Les dramaturgues reclamen alçar el teló dels grans teatres

L'eclosió de les escriptores de teatre no acaba de trobar representació en la programació dels principals escenaris i es veuen relegades a espais menors mentre l'IVC tracta de corregir aquest desequilibri
/ València
27 març 2018 01:00h

Les dones xafen amb força els espais escènics i l'èxit de crítica i públic avala una tendència creixent que dissortadament no es veu reflectida en les programacions dels grans escenaris. El teatre ha sigut especialment vulnerable als efectes de la crisi, les conseqüències de la qual han incidit amb gran virulència sobre aquelles creadores que amb els seus textos estan fent possible la renovació escènica: les dramaturgues.

Així ho reconexia el Consell Valencià de Cultura (CVC) en l''Informe sobre la situació dels autors teatrals valencians' aprovat el 26 de setembre de 2016. En el document es destaca la progressiva incorporació de les dones com a escriptores teatrals. "Es tracta d'un fenomen relativament recent, ja que no és fins als últims anys de la dècada dels noranta del segle XX quan comencem a trobar autores que han pogut anar consolidant la seua trajectòria. Ara bé, en els últims deu anys, hem assistit a una aparició d'autores i creadores escèniques que ha canviat la situació", pot llegir-se en l'escrit de set pàgines.

Tot i això, el CVC subtratlla clarament que "si es miren les produccions o les programacions públiques i les edicions de textos, difícilment trobem textos escrits per dones". I, en conseqüència, l'òrgan presidit per Santiago Grisolía reclama a les administracions que es pose atenció a aquesta nova situació i es done un suport a la visibilització de les escriptores de teatre.

"Un informe del CVC adverteix que ni les produccions ni les programacions públiques ni les edicions de textos recullen textos escrits per dones malgrat existir dramaturgues de trajectòria consolidada"

En aquesta ocasió, sembla que les recomanacions de l'ens estatutari estan sent ateses pels responsables de la Generalitat. Així, a finals de desembre de l'any passat es va donar a conéixer el resultat de la primera edició d'Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera. Dels vint-i-huit projectes presentats a aquest laboratori d'escriptura teatral convocat per l'Institut Valencià de Cutura (IVC), la comissió avaluadora va triar-ne sis, tots ells firmats per dones. Mafalda Bellido, María Cárdenas, Begoña Tena, Maribel Bayona, Laura Sanchís i Antonia Bueno veuran els seus textos representants o, almenys, el públic podrà gaudir d'una lectura teatralitzada.

"La intenció era que en aquesta primera promoció foren totes dramaturgues perquè al territori valencià tenim una legió de dones que han eclosionat en l'última dècada i han d'estar allà on els correspon, sobretot en llocs de responsabilitat artística. És veritat que en el món de la interpretació els repartiments cada vegada són més paritaris, però no s'està fent justícia al que és la realitat de la creació i l'escriptura", assenyala Roberto García, director adjunt d'Arts Escèniques de l'IVC. Un repàs al llistat de candidats a la XXI edició dels premis Max serveix per a demostrar l'afirmació de García.

Maria Càrdenas, seleccionada per a la primera edició d'Ínsula Dramatària, va obtindre el Premi Max a Millor Autora Revelació en 2017. / DANIEL GARCÍA-SALA

Sònia Alejo va formar part de la comissió avaluadora dels projectes presentats a Ínsula Dramatària i aplaudeix les iniciatives que des de l'administració s'han pres per a traure les dramaturgues "d'un llarg silenci". "Els plans estan molt bé, però l'objectiu final seria no haver de recórrer a ells i que els nostres treballs s'equipararen en igualtat de condicions perquè estem preparades, capacitades i ho estem desmostrant", explica l'actriu i dramaturga d'Almassora. I és que, com Alejo subratlla, fins ara les escriptores han de "multiplicar-se" en les seues funcions per a assolir les mateixes quotes de responsabilitat i visibilització que els seus companys.

