“És un xic molt bé”. A Ricardo Costa (Castelló de la Plana, 1972), l’últim membre d’una nissaga política (pare candidat, mare regidora, germà alt càrrec de l’Estat, sempre en el bàndol conservador), llicenciat en Ciències Polítiques i graduat en Dret, se li podia aplicar perfectament aquella expressió –tan del grat de les persones grans– quan va emergir com a diputat autonòmic pel Partit Popular, després de les eleccions de 1995. Raonablement guapo, espigat, impecablement vestit de dalt a baix, amb sabates de disseny, corbata amb nus windsor d’home de negocis i els seus característics pantalons pescadors –un dit més curts del normal, per vés a saber per què–, Costa era aleshores un gran partit, un d’aquells cabdells de bona família, atractiu, educat i amb projecció professional a què aspiren les mares.
És cert que sobtava la seua manera de parlar, el singular accent nassal dels pijos de la plaça de Cánovas o del barri de Salamanca que els no elegits no podríem reproduir fidelment ni engolint-nos un paquet de llepolies. Un marcador tribal que arrencava un somriure irònic de les bancades de l’esquerra i de les tribunes de premsa. Costa, tanmateix, guanyava en les distàncies curtes: tot i aquella mise-en-scène que tombava una mica de tos, el jove diputat era afable i pròxim amb els periodistes. I fins i tot amb els diputats de l’oposició es mostrava com “una persona molt tractable”, recorda un d’aquells parlamentaris.
“Era un bon actor, perquè en la trona es transformava totalment. Era algú a qui li agradava escoltar-se, que aparentava ser el més llest de la classe, que es preparava més o menys els temes i que tenia dots oratòries”, abunda aquesta persona. Era un parlamentari verbós i eficient. I, com que era diputat del partit al govern, adornava i defensava amb les urpes la gestió dels seus consellers i del president de la Generalitat. No és estrany que captara l’atenció del partit.
Ben mirat, de Ricardo Costa, un dels més llestos de la classe, certament, el “xic molt bé”, es podia apuntar una trajectòria similar a la del seu germà gran, Juan, qui arribà a ser secretari d’Estat d’Hisenda i Ministre de Ciència i Tecnologia entre els anys 2003 i 2004. Podia haver fet carrera a Madrid, tal vegada. Res del que va passar després amb el cas Gürtel li hauria esguitat, possiblement. En algun moment, tanmateix, el futur Ric va fer l’ingrés amb tots els honors a les clavegueres del partit, com a vicesecretari general del PPCV, l’any 2004, i a partir del 2007 com a secretari general. El centre de comandament orgànic del finançament i les campanyes electorals. La zona zero del saqueig.
Durant una bona temporada, tot allò degué ser, a més de treballós, bastant divertit. Costa fou cul i merda amb un altre estilista, Álvaro Pérez, ‘El Bigotes’, l’aconseguidor d’Orange Market que no sols satisfeia les necessitats electorals del partit, sinó també els capritxos del president Camps i del mateix secretari general del PP. Presents i regals en harmonia amb l’estil de vida d’un triomfador que llueix rellotges de luxe i condueix vehicles d’alta gama. El bo i el millor. Ric, com se’l coneixia en petit comité, sense la k del personatge que interpretava Bogart en Casablanca, havia pujat als cims, però l’esclat del cas Gürtel el va fer perdre peu.
El 2009, Génova li va demanar la dimissió dels seus càrrecs –també era el portaveu parlamentari– mentre l’investiga la Comissió de Drets i Garanties. Costa es va agafar al càrrec amb la tenacitat d’una paparra. “La festa a València acaba hui a les quatre de la vesprada”, va advertir Esteban González Pons, amic personal del castellonenc i aleshores secretari de Comunicació del PP. “La festa a la Comunitat Valenciana, la festa al PP, no s’acaba mai”, replicà Ric, sabedor que tenia el suport de Camps. Però el president no va suportar la pressió. Unes hores després, efectivament, s’abaixava la persiana de la festa.
La ressaca de quasi una dècada ha viscut aquests dies un dels capítols més cridaners, amb una confessió que posava el partit potes cap amunt i marcava a foc, al front del seu antic mentor, la x de la responsabilitat màxima del finançament irregular. Una confessió que, tal vegada, no tindrà conseqüències penals per a Camps. Políticament, però, és una bomba en els baixos per a l’expresident i per al màxim dirigent del partit, Mariano Rajoy, que havia promés estar darrere, al costat i davant de Francisco Camps.
En tot aquest temps, han passat moltes coses. La societat valenciana ha canviat la percepció sobre aquella època. El PP ha perdut les eleccions i a Camps l’han baixat dels altars fins i tot els seus. I el cas Gürtel ha progressat, amb a penes treballs, en els tribunals. Costa és ara un altre home ben diferent de la jove promesa que semblava que es podia menjar el seu petit món amb un parell de mossegades de pit bull. Com a un altre penedit del partit, Marcos Benavant, els disgustos han fet que es poblaren de canes els seus cabells. Però a diferència del xativí, no ha hagut de justificar el gir amb epifanies existencials o un canvi d’imatge: Ric conserva l’aparença elegant i els marcadors de classe. O, si voleu, ideològics, amb una polsera amb la bandera espanyola –molt comentada– que sembla connectar Costa amb els temes que realment importen els seus, Catalunya, Puigdemont i tot això i allò que serveix per a espolsar les incòmodes engrunes de la corrupció.
Un altra diferència entre penedits és que l’antic secretari del PPCV té una vida personal bastant més ordenada: l’any 2014, Costa es va casar amb Laura Chorro Diéguez, antiga bellea del foc alacantina que ja sabia que no pronunciava de bades la promesa d’estar al costat del marit en l’adversitat. La invocació a Chorro i a l’estat civil del castellonenc no és gratuïta.
“El meu únic objectiu és col·laborar amb la justícia”, va dir davant el tribunal amb el cap mig cot, el volum de veu diluït i l’accent majestàtic i engolit rebaixat uns quants punts. Mostrant l’abatiment de qui mostra els seus pecats i penediment en públic amb tot el seu esplendor, que no és poc. A l’eixida de l’Audiència Nacional, després de fer la pirotècnica declaració amb determinació i convicció, Costa mostrava l’alleujament de qui s’ha tret de sobre un camió de seixanta tones. Al seu costat, agafada de la mà, una esposa abnegada, actriu necessària del gir en els esdeveniments, que mostrava tot el suport a la seua parella i esbossava un somriure de sincer alleujament: el seu marit havia estirat una manta que deixava les vergonyes de l’expresident a l’aire per a protegir una mica el cul propi. No és difícil esbrinar el paper d’aquesta dona en la transformació de Ric. Però tampoc no podem descartar la part d’actuació orquestrada meticulosament per part dels advocats. Costa va demanar perdó a la societat: la percepció de la sinceritat o no de les seues paraules ja és una altra cosa. I els fets no canvien.
L’única cosa absolutament certa en tota aquesta història és que els esdeveniments han acabat donant la raó a l’antic “xic molt bé”: a València, la festa no s’acaba mai.
