Allunyats de la vistositat i el soroll que acompanyen els dies grans de les Falles, i arrecerats a les seues botigues-tallers, treballen de forma silenciosa un grapat d’artesans sense la dedicació dels quals no seria possible una part important de la festa com és la indumentària. De les seues mans naixen pintes, arracades, adreços, joies, sabates, brotxes, gipons, mocadors, sinagües, camises, teles, pentinats… L’enumeració és tan nombrosa com rica la tradició valenciana, la pervivència de la qual ha sigut possible perquè està vinculada a oficis que han passat de pares a fills generació rere generació.
Això no obstant, el futur d’aquells treballs netament artesanals sembla estar en perill. Almenys, és la sensació que transmeten alguns d’aquests menestrals que assenyalen un punt final per a aquestes peces no molt llunyà. “El meu és un ofici que es perdrà en poc de temps perquè no hi ha cap lloc a València on s’ensenye a cisellar. L’única possibilitat que es conserve és la transmissió familiar, però això no està passat”, afirma amb contundència Fernando Roda. Campió d’orfebreria de tot l’Estat espanyol el 1974, Roda va aprendre l’ofici a casa, al taller que tenia el seu pare al barri del Carme. Mentre els seus amics passaven les hores jugant al futbol al carrer, ell les dedicava a cisellar. “Recorde amb claredat com em sentia atret per aquelles eines i com vaig fer malbé alguna peça tractant d’emular el meu pare”, rememora.
El futur dels oficis netament artesanals vinculats a les Falles sembla estar en perill. Orfebres, indumentaristes i sabaters, entre d’altres, adverteixen d’un punt final no molt llunyà
Malgrat la il·lusió i les hores de pràctica, no va ser fins després de set anys al taller que el seu pare li va dir que les seues peces estaven “mitjanament bé”. “Si he arribat a on estic és perquè he tingut un molt bon mestre. Era molt exigent i perfeccionista, com ha de ser, ja que un ofici d’aquests o l’aprens bé o passa el que està passant ara pel carrer”, expressa amb un punt de dolor. I què està passant al carrer? “Doncs que veus coses que fan molta vergonya, així de clar”, afirma. “La gent no preua aquest treball –continua–; estem passant una època de preus baixos, on no interessa ni la qualitat ni l’autenticitat de les peces. Abans tu deies: ‘Això m’ha costat tants diners i tenia un valor. Ara, però, ho dius i la gent es burla i et diu que han trobat una peça igual per internet o una botiga de xinesos”.
Sortosament i després de cinquanta anys cisellant, Roda manté una clientela fidel que la setmana prèvia de les Falles acudeix a la seua botiga –on treballa de cara al públic– per a recollir peces úniques, el preu de les quals (pintes i adreç) té un cost mitjà de mil euros. “No es possible vendre per 70 euros un article únic que com a mínim ha costat 7 hores d’esculpir”, defensa davant la competència dels “pseudoprofessionals” que proliferen sense cap tipus d’experiència ni titulació.
“Aquest no és un ofici fàcil, necessites una bona base de dibuix i molta mà”, expressa qui a més d’aprendre a casa va completar la seua formació a l’Escola d’Arts i Oficis i l’Acadèmia de Belles Arts. “Seria necessari un centre on es puguera ensenyar tot això i facilitar a qui vol aprendre de debó i ser un artesà. Però com no hi ha cap titulació ens estem trobant molts pseudociselladors que han fet dos o tres peces i es dediquen a repetir-les sense sentit”, assenyala Roda tot matisant que la seua queixa no és comercial sinó professional. “Cisellar és alguna cosa més que fer quatre pintes. Els orfebres donem un valor afegit a les peces”, emfasitza.
Investigació en museus i biblioteques
Aquesta vàlua rau no sols en la formació, sinó també en la investigació sobre les joies i els ornaments que utilitzava la dona valenciana. “Em fastidia moltíssim quan em fan demandes absurdes o em pregunten per modes. Aquestes peces s’han de fer igual que fa 300 anys perquè, si no, estem parlant d’una altra cosa. Ací no hi ha modes, estem reproduint vestits i joies de determinats segles. I no, no podem posar algunes pedres en els adreços perquè no existien ni cisellar l’escut de la falla o una barraca com m’han demanat algunes persones”, indica Roda molest amb els professionals que accedeixen a aquestes demandes.
