Tres de cada cinc municipis tenen el nom oficial en valencià

En la zona castellanoparlant no hi ha cap topònim normalitzat, mentre que en l'àmbit de predomini del valencià 33 pobles encara el tenen en castellà
/ València
19 febrer 2018 01:00h
La Font d\'en Carròs va ser el primer municipi al País Valencià en normalitzar el seu topònim l\'any 1977

"Els topònims són elements essencials per a designar una realitat", afirma el president de la Secció d'Onomàstica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Emili Casanova. "Són símbols de la idiosincràsia i la historia d'allò que defineixen i la clau que obri la porta a conceptes, vivències i suggeriments", prossegueix. Per això mateix, Casanova considera que la seua normalització –entesa com a l'oficialització de la seua forma valenciana– "és importantíssima per a atorgar als llocs les seues formes originals i naturals".

Així, dels 542 municipis valencians, 328 ja tenen el seu topònim normalitzat, la qual cosa representa un 60,51% del total. En la zona castellanoparlant, és a dir, les comarques de l'Alt Millars, l'Alt Palància, els Serrans, el Racó d'Ademús, la Foia de Bunyol, la Plana d'Utiel-Requena, la Canal de Navarrés, la Vall de Cofrents, el Baix Segura i l'Alt Vinalopó, no hi ha cap topònim amb la forma valenciana oficialitzada, segons les dades de l'AVL.

Per contra, en la zona valencianoparlant, un 83% dels municipis sí que tenen el seu nom oficialitzat en valencià. Dels 395 municipis de les comarques de predomini lingüístic valencià, sols 33 encara no tenen el seu topònim normalitzat (el 8,3%): Albuixech, Alcocer de Planes, Alfarp, Algar de Palancia, Algimia de Alfara (en tràmit);, Algueña, Beniardà, Beniflá, Benlloch, Cañada, Cervera del Maestre, Facheca, Forcall, Genovés, Herbés, Hondón de los Frailes, Moncada, Muro de Alcoy, Náquera, Palma de Gandía, Ráfol de Salem, Rótova, San Rafael del Río, Sanet y Negrals, Santa Magdalena de Pulpis, Sempere, Sierra Engarcerán, Todolella,Turís, Vall d’Alba, Vall de Gallinera, Villanueva de Castellón i Zorita del Maestrazgo.

D'altra banda, en són 34 els que han optat per la denominació bilingüe (un 8,6%): Alacant/Alicante, Alboraia/Alboraya, Alcoi/Alcoy, Alqueries, les / Alquerías del Niño Perdido, Benicàssim/Benicasim, Borriana/Burriana, Camp de Mirra, el / Campo de Mirra, Castelló de la Plana / Castellón de la Plana, Elx/Elche, Fondó de les Neus, el / Hondón de las Nieves, Llucena / Lucena del Cid, Moixent/Mogente, Monòver/Monóvar, Montitxelvo/Montichelvo, Montroi/Montroy, Novetlè/Novelé, Orpesa / Oropesa del Mar, Orxa, l’ / Lorcha, Peníscola/Peñíscola, Pinós, el / Pinoso, Poble Nou de Benitatxell, el / Benitachell, Sagunt/Sagunto, Sant Jordi / San Jorge, Sant Vicent del Raspeig / San Vicente del Raspeig, Suera/Sueras, Torre de les Maçanes, la / Torremanzanas, Useres, les / Useras, Vila Joiosa, la / Villajoyosa, Vilafranca / Villafranca del Cid, Vilallonga/Villalonga, Xàbia/Jávea, Xilxes/Chilches, Xixona/Jijona i Xodos/Chodos.

El primer poble que va aconseguir normalitzar el seu topònim va ser la Font d'en Carròs, el 23 de desembre de 1977. Aquest i tots aquells que van dur a terme el seu canvi de nom, abans del decret 74/1984 que va començar a regular aquest procediment, ho sol·licitaven directament al govern espanyol i era el Consell de Ministres qui ho aprovava mitjançant un reial decret. A partir del decret del 84, va ser la Generalitat qui va assumir les competències per tal de gestionar les modificacions. 

