Les eleccions catalanes sacsegen la dreta valenciana

Els resultats del 21-D activen Ciutadans enfront d'un PPCV temorós d'un possible 'efecte Catalunya' en les eleccions de 2019
/ València
15 gener 2018 01:00h
Els diputats de PPCV i Ciutadans ocupen els seus escons a les Corts.

El procés d'independència de Catalunya havia de ser la tomba de l'esquerra valenciana o, almenys, de la seua fita més notable en les darreres dècades: el govern del Botànic. L'eina dissenyada pel PSPV i Compromís amb el suport parlamentari de Podem havia de trontollar a colp de contradiccions internes arran de la diversa visió que del carrusel d'esdeveniments catalans tenen les tres forces conjurades per a traure el PPCV de la Generalitat.

La víctima del canvi polític de maig de 2015 va veure l'oportunitat del ressarciment amb l'assetjament del govern de Ximo Puig per qualsevol mesura, comentari o anècdota que poguera demostrar la inequívoca simpatia, quan no filiació, dels seus socis de govern amb l'independentisme. 

El PPCV va calcular que, amb Catalunya com a iceberg indefugible, s'acompliria la profecia de l'estavellament del Consell de Puig i Oltra a la manera d'un Titànic polític del segle XXI. La contenció veritablement titànica de la major part dels quadres i càrrecs públics de Compromís davant dels afers catalans, però, va truncar les previsions del PPCV.

Ni les detencions prèvies al referèndum de l'1 d'octubre, ni les pallisses policials davant de les urnes, ni l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, ni l'encarcerament de mig govern de Catalunya i l'exili de l'altra meitat, ni les eleccions autonòmiques del 22 de desembre han produït cap xoc d'una violència suficient com per a obrir una mínima via d'aigua al casc del transatlàntic governamental.

Aquesta aparentment calmada singladura no es va improvisar. El Consell va enfilar el referèndum català com una travessia pel pas del Nord-oest, segur de les dificultats, però alerta. Resulta significatiu que el moment més delicat en aquest tempestuós viatge s'haja produït arran de l'anunci que el Palau de la Generalitat i el president acolliran aquest dilluns el lliurament del premi Broseta a Societat Civil Catalana, la plataforma espanyolista més reeixida dins del moviment civil contra la secessió.

Nouvinguts al nínxol ecològic

L'anticatalanisme mai no ha deixat de fluir per les venes de la dreta valenciana. El nivell en sang, però, depén de la conjuntura i de les necessitats polítiques concretes. La saturació tampoc no és espontània, sinó que es calcula quines són les dosis necessàries que cal inocular en la societat segons les circumstàncies. Amb el referèndum de l'1-O calia descarregar tota la xeringa. Es tractava d'una mesura activa contra el Consell, però també de profilaxi, en prevenció dels possibles efectes devastadors dels nous episodis judicials que ja s'albiraven i que aquest dilluns comencen a escenificar-se a l'Audiència Nacional.

El PPCV va observar, primer amb displicència i ara amb preocupació, com Ciutadans es va sumar amb entusiasme a la teràpia. L'escissió de 4 dels seus 13 diputats havia deixat tocat el partit cridat a regenerar la dreta. Ara ja, sense els Agermanats i alié a qualsevol temptació socialdemòcrata o progressista, Ciutadans podia recórrer a la ideologia de reserva més accessible del conservadorisme autòcton.

Els Països Catalans han deixat d'estar monopolitzats pel PPCV després que les portaveus de Ciutadans a les Corts, Mari Carmen Sánchez i Merche Ventura, s'han aficionat a referir-s'hi de forma habitual davant de qualsevol iniciativa del Consell a favor del foment de valencià, ja siga en l'àmbit educatiu o als mitjans de comunicació.

Les barbes del PP de Catalunya

La desfeta de Xavier García Albiol a Catalunya ha fet saltar totes les alarmes dels seus coreligionaris valencians. La repetició de les eleccions espanyoles en juny de 2016 va enfortir el PP després de la davallada de sis mesos abans i va posar en seriós dubte la viabilitat de Ciutadans com a alternativa.

Mariano Rajoy va aconseguir la investidura i va continuar amb l'estratègia de relativa passivitat respecte del que estava succeint a Catalunya. L'opció de deixar que el temps solucionara els problemes, tot confiant en la capacitat autodestructiva de l'independentisme, no va funcionar. El protagonisme d'Inés Arrimadas i Ciutadans va ultrapassar la política catalana i va inundar, com a mera extensió del procés, l'escena espanyola.

La imatge de força exhibida en l'últim moment per Rajoy no ha bastat perquè els catalans unionistes li facen costat, amb el problema afegit del candidat al Parlament que presentava. No és només que el PPC s'haja afonat fins als 4 diputats, sinó que Ciutadans ha obtingut més vots i diputats que cap altre partit. 

A ulls de molts votants, Ciutadans ha guanyat les eleccions a Catalunya, tot i que no podrà governar arran de la victòria global dels independentistes. Que aquesta sensació de fortalesa i, per tant, de possibilitat d'alternativa, s'estenga a la resta de l'Estat és inevitable. Per això el PP està tan interessat a demostrar que Ciutadans és incapaç de gestionar la 'victòria' i li retrau que ni tan sols intente formar govern.

Mentrestant, Ciutadans al País Valencià, un partit recentment escapçat i mutilat a les Corts, amb lideratges fràgils i quadres improvisats, ha vist com se li obri la inesperada possibilitat d'infligir un sorpasso a la formació hegemònica de la dreta indígena.

De tot plegat, sembla més conscient el PPCV que els mateixos beneficiaris del canvi de conjuntura. L'experiència és un grau i en política en són almenys dos. Això explica que els principals dirigents del PPCV, com ara Isabel Bonig, Eva Ortiz i Jorge Bellver, comencen a retraure a Ciutadans que els copien el discurs. Tal és la inquietud que el diputat Bellver ha arribat a admetre que el seu partit fa "anticatalanisme, molest perquè les diputades de Ciutadans els estiguen imitant.

La incògnita, més enllà de com quede la pugna per l'hegemonia de la dreta, es troba en els efectes socials i polítics d'aquesta nova embranzida de l'anticatalanisme, de nou en disputa com en els temps gloriosos d'Unió Valenciana. Aparentment, no té la força mobilitzadora dels anys 80 del segle passat, però en un tauler polític tan fragmentat, ajustat i mòbil com l'actual, qualsevol moviment, ni que siga mínim, pot resultar decisiu. En un escenari de victòria de la dreta amb Ciutadans al capdavant, caldria recordar que el PP és un defensor ferm d'investir el candidat més votat.

next