Fernando Roda: “Ací no pot haver innovació. La modernitat està intentant destruir tot el que és una tradició centenària sense aportar res”
“Ací no pot haver innovació. La modernitat està intentant destruir tot el que és una tradició centenària sense aportar res”, adverteix qui al llarg d’aquestes dècades ha burxat en museus i biblioteques, com la Biblioteca Valenciana, llibres i documents per a assolir la màxima autenticitat del que reprodueix. “Les cartes de noces, per exemple, són fantàstiques per a conéixer el que lluïen els nostres avantpassats”, assenyala.
Qui també fa anys que està capbussat en la investigació és Carlos Cañabate, qui junt a Salvador Iranzo va crear fa una dècada, seguint el que es denomina entre els entesos el “purisme”, la firma d’indumentària Carlos Salvador. En el cas de Cañabate i Iranzo no hi ha tradició familiar en el seu ofici. Tots dos van arribar al món de les agulles i els fils des del folklore. Iranzo es va iniciar en la dansa en el grup de ball de Lo Rat Penat. “Al principi et vesteixes amb el que tens per casa, però segons vas avançant i documentant-te t’adones que no és això el que lluïen els homes i les dones de València”, explica Salvador, qui també va ensenyar-se del grup Alimara, alguns membres del qual són habituals en el seu taller.
Cañabate, agulla i fil en mà mentre xarrem al xicotet taller on s’afanya a enllestir les últimes peces que lluiran els clients, va unir al folklore la seua altra passió: la sastreria. “Poc a poc vaig adonar-me’n que tot allò que vestíem no tenia res a veure amb el que era propi dels nostres avantpassats. Així vaig ser conscient del que és realment la indumentària valenciana i que el que denominem actualment vestit de fallera es va crear per a una festa, però no és la roba amb la qual es guarnien els nostres avantpassats durant els segles XVIII i XIX”, explica.
Salvador Iranzo: “Necessitem un museu d’indumentària valenciana que valore aquesta riquesa nostra i una escola que forme i investigue”
Una de les fonts més importants de documentació de Carlos és el Museo del Traje de Madrid. “És impressionant tot el que es conserva allí”, indica alhora que lamenta la manca d’un espai semblant a València. “Necessitem un museu d’indumentària valenciana que valore aquesta riquesa nostra. Hi ha infinitat de persones i de col·leccionistes que tenen aquesta roba emmagatzemada, que acabarà perdent-se i que ha de servir per a la investigació. Sort hem tingut amb el Col·legi Major de la Seda, que no ha caigut perquè hi va intervindre una fundació privada”, reivindica Salvador Iranzo.
Indumentària enfront de la confecció de penjador
Una altra de les seues demandes és l’obertura d’una escola on s’ensenye aquest ofici i que puga certificar els coneixements, ja que si no el panorama que descriu és ben negre. “En el nostre taller fem el 95% de la confecció a mà, utilitzant els mateixos teixits naturals o el més semblants als dels segles XVIII i XIX, que són els que intentem reproduir. Però qui busca això? Molt poca gent”, diu Carlos. Així mateix, l’indumentarista lamenta que el 98% dels alumnes que té a les classes que imparteix al Gremi Artesà de Sastres i Modistes no tenen interés a aprendre a cosir indumentària.
“M’agradaria pensar que no es perdrà això que tant ens està costant recuperar, però sóc conscient que la majoria dels meus aprenents assisteixen perquè volen fer-se la seua indumentària en un temps record i ja està. Hui dia s’imposa la rapidesa i un ofici com aquest necessita estima i sensibilitat”, fa Carlos, alhora que reclama més implicació de gent qualificada per a impartir coneixements. “Hem d’aprofitar aquesta saviesa”, adverteix qui després de 30 anys en el sector assegura que encara està aprenent.
Carlos Cañabate: “M’agradaria pensar que no es perdrà això que tant ens està costant recuperar, però dissortadament s’ha imposat una indumentària que no té cap rigor històric”
Dissortadament i malgrat una certa consciència i sensibilitat en les institucions, Iranzo i Cañabate reconeixen que és complicat convéncer la població fallera de la rigorositat i autenticitat del que ells reivindiquen. “Existeix un vestit de fallera arrelat i en València som tan barrocs que llevar les lluentors i tot el que no pertany a l’autèntica indumentària és quasi missió impossible”, diu Carlos, que no descarta que s’impose la “indumentària de penjador”, sense rigor i qualitat. En aquest sentit, també es mostra molt molest quan algú li pregunta pel color de moda d’enguany o quina és la novetat que veurà en els actes oficials fallers. “No tenim colors de moda, els colors eren els que eren, però se’n trauen de nous, peces noves… existeix un desig d’evolució que no s’adiu al que és la indumentària. Això és sota, cavall i rei si vols anar ben vestit”, rebla Cañabate.
