No resulta fàcil trobar en un mateix espai un patrimoni arquitectònic i cultural tan divers i diferenciat com el que ha aconseguit rehabilitar i obrir al públic la Fundació Per a Amor a l’Art (FPAA) a l’antiga fàbrica de Bombas Gens. A la recuperació de les naus principals de l’edifici i del refugi, que han servit per a dinamitzar la vida cultural i social no sols del barri de Marxalenes sinó també de la ciutat, se sumen des d’ahir dos nous espais que ofereixen al visitant la possibilitat de passejar per un jardí modernista amb reminiscències àrabs i descobrir la flaire que encara roman entre les parets del celler medieval.
“En la majoria d’ocasions ens trobem que els propietaris dels immobles prefereixen amagar i tapar troballes arqueològiques com les que hem descobert ací. Amb la Fundació Per Amor a l’Art ha passat tot el contrari, ja que des del principi el seu objectiu ha sigut conservar, rehabilitar i posar en valor tant el patrimoni contemporani com el més antic”, va explicar l’arqueòloga encarregada del projecte Paloma Berrocal a preguntes de Diari La Veu durant la presentació del celler que va pertànyer a una antiga alqueria ja desapareguda.
Els nous espais possibiliten passejar per un jardí amb reminiscències àrabs i descobrir la flaire que encara roman entre les parets d’un celler medieval
En un primer moment, per a aquest indret es va planificar un aparcament amb capacitat per a deu vehicles, però “la sensibilitat” de Susana Lloret, directora de la Fundació, va ser fonamental per a canviar els plans i “crear un antecedent al qual espera que se sumen altres iniciatives “, va expressar Berrocal, qui va subratllar el “diàleg” que s’ha obert, gràcies a la rehabilitació d’aquests espais, amb els veïns del barri i el fet de posar-se a l’avantguarda de la recuperció del patrimoni arquelògic i històric.
Conservació quasi perfecta
Berrocal també va destacar la “gran sort” que han tornat a tindre en els treballs per a traure a la llum aquesta habitació subterrània d’una de les alqueries, coneguda com la Casa Comeig, que formava part del caseriu dispers de l’antic camí de Marxalenes, inserit en un centenari paisatge d’horta periurbana de València i que va perdurar, sense quasi canvis, fins al segle XX. Es tracta d’un celler de 39 metres quadrats complet, l’accés al qual es fa a través d’una escala d’obra de rajola.
Una vegada dins es poden apreciar determinats elements constructius propis d’un lloc per a emmagatzemar vi, com ara bancs correguts sobre els quals col·locar les gerres i els tonells i una basseta per a arreplegar el most que havia d’arribar des de les basses d’afollar el raïm, de les quals se n’ha conservat una. L’alqueria està datada a finals del segle XV i principis del XIX i era utilitzada per les persones que s’encarregaven del correu de les terres. “A finals del XVII es van enfonsar, però els elements van caure de tal manera que han permés una conservació quasi perfecta del celler, però també d’elements tant nostres com la taulelleria”, va indicar Berrocal.
Es tracta, per tant, d’un element patrimonial de primer orde que s’ha realçat mitjançant el projecte de construcció d’una sala d’accés i de context dissenyada per l’arquitecte Ramón Esteve per a protegir les restes arqueològiques i exposar-hi un conjunt de peces ceràmiques i taulells. En aquesta sala, a més, s’exhibirà un vídeo amb la història d’alqueria, el celler i els treballs de recuperació. Com a particularitat, aquest audiovisual, pensat especialment per a les persones amb mobilitat reduïda o amb claustrofòbia, es projecta directament sobre unes parets dissenyades per Esteve i que tracten de reproduir els espais oberts de les cambres de les alqueries. “Tenim així una llum natural que ens permet veure l’espai de forma diferent segons avança el dia”, va indicar l’arqueòloga.
Un itinerari medieval amb l’Ajuntament
El celler es converteix així en un espai expositiu més del Centre Cultural i serà accessible de forma gratuïta i prèvia cita per a visites individuals o de grups que no superen els deu visitants. Però, com va assenyalar Susana Lloret, la intenció de la Fundació és seguir compartint i col·laborant de manera “intel·ligent” amb altres entitats i amb les administracions.
Susana Lloret: “Són espais units pel temps i que és necessari contar i explicar perquè la gent conega la seua història”
En aquest cas, s’està enllestint un conveni amb l’Ajuntament de València per a establir un itinerari que partirà des del celler i que tindrà com a destinació les dues alqueries que es conserven a Marxalenes: l’alqueria de Fèlix i la de Barrinto. “Per a mi que vaig tindre el privilegi de rehabilitar-les és com tancar un cercle i un exemple de com la vida torna a aquests llocs”, va congratular-se Berrocal. Seran els mediadors de Bombas Gens els que s’encarregaran de conduir i explicar aquest nou camí. “Són espais units pel temps i que és necessari contar i explicar perquè la gent conega la seua història”, va observar Lloret.
La història de València i d’un dels seus patrimonis més importants, l’Horta, també està present en l’altre espai que s’obri a la ciutadania, un jardí modernista que ja forma part de l’espai expositiu cap a l’exterior. Ubicat a la part posterior de l’antiga fàbrica, de 1.147 metres quadrats, compta amb una important peça escultòrica site specific de Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956), titulada A través, que ja forma part de la Col·lecció Per Amor a l’Art.
