La secció segona de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) ha condemnat la Generalitat a pagar 200.000 euros per no oferir la prova de l’amniocentesi en 2013 a una mare el bebé de la qual, amb síndrome de Down, va morir als dos anys.
Així consta en la resolució, a la qual ha tingut accés Europa Press, en la qual el tribunal estima parcialment el recurs interposat pels pares enfront de la desestimació de la reclamació formulada davant la Generalitat. Imposa la indemnització de 200.000 euros més els interessos legals des d’agost de 2014.
La parella, representada per l’advocada Carmen Romero, va posar una demanda en entendre que l’administració sanitària havia tingut una incorrecta conducta assistencial tant en el cas de la gestió de la mare, en no haver-li oferit la prova d’amniocentesi, com en l’atenció ulterior de la menor –qui va nàixer a l’agost de 2013 i va morir al setembre de 2015. Imputaven un incorrecte procedir mèdic lligat a una intervenció quirúrgica a la qual la xiqueta va ser sotmesa i sobre la qual no se’ls va informar degudament. Per tot plegat, reclamaven 5.551.792,59 euros.
L’administració, per la seua banda, considerava no acreditat que els serveis sanitaris hagueren actuat de forma contrària a la lex artis ad hoc –el criteri valoratiu de la correcció de l’acte mèdic executat pel professional de la medicina– i consideraven la quantia reclamada com a desproporcionada i injustificada.
La primera reclamació de la família se centrava en el fet que com que no havien realitzat ni oferit a la mare la pràctica d’una amniocentesi a l’Hospital de Torrevella va suposar la pèrdua d’oportunitat d’interrompre el seu embaràs i evitar que arribara a terme –com haguera sigut la seua voluntat– naixent una xiqueta amb síndrome de Down. Aquest criteri va ser acceptat per la Sala.
Sobre aquest tema, el tribunal, qui recorda que es tractava d’una gestació gemelar bicorial biamniòtica amb prova de garbellat triple screening en el primer trimestre de baix risc, estima que es podia haver realitzat l’oferiment de la prova amb vista a proves d’índole diagnòstica.
Al setembre de 2013, un mes després de nàixer, a la bebé se li va diagnosticar oclusió intestinal i des de la família es va qüestionar que la intervenció que se li va practicar per aquesta malaltia no va ser pròpiament consentida pels progenitors. També van criticar les seqüeles que va tenir la menor derivades de la “defectuosa” col·locació d’un catèter venós central.
En relació a l’al·legació del consentiment, la Sala es va pronunciar en acord i assumeix el retret que es formulava en la demanda perquè estima que encara constatant-se la “urgència” de la intervenció, aquest caràcter no pot entendre’s com a causa justificativa per a no obtenir el consentiment per part de la representació legal.
Quant a la mala praxi, el tribunal ho va desestimar i assenyala, en conclusió, que s’ha incorregut en dos errors: que als progenitors se’ls sostraguera la possibilitat d’optar per la amniocentesi, la qual resultava “apta malgrat els seus riscos”, i el menyscapte moral que se’ls va ocasionar per no ser presa en compte la seua capacitat decisòria amb vista a decidir la submissió a la intervenció del menor.
Així, per a calcular la indemnització, la Sala aclareix: “No ens trobem davant l’eventual indemnització de conseqüències físiques o psíquiques lligades a la intervenció quirúrgica, sinó davant una privació indeguda de la capacitat decisòria”.
