És un magnífic orador i parlamentari. Parla millor que ningú, té experiència i coneix com pocs els ressorts d’un sistema polític en el qual, se li reconeixerà quan es retire, ha jugat un paper completament central des dels anys 80.
Però no li val. Cada intervenció parlamentària, cada aparició pública col·loca un pas més prop de qualsevol cementeri d’elefants al polític més brillant de la història recent del PSOE. I, el pitjor de tot, ni ell ni els seus semblen advertir, com al conte de la granota en l’olla plena d’aigua que es calfa a poc a poc, que s’estan coent en el seu propi suc.
El problema de Rubalcaba, el millor dels seus, i del seu partit ho va exposar ell mateix amb brillantor en l’argument que va orientar tot el seu discurs fins a rematar-lo amb la cita (supremacista i terrible) d’un text escrit per Rajoy l’any 83: el PP està duent a terme el seu programa polític, mentre que les retallades i ‘l’austericidi’ van ser aplicats pel PSOE perquè “no hi havia més remei”. El problema endèmic d’aquest partit és que mai va haver-hi més remei en els últims 30 anys que anar acceptant, contorsió política darrere de contorsió política, allò que hi havia: van inventar el “joancarlisme” per a justificar el suport a la monarquia d’una formació republicana; el “d’entrada no” per a entrar de cap en l’OTAN, el “em coste el que em coste” per a aplicar polítiques d’austeritat des del govern contra la població. I així tot.
Mentre “allò que hi havia” va consistir a ser l’alternativa a la dreta rància “per dins” d’un Sistema Polític que generava expectatives raonables de benestar a la majoria de la població, no va haver-hi problema. La Transició i el cicle polític dels últims 30 anys es va caracteritzar per consolidar la democràcia i ampliar drets respecte del Franquisme. Açò és indubtable. També, en el terreny dels discursos polítics i la batalla per l’hegemonia ideològica, es va caracteritzar per fer “allò que hi ha”, per la inclusió sistèmica de l’esquerra, la incorporació de les seues elits polítiques (i econòmiques) i per l’estrenyiment dels marges del que podia discutir-se en l’esfera pública. Es va blindar el relat de l’existent com a l’única cosa possible i es va assentar com a cultura política.
I va funcionar bé mentre es van mantenir certes cotes de benestar i l’expectativa de millorar les condicions de vida generació darrere de generació. El problema és que hui es perden drets a la velocitat de la llum i millorar les cotes de benestar dels seus pares és, per a la generació precària, una quimera.
Per açò el discurs de Rubalcaba, explicat i defensat amb brillantor, és un discurs fracassat. Perquè la societat no tolera més que li diguen que “açò és el que hi ha” i que uns ho fan amb gust i uns altres amb el nas tapat.
Ningú vol que aquest estat de coses pervisca en el temps i corre del compte del camp polític de l’esquerra, ‘hegemonitzat’ durant els últims 35 anys pel PSOE, oferir l’alternativa perquè, efectivament, aquest no és el model de cap esquerra i, per tant, allò que urgeix és construir ponts entre el desitjable, el just, allò que funcione i allò que és possible.
Fer possible el que la majoria vol, que és l’operació fonamental de la política transformadora i democràtica. Per a açò, la motxilla del PSOE no és la més adequada: ni la cultura política de “açò és el que hi ha” serveix ni els antecedents permeten que ningú confie en ells.
Per això, el millor parlamentari, perd tots els debats: perquè és incapaç de connectar amb el que la majoria i, per descomptat, la seua base social demanda. No són les xifres ni l’oratòria: és la recuperació de la política com a eina per a transformar, estúpid.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
