La compareixença del director general de la Societat de Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana (SPTCV) a les Corts va servir per a establir, si més no de manera provisional, quant van costar les grans infraestructures i alguns dels grans esdeveniments duts a terme durant les dos dècades de governs del PPCV.
Les grans xifres aportades per Antonio Rodes a la comissió d’Hisenda revelen que la Generalitat va aportar 1.201 milions a l’empresa pública i que 987 es van perdre, la major part en les dos principals aventures mampreses per Eduardo Zaplana a Benidorm i Alacant: Terra Mítica i la Ciutat de la Llum.
En el detall d’aquestes quantitats milionàries, però, apareixen unes altres infraestructures que mai no es van dur a terme. La majoria es van anar descartant al llarg dels anys substituïdes per altres prioritats o perquè eren inviables. La crisi econòmica de 2008 va matar les darreres possibilitats d’alguns d’aquests somnis que mai van passar del paper i la tinta amb què es van dibuixar uns plànols més o menys improvisats o els materials de les maquetes, algunes valorades en molts milers d’euros.
El Centre de Convencions de Castelló va arribar a les 3 dimensions en miniatura mitjançant un projecte arquitectònic de Santiago Calatrava que va costar 3,1 milions d’euros. El Centre de Congressos i Exposicions d’Alacant tenia un cost final previst, a falta de sobrecostos, de 40 milions. També es va quedar en versió reduïda a escala, no sense empassar-se abans 2,8 milions.
Entre els projectes avortats de soca-rel als expedients de la SPTCV destaca, per la quantitat gastada (1,5 milions), Mundo Ilusión, la gran urbanització que havia de donar sentit a l’aeroport de Castelló: una ciutat per a 180.000 habitants a la vora interior de Marina d’Or. L’aeròdrom es va construir i inaugurar amb moltes dificultats però els seus clients originals no hi van arribar mai.
El Museu de la FIFA, pensat per al parc de Capçalera de València, va ser flor d’un dia però va xuplar-se 840.000 euros de l’empresa pública. En la dèria per fer ciutats temàtiques com ara la a penes iniciada Ciutat del Teatre de Sagunt, els governs del PPCV van idear una gran escola d’idiomes per a ensenyar castellà a Castelló anomenada Ciutat de les Llengües, on va trobar col·locació l’alcalde dimissionari de la ciutat, José Luis Gimeno, quan va deixar pas al càrrec al futur president de la Generalitat Alberto Fabra. La factura final va resultar relativament modesta: 190.000 euros.
L’altra ciutat nonada va ser la de la Música, prevista als afores de València, on es va preveure una gran torre per a hostatjar l’escola Berklee, que s’ha hagut de conformar amb els baixos situats al davant del Palau de les Arts. En aquest cas, l’edifici emblemàtic mai construït va suposar una despesa de 650.000 euros.
També al conreu de l’esperit humà es van destinar els 230.000 euros d’un actualment inexistent Parc Cultural a Sant Vicent del Raspeig. La SPTCV, que es dessagnava amb Terra Mítica i la Ciutat de la Llum i que després va patit algunes hemorràgies importants com la Fórmula 1 i la Volvo Ocean Race, anava perdent sang gota a gota amb projectes fantasma fins a 9.346.000 euros, amb la propina de l’Esfera Armil·lar, una gegantina escultura descartada a Madrid i a Sevilla. Tot i estar dissenyada, la sola idea ja va absorbir 34.000 euros.
CACSA, al capdavant
La xifra total del que la SPTCV va desemborsar en projectes fallits, però, no arriba ni a fregar els 15 milions que van esvair-se amb les Torres de Calatrava, que es pensaven construir ben a prop del gran projecte que es va quedar a mitges: l’Àgora, que ha perdut definitivament la coberta i que acollirà un CaixaForum.
Les Torres de Calatrava van empassar-se 15 milions. L’unicorn més intangible i eteri dels imaginats durant l’època prodigiosa d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps van ser els Jocs Europeus, originats en el prominent laboratori d’idees d’Iñaki Urdangarín, rebut amb tots els honors per qui havia de col·locar el País Valencià “al centre del món”. Els 340.000 euros desemborsats són els que més maldecaps judicials van portar als protagonistes.
