Aquesta setmana els diaris s’han fet ressò d’una notícia històrica a la nostra ciutat. Per primera vegada en molts anys, tots els partits polítics s’han posat d’acord. Tiris i troians han aparcant, mai millor dit, els debats sobre voreres i carrils bici en benefici del bé comú. No es tracta d’un ambiciós pla de rehabilitació del centre històric, no. Ni han pactat un pla d’ocupació per resoldre l’endèmic atur a casa nostra, tampoc. El mínim comú denominador dels pròcers que ens representen ha estat atorgar la màxima distinció de l’Ajuntament al ‘Círculo Industrial’. Dóna goig veure la instantània, on s’endevinen colzades i empentes per eixir ben retratats.
No seré jo qui pose en dubte el mèrits. El batlle, Toni Francés, es va fer entendre de manera diàfana, com sempre. Entre moltes altres virtuts va explicar que l’associació mereix l’honor per l’edifici que ocupa i perquè va crear una filà. Se li va oblidar mencionar la seua manca de discriminació, perquè tal com deien els seus estatuts fins fa no res, igual concedien el títol de “socio de mérito” a “señores” que a “caballareros”, indistintament. La unanimitat ha estat absoluta. Cap ni un dels homes i dones sàvies que seuen al molt noble plenari del consistori va gosar a posar un però. Segons les cròniques, els il·lustríssims van picar de mans a més no poder en concloure les sentides al·locucions.
Bé, al principi Compromís no ho tenia tan clar. Una nimietat supose. El ‘Círculo’ va impedir que Isabel-Clara Simó, també Medalla d’Or, fora entrevistada per À Punt, la televisió que està al caure, a les seues instal·lacions. Després van donar les explicacions oportunes, sense aclarir si es tractava d’una discrepància sobre vestimenta, que tampoc seria la primera vegada. I va quedar tot dat i beneït.
Si he de ser sincer, no em sorprèn a hores d’ara la concordança de parers entre l’esquerra realment existent i els hereus, uns i altres, de la Gürtel. Entendran que fer-li el caldo gros als amos de les fàbriques de les darreres cinc generacions els reporta magres beneficis electorals. Però em negue a imaginar que ningú a la casa del poble haja pensat que amb més mereixements, si cap, que el ‘Círculo’ també caldria reconèixer la tasca de les organitzacions obreres.
Ni que fos de manera simbòlica i a través de la CNT, una organització igualment centenària, caldria posar en valor l’esforç de milers de treballadores i treballadors que amb la seua lluita, i massa vegades amb la seua sang, han fet possible els actuals drets laboral. No tenen un edifici modernista, ni han fundat una filà, és veritat. Tampoc acceptarien medalles d’or, sent coherents amb el seu ideari. Però la història de l’associacionisme obrer en general, i de l’anarquisme en particular, s’emmudeix sistemàticament i de manera conscient.
Alcoi va ser seu de l’Associació Internacional dels Treballadors l’any 1873, en l’època de la Federació Regional Espanyola. Capitalitat que recuperaria anys després, al 1886, com a Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. I en tota la ciutat no trobareu ni una miserable menció. Als vint-i-cinc electes els ho hem d’agrair.