L’obra està composta per dos sèquies, de 14 i 11 m2, que formen una corba inspirada en el llit del Túria. L’interior de cada sèquia es composa de diverses capes de baix relleu de bronze fos i patinat que, superposant-se, conformen un interior abstracte amb elements que recorden arrels i fons de rius. Dos bancs de pedra recuperada de la rehabilitació de l’edifici acompanyen les sèquies. “La corba ens condueix a un horitzó que ens porta més enllà de Bombas Gens i que assenyala l’horta de València, que és tant important conservar”, va explicar l’artista durant la presentació d’una peça que ja s’ha incorporat a la col·lecció de FPAA.
Una metàfora per a explicar el riu de la vida
El que desconeixia Iglesias és que precisament la corba se situa justament al Braç de Goleró, un dels que pertany a la Sèquia de Mestalla, encarregada de regar el marge esquerre de l’antic llit del Túria, una dada que va aportar l’arqueòloga en finalitzar la roda de premsa. “Per a la creació d’aquesta peça, he estudiat els llits del riu Túria i la inundació de 1957, així com traçats de regadius. He volgut explorar en aquesta obra la relació amb l’aigua que durant segles ha tingut la zona on s’ubica Bombas Gens”, va explicar Iglesias. Amb aquesta “metàfora”, l’artista ha volgut demostrar la potencialitat de la natura, atés que, per molt que es vulga tapar i construir damunt d’ella, “torna a eixir”, va subratllar Iglesias.
Cristina Iglesias: “Per molt que tractem de tapar i amagar la natura, aquesta torna ha eixir”
“M’agrada pensar que he creat un lloc que desvela la metàfora de la vida i del pas del temps, amb ritmes més ràpids o més lents, on l’aigua apareix i desapareix. I m’agradaria pensar que és una obra que no deixa indiferent, que la gent quan passa al seu costat té ganes d’aturar-se a contemplar-la i reflexionar”, va insistir Iglesias.
‘A través’ s’integra perfectament en el jardí frondós i colorista, un espai recollit que hereta la tradició del modernisme en la seua arquitectura. El disseny d’aquest, signat pel paisatgista Gustavo Marina, respon a una cobertura densa sobre composicions vegetals amb més de 100 espècies diferents que es barregen per a generar un ambient naturalitzat. S’inclouen cítrics i magraners, rememorant l’hort que va ser, palmeres, i una xicranda que al·ludeix a la que es trobava a la fàbrica del Doctor Trigo i que al barri era coneguda com “l’arbre”. A la paleta botànica podem trobar espècies que atreuen aus i papallones. Poden apreciar-se també exemplars d’especial interés, com ara grans Lagerstroemias indica i una excepcional Camelia sansakua.
“És una sala més de Bombas Gens i està concebuda com un espai on els visitants de les exposicions puguen eixir i reflexionar i on l’aigua és un element fonamental. A més, hem plantat ‘lligadors’ que se situaven al costat de les parets per a facilitar la collita dels cítrics”, va expressar el paisatgista Gustavo Marina, qui ha treballat sobre aquesta idea amb Cristina Iglesias.
Dues noves exposicions
El resultat final va “meravellar” Joel Meyerowitz, que va qualificar de “misteriosa” i “enigmàtica” l’obra escultòrica de l’artista basca. Precisament l’obra del fotògraf de Nova York es troba en la sala per la qual s’accedeix al jardí, reunida en l’exposició ‘Cap a la llum’. La mostra inclou un centenar d’instantànies del gran fotògraf documental i pioner en l’ús del color que van ser realitzades durant la seua estada a l’estat espanyol en els anys 60. Un corpus inèdit que reflecteix un país en transformació. “Són xicotetes joies de la vida a Espanya que van quedar al meu cor i al meu cos”, va dir Meyerowitz en relació al tria que s’exhibeix.
“Era el meu primer viatge fora dels Estats Units i també era la primera vegada que treballava en solitari com a fotògraf. Veient ara les fotos m’adone que en aquells carrers no hi havia alegria llavors, que la gent vivia atrapada en la seua quotidianitat. Semblaven fotografies no tristes, sinó que, d’alguna manera, estaven faltes d’alegria. Tinc la impressió que aquella va ser la resposta que des de jove vaig donar a l’atmosfera creada per la dictadura, que permeava les vides de tot el món”, va relatar Meyerowitz, molt satisfet de veure com la seua professió i passió ja està considerada un “art seriós i gran” i no ha de romandre amagada als soterranis, com va passar durant dècades amb la fotografia.
Junt amb la mostra del Meyerowitz també es presentar ‘El Pols del Cos. Usos i representacions de l’espai’, que inclou l’obra de Bernd and Hilla Becher, Helen Levitt, Cartier-Bresson, Robert Frank, David Goldblatt, Luigi Ghirri, Victoria Civera, Elger Esser, Xavier Ribas, Francesca Woodman o Matt Mullican, entre d’altres. “És una reflexió, a partir de l’obra de diversos artistes, sobre la manera en què habitem els espais de la contemporaneïtat, com ens relacionem, ocupem i fem servir el carrer i els espais d’oci, treball o consum. I, alhora, l’exposició és un recorregut per la fotografia del segle XX”, va sintetitzar Nuria Enguita, directora del centre d’art.
