Les noves tecnologies, els nous formats i, sobretot, la fornada creativa de novel·listes gràfics han col·locat València en el calendari mundial del còmic. Aquest divendres comença el “desitjat” saló del còmic a la capital, la qual cosa “serà positiva”, va recordar el director del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), Rafa Company, durant la presentació, aquest dijous, de dos exposicions més del MuVIM dedicades al món del tebeo. L’arribada de la fira internacional de la novel·la gràfica a la ciutat del Túria serà beneficiosa perquè “impulsarà” el sector local, que abans de comptar amb la fita ja tenia una fira organitzada pels mateixos dibuixants i dos espais expositius públics com el MuVIM i l’IVAM, que han mantingut la seua aposta per penjar els còmics i els fanzines als seus murs.
Aquest dijous, el MuVIM inaugurava dos noves exposicions dedicades al còmic. La data, però, va assegurar Company, no va ser premeditada amb cap “estratègia”, sinó que simplement “va vindre així”. València se sent part d’eixe “gran revival” que viu el còmic. Estem, doncs, en un segon període d’or del tebeo, com bé van assegurar tant el director del museu com el comissari de les mostres, Enric Trilles. Tanmateix, malgrat el bon moment actual, durant la segona meitat del segle XX es llegien més còmics “perquè no hi havia tanta televisió”, va indicar Trilles, qui, tot recordant Umberto Eco, va recuperar una frase de l’escriptor per tal de comparar el passat i el present de la novel·la gràfica: “El còmic era el cinema de les classes populars”. Ara, tanmateix, són les sèries dels nous canals de pagament, el màrqueting i la iconoclàstia els qui mantenen el tebeo com una oferta cultural de masses.
En el present es “llegeix molt” i “s’edita molt”, però les xifres no arribaran a les del passat, va sentenciar Enric Trilles. És impensable que còmics llançats per les grans editorials com Marvel o DC arriben a publicar els 50.000 exemplars setmanals del tebeo valencià Roberto Alcázar y Pedrín o els 350.000 per setmana del còmic català el Capitán Trueno. Això, ara, “seria impensable”. Tanmateix, hi ha diferències entre l’abans i l’ara, sobretot “conceptuals”, va puntualitzar Rafa Company. Si bé durant el franquisme era impossible que les novel·les gràfiques abordaren o aprofundiren sobre temàtiques socials majoritàriament heroiques i bel·licoses, com va insistir el director del MuVIM, ara Paco Roca publica Arrugas o Cristina Duran i Miguel Miguel Àngel Giner Bou fan una novel·la gràfica sobre l’accident del Metro a València, va explicar Company.
El còmic viu a València una nova eclosió que es veu afavorida per l’interés dels museus per exposar les col·leccions procedents, en gran mesura, dels fons privats. De fet, Company va insistir en aquest aspecte: hui “ningú qüestiona que el còmic estiga als museus”.
L’origen i la influència del còmic
El MuVIM inaugura dos exposicions que es podran visitar fins al proper mes de juny i que reconstrueixen la història del còmic: ‘L’esclat dels clàssics’ i ‘L’inici del còmic a la Península’.
Les dos mostres es nodreixen de peces úniques de col·leccionista molt difícils d’aconseguir perquè “es tractava d’un art industrial i serialitzat en què la majoria dels fotolits es destruïen”, va explicar Trilles. A més, totes dos exhibeixen exemplars únics i, a més, excel·lentment conservats. “D’alguns d’ells sols es conserven una desena d’exemplars arreu del món”, ha assegurat Trilles. Hi ha primeres tirades de Yelow Kid, el personatge amb què va començar el còmic modern, segons els especialistes, però també de Little Nemo o de Flash Gordon.
Amb ‘L’esclat dels clàssics’ el museu aprofundeix en “l’Edat d’Or del còmic”, on cobren especial rellevància superherois com Superman, aparegut en 1938; Batman, en 1939, i Llanterna Verda i Flash, en 1940. Al vestíbul del MuVIM, la mostra ‘L’inici del còmic a la Península’ dedica l’atenció als superherois hispans posant l’accent en la influència que van tenir els còmics de la premsa nord-americana a Espanya. Així, revistes com TBO –que va donar nom a tot el gènere–, Chicos o Mickey. Durant el franquisme, van tindre especial significació El guerrero del antifaz, en 1944, i personatges com Roberto Alcázar, del valencià Eduardo Vañó, o El Capitán Trueno del català Víctor Mora i Ambrós.