La celeritat de la qual parlen Cañabate i Iranzo també ha canviat un dels rituals associat a la indumentària: la cerimònia d’abillar-se. Així, Salvador i Carlos acompanyen la seua clientela fidel i “valenta”, com la qualifiquen, en tot el procés, no sols en l’elecció de les teles, model i els complements, sinó que els ensenyen què és cada peça, el seu ús i com posar-se-la. “La fallera i el faller han de saber que vestir-se amb aquesta roba és una cerimònia que necessita el seu temps, ja que han de posar-se en la pell dels seus avantpassats i representar-los amb dignitat”, expressa Salvador.
Monyos artesanals
En el mateix sentit s’expressa Amelia Cortina, qui fa més de 50 anys que pentina falleres durant pràcticament tots els mesos. Als 13 anys va començar a aprendre d’una tia paterna que anava casa per casa pentinant falleres i la seua mare. Però ella volia anar més enllà de la tècnica i, com en el cas de Salvador Iranzo, Cortina va trobar en el grup Alimara respostes a totes les preguntes que es feia sobre l’origen i quin era l’autèntic pentinat que havia de reproduir-se en el cap de les dones.
“Em confonia molt que s’utilitzara tanta quantitat de monyo per als pentinants, sobretot per a les xiquetes. I com es dividia el pèl a l’hora de fer el monyo i els ‘rodets’, que tot estiguera tan estirat…”, relata Amelia, qui té assegurada la continuïtat de l’ofici en la seua filla Maria José. Entre totes dues, els dies grans de la festa transformen amb les seues mans unes 150 falleres. “Pentinar una fallera requereix el seu temps, no es pot fer amb presses ni en cadena. Per a mi és un treball artesanal, atés que cada persona té una fisonomia i això requereix, dins del que és l”abc’ del pentinat, un tractament personalitzat. No puc concebre que es puga pentinar bé en 20 minuts”, subratlla Cortina.
Amelia Cortina:”Pentinar una fallera requereix el seu temps, no es pot fer amb presses. És un treball artesanal, atés que cada persona té una fisonomia i això requereix, dins del que és l”abc’ del pentinat, un tractament personalitzat”
I és que al llarg d’aquestes cinc dècades Amelia ha vist com l’ofici ha anat creixent i que, encara que són moltes les cases en què es petinen entre les dones que participen en els actes fallers, els dies més importants confien en uns dits acostumats a les trenes. “No és el mateix fer-ho unes poques vegades a l’any que estar pràcticament totes les setmanes amb les mans als monyos”, riu Amelia alhora que critica la “tirania” del mercat i algunes clientes d’imposar-se per damunt de la tradició i l’experiència d’una nissaga de perruqueres. “Jo tracte d’aconsellar-les que no es deixen guiar per modes que puguen veure, però amb algunes és impossible”, rebla.
Una tradició que es vesteix pels peus
Des d’Elda va arribar a València, en la segona dècada del segle passat, José Esteve Mira. La seua experiència professional, assolida en les comarques de referència del calcer, el va animar a obrir un xicotet taller a la capital, on va dedicar-se durant anys a fabricar sabates de forma artesanal. Allí va aprendre el seu fill, una segona generació de sabaters que després d’una gran expansió internacional sota la marca Descans va afrontar els resultats negatius de la crisi dels setanta obrint-se al sector faller. Al prestigi i experiència d’Esteve es va unir la investigació al voltant d’aquesta peça imprescindible en la indumentària valenciana del seu fill Toni, la tercera generació que manté la tradició artesanal de guarnir els peus de falleres i fallers.
“Hem tractat sempre de ser molt rigorosos en les nostres reproduccions. Per això hem buscat en documents, quadres, gravats, llibres, etc. tot allò que ens remetera a les sabates del segle XVIII”, explica Toni Esteve. Passada aquella primera etapa i amb l’adveniment dels indumentaristes, Descans els va confiar aquesta tasca i des d’aleshores centra el seu treball en la producció artesanal del producte. “Fer unes sabates com es realitzaven fa dos-cents anys no tindria molt de sentit. Nosaltres utilitzem alguns prefabricats per a coses molt bàsiques com els talons o les soles, però la resta es fa completament a mà”, indica Esteve.
Vicenta, l’única dona del taller, fa una vintena d’anys que “modela” somnis. A tres dies de la plantà enllesteix els ornaments dels vora 150 parells de sabates que encara han d’eixir per a xafar no sols els carrers de València, sinó els d’altres poblacions de la demarcació. “He passat mitjà vida ací i l’any vinent ja em jubile amb molta pena perquè, tot i l’esforç, m’agrada molt l’ofici”, diu mostrant unes mans dolorides per l’ús de les ferramentes. El seu és el punt final d’un procés que passa per tallar la tela, enfranquir-la en la forma de la sabata del model triat pel client i encaixar les peces que completen aquest trencaclosques artesà.
Toni Esteve: “Jo no crec que desaparega l’ofici perquè el de les Falles és un mercat creixent; ara bé, una altra cosa és com fabricarem les sabates”
“Jo no crec que desaparega l’ofici, ja que les Falles van a més i és clar que hi ha mercat. Una altra cosa és com fabricarem les sabates”, es planteja Toni davant d’una competència molt agressiva que, en la seua opinió, tampoc no segueix els criteris que estableixen els indumentaristes. “El món faller s’ha deixat dur per coses molt estrafolàries de professionals que sí que saben cosir, però no tenen altres coneixements. De fet, jo he trencat amb clients per la seua tossuderia de fer alguna cosa que no em semblava correcta. Molta gent no sap que els artesans ens hi juguem el prestigi de la nostra nissaga”, emfasitza Esteve.
Els “artesans” del segle XXI
Per les venes d’Amparo Sanz corre la sang d’una família, l’ofici de la qual dóna raó de ser a les festes josefines. El monument municipal que enguany es planta a la plaça de l’Ajuntament de València l’ha rubricat el seu pare, Gabriel, junt amb el mestre artesà José Latorrre. Això no obstant, la jove mai es va sentir atreta pels treballs del taller faller. La seua vocació la va conduir cap al periodisme, però després d’exercir durant una dècada va ingressar a les llistes de l’atur.
Era 2012 i Amparo es va refer del colp transformant la seua passió per les Falles i la seua destresa en les manualitats en una oportunitat de negoci. “En 2011 vaig ser fallera major de la meua comissió i vaig regalar a les 150 xiques de la cort una caixa de cartró personalitzada amb el nom, el color de monyo, d’ulls i del vestit de cadascuna perquè guardaren les trenes del pentinat. Les vaig pintar totes a mà en les meues hores lliures”, explica Sanz. L’obsequi va agradar tant que es va veure desbordada de peticions i d’idees que va arraconar fins que es va quedar sense feina.
Aleshores va aprofitar per a formar-se realitzant diversos cursos d’emprenedoria, va obtindre una beca per a un màster d’aplicacions multimèdia i va començar a plantejar-se el desenvolupament d’una web, a través de la qual vendre els seus productes. “Fou tot molt ràpid perquè en gener de 2013 tenia el projecte encaminat i estava donada d’alta com a autònoma”, indica la fundadora de Moñaditas, una de les firmes que han proliferat al caliu del marxandatge faller.
Fa dos anys va poder traslladar el taller i el magatzem de la seua casa a una botiga. Les demandes van créixer tant que va haver de contractar una persona i prompte incorporarà un dissenyador. “El desenvolupament ha sigut totalment autodidacta; feia els dissenys, buscava el material, els proveïdors, distribució… tot ha sigut a base d’assaig-error, però també de pecar d’ingènua”, indica.
Una ingenuïtat de la qual es van aprofitar altres mercantils quan en 2015 va traure al mercat la primera xapeta amb una des les expressions que passarà a la història: “el caloret” que va pronunciar durant la Crida de 2015 l’aleshores alcaldessa de València, Rita Barberá. Ràpidament va ser copiada i va córrer com la pólvora. “No és senzill denunciar. Jo he optat per escriure’ls i dir-los que el producte està registrat i que el retiren. La gent veu una cosa en internet i es pensa que ho pot utilitzar, sense més”, lamenta Amparo, bona coneixedora de l’àrea i del mercat en què competeix. “La tradició de les Falles, aplicada a aquest tipus de negocis innovadors, va en augment”, assenyala.
Amparo ha ampliat les línies del negoci a altres sectors, però reconeix que els seus clients principals són els fallers, als quals és molt difícil arribar-hi si no tens un vincle. “Has d’entendre la psicologia del faller i saber el que els emociona, per això jo sempre dic que venem emocions”, conclou Amparo.
