Rafel Sanchis i Palop / Londres
El 13 de febrer passat vam tenir la sort de poder sopar,escoltar i debatre amb Eduardo Mendoza Garriga, el primer escriptor en castellà en rebre el Premi Nacional de Cultura de Literatura del CONCA. I ens va tocar la grossa per diverses raons: va enllestir-se la reunió en uns dies, perquè Eduardo resideix entre Barcelona i Londres, és anglòfil i per tant es considera, com nosaltres, un català UK més. Esperem que algun dia es faça de l’associació.
Nascut a Barcelona el 1943, llicenciat en dret, va estudiar Sociologia a Londres el 1966 al London School of Economics. Deixà Barcelona, que en eixos moments l’ofega, i que, segons ell, no té vitalitat ni possibilitats. La ciutat de la boira i del Big Ben sempre li ha agradat, i encara que el va commoure des del primer moment, ara ve més sovint perquè es un londinenc més i hi resideix.
Després deixà Londres per anar a Nova York, on treballà durant 11 anys com a traductor simultani. Allà va fer d’intèrpret entre Felipe González i Ronald Reagan en una ocasió.
És un escriptor molt prolífic, guardonat i traduït com podeu seguir en la seua pàgina. Les seues novel·les, gènere en què destaca, són d’acció i sempre fa servir el sarcasme i l’humor en una historia hàbilment relatada amb sentit crític. Entre els seus llibres podem destacar La verdad sobre el caso Savolta aparegut en la primavera del 1975, i considerada la primera novel·la de la transició, que va rebre el Premi de la Crítica l’any següent; o La ciudad de los prodigios, publicat el 1986 i que la revista Lire trià l’any 1986 com el millor llibre publicat a França l’any anterior.
Eduardo pensava que La ciudad de los prodigios no agradaria els barcelonins i no obstant açò, s’ha convertit en el llibre emblemàtic que regalen les institucions als visitants. Per tant, se sent cofoi de la seua obra tot i no estar satisfet amb el resultat.
Pensa que els llibres tenen vida pròpia i els compara amb els fills: “Amb alguns t’esforces i no tens èxit amb el públic i amb d’altres tot el contrari, com va passar amb Sin noticias de Gurb”. Lògic, la feina d’escriptor requereix una constància que sol tenir resultat satisfactori quan hi ha inspiració, trobe jo.
Eduardo creu que la literatura no corre cap risc amb l’aparició de les noves tecnologies. La gent llig més llibres que mai i som més selectius. Abans les dones eren les grans lectores de novel·les de Balzac, Dickens, Tolstoi, etc. Posteriorment, irromp el cinema. Ara viatgem més però amb l’educació de les masses també llegim molt més.
Mendoza creu que no ha tingut sort amb les adaptacions al cinema de les seues obres. Sorprenentment no rellegeix llibres seus ni tampoc les crítiques. Escriu el que creu que s’ha de fer i el que sent, però admet que el paper de l’editor és primordial. Sempre ha publicat amb l’editorial Seix Barral i ha comptat amb l’ajut de l’editor Pere Gimferrer, a qui aprecia força.
Escriu a mà i ho recomana a tothom. Creu que l’ordinador és molt impersonal i cal veure com ha començat i com ha acabat el procés creatiu.
Pel que fa al procés sobiranista que estem vivint, es va mostrar explícitament en contra. Considera que no és convenient ancorar-se en el passat i no creu que Catalunya puga excel·lir tota sola.
Jo discrepe de l’opinió que té Eduardo Mendoza pel que fa al procés sobiranista. Ell pensa que Catalunya no té possibilitats de sobreviure tota sola i que no ens hem d’aferrar al passat. Supose que Eduardo ha viscut molts anys fora de Catalunya i per les seues circumstàncies personals no es qüestiona l’estructura de l’Estat i tot s’hi deriva.
