Passa moltes vegades que el pas del temps fa apreciar determinades circumstàncies com a inherents per naturalesa a la nostra realitat quotidiana i ens fa oblidar que quelcom no sempre ha estat així. Per això mateix les commemoracions són bones per a posar-se de nou en situació i recordar que tot té un precedent, un recorregut i és susceptible de ser redefinit. L’autonomia valenciana, també.
El 17 de març es compleixen 40 anys de l’inici del camí del País Valencià cap al seu autogovern. En la mateixa data però en 1978 es va aprovar el decret llei que va reconéixer el règim de preautonomia i el dret dels valencians a tindre institucions pròpies. La primera d’elles va ser el Consell del País Valencià, encarregat d’idear, gestionar i dur endavant tot aquest procés.
El model que es va començar a concebre en aquell moment es troba quatre dècades després qüestionat i, fins i tot, titllat d’obsolet. Partits polítics, agents socials i una part de la societat exigeix canvis per a donar encaix a l’actual País Valencià dins de l’estat espanyol.
Aquesta percepció és compartida també pels implicats en la seua concepció. Josep Lluís Albinyana, qui va ser president del primer Consell preautonòmic, considera que és “més que necessari” iniciar un nou procés constituent. “La constitució espanyola i l’articulació de l’Estat és ara mateix un corsé asfixiant i inservible que no ens aguanta a tots”, explica.
Josep Lluís Albinyana: “La constitució espanyola i l’articulació de l’Estat és ara mateix un corsé asfixiant i inservible que no ens aguanta a tots”
L’actual senador del PSOE i expresident de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma, també va formar part d’aquell govern preautonòmic. El llavors conseller de Treball considera esgotat l’actual model i per això creu necessari “un procés de regeneració democràtica perquè la ciutadania torne a vincular-se a les institucions valencianes com a instrument de progrés i igualtat”.
Una opinió semblant és la que té el responsable de l’àrea de Transports i Benestar Social d’aquell govern, Emèrit Bono, qui també creu que les relacions entre les autonomies i l’Estat estan estancades. Bono assenyala com una possible solució la “redefinició profunda d’Espanya i el paper de les comunitats autònomes per a poder encaixar tots bé de nou”. Açò, acompanyat de reformes que afavorisquen “el desenvolupament de l’autogovern en cadascuna de les regions”.
La via “ràpida” front a la via “lenta”
Tots tres indiquen com un dels punts més transcendentals i definitoris de l’autonomia valenciana que la seua resolució fóra mitjançant l’article 143 de la Constitució i no la del 151. L’article 151 –l’anomenada via ràpida– va permetre l’accés a l’autonomia amb el màxim competencial a les anomenades nacionalitats històriques. Segons aquesta disposició constitucional van assolir l’autogovern el País Basc, Catalunya i Galícia. El País Valencià no va aconseguir-ho, ja que no havia plebiscitat el seu estatut durant la Segona República.
No totes les autonomies van córrer la mateixa sort que el País Valencià, ja que Andalusia, tot i no complir aquest requisit, sí que va poder accedir a l’autonomia a través de l’article 151.
Joan Lerma assenyala l’UCD com a responsable del bloqueig d’aquesta via. “No tenien clar com havien de ser les comunitats autònomes i en el cas valencià no volien que s’assumiren les màximes competències. Van posar entrebancs des dels ajuntaments on van guanyar les eleccions i també des del Congrés. Per això ens va ser molt més complicat assolir aquestes competències”, indica.
De tota manera, Lerma creu que a efectes pràctics actualment no hi ha cap diferència entre les comunitats que van assumir l’autonomia per una via o l’altra: “La diferència fonamental era tindre competències en matèria de sanitat i educació i les vam tindre igual. A pesar de tot, es va aconseguir un procés real de transferència”.