Vinaròs va encetar la normalització de topònims a la demarcació de Castelló l'any 1980. / AJUNTAMENT DE VINARÒS

La iniciativa de la normalització toponímica ha de ser dels mateixos ajuntaments. El procés comença quan el plenari municipal consensua per unanimitat una proposta, de la qual s'ha d'elevar un informe sobre l'adequació del nom. Normalment se n'encarrega el cronista del municipi, i en cas que no hi haja –com pot passar als municipis més menuts–, la mateixa AVL també els duu a terme.

A banda d'aquests informes inicials, l'AVL també n'emeteix un altre amb el seu vistiplau, d'igual manera que el Registre d'Entitats Locals del Ministeri de Foment, per a garantir que no hi ha a l'Estat cap altre municipi amb nom idèntic. Tot açò es remet a la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat perquè després el Ple de Consell autoritze oficialment la variació toponímica. 

El responsable de la secció d'Onomàstica de l'Acadèmia, Emili Casanova, creu "massa farragosa" tota aquesta tramitació. "Hauria sigut millor que, en lloc de ser els ajuntaments els qui han de començar cada procés, el govern valencià haguera fet una llei que donara opció a cada poble de canviar als noms històrics i accelerar els mecanismes; així s'haurien reduït molts problemes", assenyala.

Per tal que un projecte de normalització toponímica aconseguisca l'acceptació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es tenen en compte tres criteris tècnics: l'etimologia, la pronunciació en el lloc i la resta del domini lingüístic i l'existència de documentació que l'acredite. Per a Maite Mollà, tècnica superior d'Onomàstica de l'AVL, als pobles de l'àmbit valencianoparlant es genera una particularitat: "La forma oficial ha de ser l'endònima –en la llengua de la zona on s'ubica el municipi–, però, moltes vegades, per la tradició d'una administració castellanitzadora, s'han modificat i castellanitzat i la forma original mai hauria d'haver deixat de ser la oficial". Mollà matisa que "no hi ha cap problema amb les formes exònimes, totes les llegües en creen, però cal protegir la forma tradicional oficialitzant-la i això és pel que treballa l'AVL".

En 1981 Benissa estableix que el seu nom oficial siga en valencià i es converteix en el primer de la demarcació d'Alacant en fer-ho. / BENISSA TURISME

Pel que fa a la situació de la zona castellanoparlant, des de l'AVL informen que no hi ha hagut cap variació. "No hi ha cap topònim que tinga una forma valenciana o bilingüe ací. En canvi, en la zona valencianoparlant encara ens queden vora una trentena en la forma oficial en castellà", exposa Maite Mollà. Emili Casanova recorda que fa uns anys van realitzar una campanya per tal que els pobles d'aquesta àrea, encara que no normalitzaren el nom, sí que adquiriren la forma bilingüe: "Vam enviar cartes, informació, férem pedagogia, vam visitar molta gent per tal que respectaren el seu passat històric en valencià, però no va tindre cap èxit i és un tema que reprendrem". 

No obstant això, Casanova també es mostra crític cap a la possibilitat d'oficialitzar la forma valenciana i castellana: "Un topònim no pot tindre dos noms, igual que una persona no en pot tindre dos tampoc", assenyala. "Si un senyor d'Aragó vol dir 'Castellón', perfecte, però sols s'ha d'oficialitzar el nom que se li dóna al territori", continua Casanova, qui opina també que "amb això s'ha fet mal perquè molta gent, per por a repercussions en l'àmbit turístic o d'altre caire, ha optat per la forma bilingüe". "I crec que s'hauria de fer una llei que ho corregira", afegeix.

Així i tot, el president de la Secció d'Onomàstica incideix en el fet que la toponímia "ha de servir per a unir, és un recurs per a definir i identificar-se. Hi ha algun poble que ho polititza, en són pocs, però quan s'arriba a l'enfrontament és molt trist. Els topònims no són inamovibles, es poden adaptar i consensuar sempre que es respecte la tradició històrica". En aquesta mateixa línia, Maite Mollà recalca que "la toponímia és un patrimoni cultural, de vegades el més antic que pot tindre un poble, i hem de prendre consciència d'això i que la millor manera de salvaguardar-lo és que el topònim històric siga la forma oficial".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next