puríssima aplegava mitjans que mai no haurien acudit a la convocatòria si allò que s'anava a anunciar haguera sigut l'èxit d'una producció. En canvi, allò que anava a revelar el conseller Vicent Marzà era l'acord del Patronat de modificar els estatuts que permetrien, entre altres aspectes, obrir la porta a la incorporació del Ministeri de Cultura i la convocatòria d'un procés selectiu per a triar un nou director artístic.

Davant la màxima expectació mediàtica que havia aglutinat les Arts, Marzà traslladava la proposta d'una direcció bicèfala, amb un director econòmic –un càrrec que es decidirà internament i que apunta a la continuïtat del director financer actual, Francisco Potenciano– i un director artístic. El conseller plantejava que es faria una "excepcionalitat" en el sou del futur responsable de la programació, equiparant la remuneració als preus de mercat.

Així, començava un intraregne al Palau de les Arts que lluny de ser una cosa anòmala i genuïna és bastant habitual entre els teatres homòlegs estatals i internacionals. La inesperada normalitat s'imposava mentre la programació d'aquesta temporada continua –tant Girona com Marzà asseguraren que estava garantida i la següent ben avançada– després d'haver començat amb el gran èxit aconseguit pel Don Carlo.

Les paors sobre si el teatre d'òpera seria capaç de funcionar sense líder eren dissipades per les xifres de públic de l'òpera verdiana i pel propi transcurs de la programació –ja s'ha anunciat per a l'1 de febrer Peter Grimes de Benjamin Britten amb el tenor Gregory Kunde. El caos en què anava a sucumbir el Palau de les Arts, segons denunciaven els partits de l'oposició amb el suport d'algunes capçaleres, sembla que no ha arribat. Les Arts no caminava cap a una hecatombe, ni iniciava un procés excepcional. El període que ara travessa el teatre d'òpera valencià no és exclusiu, sinó que és una conjuntura per la qual han passat altres teatre d'òpera en què s'emmiralla el coliseu valencià per a encarar la nova etapa.

La inesperada normalitat

Les Arts, segons va remarcar Marzà contradient les manifestacions de l'exintendent, continuarà, però no serà impermeable als entrebancs habituals en els millors teatres d'òpera. El coliseu haurà de superar complicacions tan normals com les provocades per canviar d'un sistema de tria política de la intendència –Helga Smchidt va ser designada a dit pel PP i el seu substitut, Davide Livermore, també– per un procés "obert" i de caràcter "internacional", com va destacar el conseller.

Les dimissions i els intervals temporals sense direcció són situacions per les quals han passat altres coliseus lírics que han sobreviscut a tensions i encontres dialectals a través de la premsa com per exemple la tria de Joan Matabosch com a director artístic del Teatre Real en setembre del 2013 sota les declaracions del seu predecessor, el belga Gerard Mortier, qui denunciava la ingerència política de l'exministre José Ignacio Wert en la selecció del seu substitut.

La conjuntura a Madrid es va solucionar triant Matabosch com a substitut de Mortier, qui alhora va ser repescat pel teatre madrileny com a assessor artístic i representació internacional del Real, un lloc creat ad hoc fins a la seua mort el 2014, a més a més, cobrant 300.000 euros, és a dir, 150.000 euros més que el seu cap. Al mateix temps, el català va compaginar durant uns mesos el mateix càrrec al Real i al Liceu de Barcelona –des del 13 de setembre del 2013 fins l'1 de gener del 2014– temps que va necessitar el teatre d'òpera barcelonés per a seleccionar Christina Scheppelmann.

Pel que fa al Teatro Real va obrir el 2013 un procés selectiu internacional per a substituir Mortier que va durar tres mesos, com així va informar el director general de l'òpera madrilenya, Ignacio García-Belenguer, durant la presentació de Joan Matabosch, a qui també van exigir exclusivitat. Per altra banda, el coliseu espanyol també va introduir canvis en la seua Fundació, com va ser la possibilitat que ostentara la presidència algú que no tinguera cap vincle polític, un canvi proposat pel ministre socialista César Antonio Molina i que va concloure amb el nomenament de Gregorio Marañón com a primer president de la Fundación Teatro Real que no era polític.