Açò va ser possible gràcies a la Llei Orgànica de Transferència a la Comunitat Valenciana (LOTRAVA) que va permetre que, finalment, el País Valencià s’equiparara competencialment als territoris que van aconseguir l’autonomia pel 151. Emèrit Bono valora aquest fet com un èxit tot i “l’embolic i la confusió que hi hagué al voltant d’açò al País Valencià i a Madrid”.
Joan Lerma: “UCD va entrebancar el procés als ajuntaments i el Congrés. Per això, ens va ser molt més complicat assolir les competències”.
Més crític es mostra Josep Lluís Albinyana al respecte. El president subratlla la diferència entre govern autonòmic i autogovern: “Catalunya o Galícia tenen açò últim i poden dissoldre els seus parlaments i així maniobrar segons els interessos del territori i convocar eleccions, per exemple, sense estar subordinades a la decisió del govern estatal. Tota la resta estem sotmesos a les seues decisions polítiques i no tenim capacitat de govern propi, com es volia aconseguir amb el 151”.
Del país de 1978 al de 2018
Albinyana explica que el País Valencià extrainstitucional que ell pensava en aquell moment era com el que hi ha hui mateix: “Afortunadament ha crescut i no ha quedat enfonsat a pesar de les polítiques de la Generalitat i el poder estatal. Jo estic gratament sorprés i satisfet de veure la continuació d’eixes idees que es movien l’any 78”. Fa 40 anys Joan Lerma veia la necessitat “d’un procés intens de modernització a tots els nivells, especialment, social i econòmic perquè, encara que érem una societat molt activa, no teníem capacitat de competir i, en conseqüència, viure millor”.
Pel que fa a l’evolució del país durant aquestos 40 anys des que s’encetara l’etapa preautonòmica, Emèrit Bono parla des d’una perspectiva positivista: “Crec que tot ha anat molt bé a pesar daltabaixos i que altres partits hagen fet ús de l’autonomia per a finalitats inclús il·legals. Tot ha canviat molt per a bé i, a pesar que són necessaris nous plantejaments, al meu parer ara les coses estan funcionant”, assegura.
Emèrit Bono: “Crec que tot ha anat molt bé a pesar dels daltabaixos i que altres partits hagen fet ús de l’autonomia per a finalitats inclús il·legals”
Tant Josep Lluís Albinyana com Joan Lerma coincideixen a grans trets en aquesta anàlisi. “Jo crec que hi ha un bon estat de salut col·lectiva i d’autoconsciència”, expressa Albinyana, tot matisant que al seu parer “açò no té res a veure amb la tasca feta per les institucions autonòmiques, que ha estat grisa i mediocre”. “Per exemple, la mateixa llei lingüística ha servit per al PSPV i el PPCV”, afegeix. Lerma, però, puntualitza en aquest sentit que és “important saber que podríem haver arribat més lluny en mans de governs de progrés que no dels conservadors, com hem estat tants anys”.
Reptes de present i futur
Bono i Lerma comparteixen la visió que posar solució a l’infrafinançament és vital perquè l’autonomia valenciana puga seguir existint amb unes mínimes garanties. “La paralització i l’endarreriment dels anys del PP és evident i ara encara fa que no es puguen dur a terme polítiques autonòmiques més valentes; s’ha de resoldre ja”, segons el primer.
Albinyana va molt més enllà d’aquesta qüestió i posa damunt la taula un llistat de temes a solucionar per a poder assegurar el desenvolupament tant del País Valencià com del seu encaix dins de l’estat espanyol: “Monarquia o república? Quina estructura d’Estat volem? Com acabem amb la desigualtat i consolidem les llibertats democràtiques? Quan començarem a marginar les forces armades i l’exèrcit com una glorificació nacional? Quina relació ha de mantindre l’Estat amb l’església?”, planteja. “No sols s’ha de concebre un nou model autonòmic sinó un Estat nou que siga del segle XXI i no vuitcentista i borbònic”.
