El Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) va alertar aquest dimecres que les generacions més joves comencen a banalitzar el franquisme i les seues conseqüències. Els adolescents, va assenyalar el cap d’exposicions del museu, Amador Grinyó, durant la presentació de l’exposició ‘Jo sóc. Memòria de les rapades’, estan rebent inputs que els fan “lloar” la dictadura i el dictador. Res més lluny d’això, “cal anomenar les coses pel seu nom: érem uns dictadors”, va reblar Grinyó, qui va defendre seguir impulsant gestos, com ara canviar els noms dels carrers i fer memòria perquè “no oblidem res”, com en bona mesura proposa l’exposició d’Art al Quadrat.
‘Jo sóc. Memòria de les rapades’ presenta un exercici d’investigació sobre les dones que van patir la humiliació i l’escarni de les pràctiques franquistes per a ridiculitzar-les, condemnar-les i assenyalar-les com a “dones que pensen com el dimoni”, va explicar el director del MuVIM, Rafa Company. El responsable del MuVIM va recordar que el conegut com a Museu de la Resistència a Burdeos conserva imatges de dones col·laboracionistes amb el règim nazi que, una vegada vençut pels aliats, van ser rapades. Però, curiosament, “a ells, als homes col·laboracionistes”, no se’ls va fer eixa “humiliació”. La dictadura de Franco també va aplicar el càstig sobre les dones acusades de tindre idees o actituds liberals que quedaven estigmatitzades i marcades, seguint un procediment similar als actes de fe inquisitorials, fins al punt que els seus descendents van ocultar els fets. Això no obstant, les generacions posteriors es mostren més predisposades a mostrar la memòria dels seus familiars perquè el pas del temps fa que siga “menys dolorós”, va explicar el tàndem d’Art al Quadrat format per Gema i Mònica del Rey Jordà.
Actualment només es coneixen tres fotografies, però no es descarta que hi haja més, segons va apuntar la comissària de l’exposició, Susana Blas, qui va destacar, per una altra banda, que Art al Quadrat representa dues de les artistes amb més trajectòria i a les quals “augure molts èxits”, va afegir Blas.
“No es pot pal·liar el desastre” ni les “víctimes del mal rebran justícia, però hi ha gestos reparadors”, va afegir Company sobre ‘Jo sóc. Memòria de les rapades’. La mostra contribueix a fer justícia històrica perquè recupera els fets a través de testimonis de familiars i historiadors que queden recollits en una part de l’exposició, encara que una segona secció posa el visitant cara a cara amb la recreació de l’acte de fe franquista, ja que les dues artistes van escenificar el 5 de novembre de 2017 a Sagunt un procés similar, rapant-se el cap i exhibint-se pels carrers de la ciutat i fent un exercici de soterrament de la memòria, agranant performativament el record d’aquell càstig “aleatori” contra “elles” que fins ara no ha quedat documentat amb cap sanció jurídica. En aquest sentit, van recordar el testimoni Mariana Torres Esquer i els seus néts, que van donar la trena feta amb els cabells que li van tallar com a part del procés d’estigmatització.
Les germanes Del Rey Jordà van descriure la mostra com una exposició col·lectiva, ja que tot aquell qui ha volgut ha pogut fer alguna aportació bé a través del record, amb imatges o cabells donats per a ‘cosir’ una trena que commemore en aquesta “revisió” de la història “des del present”.
‘Jo sóc. Memòria de les rapades’, que es pot veure al MuVIM des d’aquest 24 de gener fins a l’1 d’abril, és un gest més per a refrescar la memòria dels atacs verídics del franquisme contra les dones, com demanava el cap d’exposicions del museu, Amador Grinyó, si més no, un tractament visual que pot ajudar una societat que “no està vacunada contra la barbàrie”, va afegir Company preguntat sobre la valoració dels ciutadans del segle XXI de la violència franquista contra “elles”, les rapades.