El Teatre del Liceu va restar sense director artístic de manera física quasi 9 mesos. La incorporació de Scheppelman no es va produir fins l'inici de la temporada 2014-2015, en el mes de setembre, mentre que el compromís de Matabosch, que ja formava part del Real, durava fins l'1 de gener del 2014. L'executiva alemanya ja havia treballat al Liceu entre el 1992 i el 1994 com a directora adjunta d'Albin Hänseroth.

El coliseu català també va obrir un procés de selecció internacional –en novembre del 2013– al qual es van presentar 49 candidats per a un càrrec que té una remuneració similar a la de les Arts. De la quasi cinquantena de propostes se'n va triar nou finalistes d'on darrerament va eixir elegida Shceppelman, qui, a més a més, després d'incorporar-se en setembre del 2014 encara va simultaniejar durant tres mesos el càrrec amb el Liceu i la Royal Opera Hause de Masqat a Oman.

Per la seua banda, l'Associació Bilbaïna d'Amics de l'Òpera (ABAO), una entitat privada que rep suport de totes les administracions –programa 5 òperes per temporada i rep 1,8 milions de l'Estat; Les Arts, 600.000 euros amb 9 títols– compta amb una direcció bipartita, amb Maria Luisa Molina com a gerent i Cesidio Niño com a director artístic.

La designació de Niño no va requerir de cap procés, sinó que va ser nomenat per a rellevar a Jon Paul Laka després de 8 temporades al capdavant de l'òpera basca. Els directius del col·lectiu van tirar mà d'un home de la casa com és Niño, soci de l'ABAO, col·laborador i cap de producció de l'òpera que va convéncer el patronat per a dirigir la programació des del 2014, una vacant per a la qual va sonar el valencià Juan Ángel Vela del Campo, qui recentment va assumir la direcció del Fòrum Internacional de Música que va organitzar el Palau de la Música de València el passat mes de novembre; davant el seu currículum i perfil, no seria gens estrany que Vela del Campo optara a la direcció artística de les Arts

Un sou de mercat 

Aquest divendres, la vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, informava que el Consell aprovava les modificacions dels estatuts, un pas previ perquè es convoque el procés de selecció que haurà d'acabar abans que finalitze el primer semestre d'aquest 2018. Una comissió integrada per experts de l'àmbit internacional s'encarregarà de trobar el futur director artístic, a qui se li oferirà un contracte de quatre anys i un sou de 135.000 euros. Tot i això, Oltra va indicar que l'excepcionalitat que s'havia aprovat per a oferir una remuneració de mercat era una xifra de màxims, és a dir, que es deixa la porta oberta perquè es puga negociar –com va indicar també Marzà– una nòmina més baixa.

Els 135.000 euros de remuneració, la mateixa que cobrava Livermore, situa el futur càrrec al mateix nivell que la directora artística del Liceu de Barcelona –Christina Scheppelmann guanya la mateixa quantitat– i prop del de Joan Matabosch, qui ingressa aproximadament 150.000 per dirigir el Teatro Real. Això no obstant, la nòmina queda lluny dels preus internacionals com els que es paguen a l'Scala de Milà: 240.000 euros cobra Alexander Pereira, els 350.000 que rebia l'actual intendent de l'Òpera de París, Stephane Lissner –qui va acceptar una rebaixa a París– quan dirigia el teatre d'òpera milanés, o els 300.000 que cobrava Gerard Mortiner quan era el responsable del Real.

Fet i fet, els candidats que s'interessen per participar en aquest procés, i fonts pròximes a l'entorn del Palau de les Arts, apunten que hi poden haver fins a 10 persones interessades a presentar-se, que hauran d'acreditar experiència en gestió internacional, han de conéixer el sector operístic i han de presentar un projecte artístic. Les funcions seran les de fer una proposta de programació d'excel·lència, promoure l'òpera entre la societat valenciana, vetlar per la coherència en l'eficiència i democratitzar l'accés a la cultura. "Haurà de dur l'art en les venes i per això fem eixa excepcionalitat", va matisar el conseller Marzà.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat