Nosaltres els vertebrats és un monument faller provocador, quasi tant com ho és el concepte fallallibre amb què Francesc Ferrer, l’editor, i Vicent Artur Moreno, l’escriptor, tracten de definir la seua criatura; un assaig que parla de les Falles per a dignificar al màxim aquesta festa i moltes altres coses més.
Així, com explica l’autor, “aquest llibre és com una vida: inclassificable i apassionat”. De fet, Nosaltres els vertebrats presenta una anàlisi de la societat valenciana que s’origina en les eleccions de maig de 2015 mitjançant una profunda aproximació al món faller, el qual és conegut pel seu caràcter lúdic, festiu i generalment afable però, alhora, reivindicatiu i rebel, uns trets que, precisament, coincideixen també amb la personalitat de Moreno i, per tant, amb l’essència d’aquest llibre.
El resultat és una obra heterogènia i poc convencional que barreja la crònica social, històrica, política i cultural amb el relat faller. A més, el discurs narratiu s’acompanya per tot un seguit d’imatges de falles juntament amb altres que mostren molts dels grafitis que decoren els murs de la ciutat de València, unes manifestacions estètiques que, de la mateixa manera que els monuments fallers, procedeixen de la capacitat d’expressió, creativitat i originalitat d’uns artistes més o menys anònims.
Cal recordar també el caràcter efímer d’ambdues expressions artístiques. És més, Moreno puntualitza que, de fet, el grafiti de la fotografia de la portada, a hores d’ara, resta ocult per una trista capa de pintura grisa. Finalment, no s’ha d’oblidar tampoc la presència de la revista anual Marxa Popular Fallera, que, de l’endret o del revés, tot depén de com es mire, complementa aquesta proposta que esdevé, en definitiva, un doble volum inconformista, crític i mordaç.
Autor de novel·les reconegudes, com ara El manuscrit de 1204, Vicent Artur Moreno és també Doctor en Comunicació Audiovisual, llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha impartit classes sobre Patrimoni en diferents universitats i també ha estat guionista, presentador en ràdio i televisió i doblador de pel·lícules i dibuixos animats.
Juntament amb aquest ingent currículum professional, s’ha de dir que Moreno és alcoià, una procedència geogràfica que potser no té més importància, però que ell confessa sense pudor a les primeres pàgines. Amb aquesta confidència pretén justificar, d’una banda, els coneixements assolits al voltant d’una tradició que, aparentment, no és la seua i, d’altra, la capacitat de cohesió del territori que presenten els moros i cristians d’Alcoi, les gaiates de Castelló, les fogueres d’Alacant i tantes altres manifestacions festives valencianes, com ara també les Falles, tema que l’ocupa al llibre.
Des de fa anys, el teixit associatiu dels valencians ha passat, per tant, pels masets, per les societats musicals per les colles, pels racons i pels casals de falla, unes agrupacions que, al cap i a la fi, no fan més que col·laborar activament en la vertebració del País Valencià. Efectivament, aquesta és la reivindicació que pretén exposar i, alhora, el missatge que recull un títol que, fent un gest simpàtic cap a Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, desitja demostrar que qualsevol lligam és sensiblement transcendent per a dignificar els valencians com a poble.
Amb tot, l’obra vol convertir-se també un homenatge als homes i les dones que, com l’esmentat escriptor suecà, van anhelar i van treballar per un país diferent, modern i èticament més sostenible, els quals durant tant de temps han estat silenciats. Com a anècdota, Moreno explica que va decidir el nom del llibre després d’una nit en què es va despertar de sobte a causa d’un somni en què aquest se li revelava.
Certament, les darreres eleccions van ser per a molta gent el detonant d’un canvi. Ara bé, Moreno sent que aquesta redolada de model que tot just comença a despuntar no pot ni ha d’oblidar-se de la festa. És per aquest convenciment que qüestiona en aquest llibre com les Falles encara no han començat a incloure propostes del tot renovades, a revisar-ne d’antigues i a desestructurar un sistema potser excessivament jerarquitzat.
Des del seu punt de vista, actualment les falles segueixen perpetuant moltes de les actituds i els dogmes establits que arrosseguen, sobretot de l’herència franquista. Com a bon arqueòleg, no pot evitar servir-se d’aquesta disciplina per a justificar la reflexió i és per això que parla de quan les dones prehistòriques pintaven a les parets de les coves tot allò que volien que passara. Una imatge d’uns animals a la vora del riu bevent, per exemple, no era més que la visualització d’un interés futur, com ara la presència més prompte o més tard d’aquestos per a poder caçar-los.
Segons aquesta teoria, Nosaltres els vertebrats no és cap altra cosa que el desig de recuperar el caràcter més popular de les Falles, una idiosincràsia particular que s’allunya dels prejudicis, la ignorància i la crispació. Són aquests sentiments els que ha tractat d’arreplegar en aquest recull d’articles en què, com en les pintures rupestres, declara la seua aspiració per una festa molt més democràtica, aglutinadora i integradora.
A final de l’any 2016 la UNESCO va proclamar les Falles de València Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La societat valenciana, en general, va acollir la notícia amb certa satisfacció. Malgrat tot, Moreno, que va formar part del projecte i va treballar en l’assoliment d’aquesta proposta, adverteix encara que la consecució d’aquest objectiu és passatgera i revisable, concretament cada cinc anys.
Aquest avís s’alça, doncs, com una alerta per a seguir treballant no sols per l’exigència de conservar aquest guardó sinó també per la recuperació d’unes Falles que s’allunyen de l’ostentació i l’opulència i, contràriament, celebren l’esperit humil i tradicional amb què nasqueren, alhora que caminen cap a una festa més igualitària en molts aspectes, com ara la cosificació de la dona.
Res és absolutament estable, tot evoluciona i les Falles també ho fan, encara que siga ben a poc a poc. Un avanç tan lent i imperceptible com el paral·lelisme que estableix amb la pintura mítica de Giuseppe Pellizza da Volpedo, que capta un moment èpic de les reivindicacions socials del segle XIX i una de les primeres fotografies del govern del Botànic, que avança unit i somrient potser amb més il·lusions que possibilitats, com matisa Moreno.
Bé, segurament, aquesta siga la clau tant per a canviar les Falles com València, una ciutat que es crema any rere any al final de l’hivern per a tornar a ressorgir de nou amb més força, tal com va fer aquell mes de maig.