Espais xicotets i produccions menors

"En el cas de les generacions anteriors a la meua, als escriptors se'ls ha cridat sols per a escriure un projecte o posar en marxa una producció. Aixó no ha passat amb nosaltres, ja que no solament l'hem hagut d'escriure, sinó que hem hagut de posar tots els mitjans de què disposàvem per a poder tirar avant el nostre somni amb molta precarietat sí, però també amb la màxima dignitat possible. De fet, la majoria de les dramaturgues estem vinculades a una companyia o n'hen creat una de pròpia i això és el que ens ha permés avançar", emfasitza la també presidenta de l'Associació Valenciana d'Escriptores i Escriptors de Teatre (AVEET).

Aquestes dificultats són les que condicionen en gran mesura que les obres concebudes per les dramaturgues acaben sent relegades a sales alternatives i amb escasses possibilitats d'allargar-se en la programació. "Una de les coses importants per a conéixer l'espai que ocupem les dones és saber en quins escenaris estem presents i per quant de temps, atés que, malgrat els avanços aconseguits, la realitat és que les dones exhibim a sales més xicotetes, per molt menys temps i amb produccions menors", adverteix la directora i dramaturga alacantina Lola Blasco, qui en 2016 va rebre el Premi Nacional en Literatura Dramàtica per Siglo mío, bestia mía. Seua també va ser la primera producció del Teatre del Poble Valencià La armonía del silencio, que es va representar al Teatro Rialto ja amb Abel Guarinos a la direcció de l'IVC. Un espai en què va poder debutar la temporada passada amb El fandango de Marx una de les dones més completes i atrevides de l'escena valenciana, Patricia Pardo, després de vint anys de trajectòria. Un clar exemple de les dificultats d'accés als grans escenaris.

Lola Blasco: "La realitat és que les dones exhibim a sales més xicotetes, per molt menys temps i amb produccions menors"

"El sostre de cristall existeix en la dramatúrgia i no ens l'havíem cregut fins ara i, per això, els plans d'igualtat són necessaris", reivindica Núria Vizcarro, dramaturga, actriu i directora. Vizcarro és membre fundador de La Ravalera, companyia especialitzada en espectacles en espais no convencionals i creadora, directora artística i organitzadora de la Fira de Teatre Breu de Castelló 'La Ravalera'. "Estem fent un treball de base que no es veu reflectit en la majoria de les programacions públiques. I, sí, els circuits alternatius estan molt bé, però el temps d'exhibició és massa curt i això dificulta moltíssim no sols la visibilització, sinó també la continuïtat dels nostres projectes", lamenta qui es troba plena creació del proper espectacle de la companyia Instruccions per a no tenir por si ve La Pastora, que s'estrenarà el 19 de maig al Festival Cabanyal Íntim 2018.

Núria Vizcarro: "El sostre de cristall existeix en la dramatúrgia i no ens l'havíem cregut fins ara; per això els plans d'igualt són necessaris"

Molt preparades però poc visibles

Abel Guarinos i Roberto García tenen previst reunir-se pròximament amb Clásicas y Modernas, una associació per a la igualtat de gènere en la cultura. La intenció del grup, del qual és vicepresidenta primera Margarita Ramon-Borja, és que l'Institut firme el seu projecte de Temporadas por la Igualdad, una iniciativa que ja han rubricat Sagunt a Escena, el municipi de Quart de Poblet, la Federació de Societats Musicals del País Valencià i el Teatre Escalante, que es va convertit en el primer espai escènic dedicat al públic infantil a adherir-se a la Carta per la igualtat de gènere. "Aquesta firma suposa un canvi cultural fonamental, ja que proposa un canvi en els estereortips que veuran els xiquets. El compromís de l'Escalante ha sigut fonamental", expressa la secretària general de Clásicas y Modernas, Marina Gilabert.

"Els passos cap a la igualtat són molt necessaris a la Comunitat Valenciana i sabem que és un dels objectius d'Abel Guarinos. El director de l'IVC va participar en les primeres reunions que jo mateixa vaig convocar en l'SGAE per a donar a conéixer el nostre projecte de Temporadas por la Iguadad; per això, pensem que s'obrin millors probabilitats de col·laboració i suport", indica Margarita Borja, qui esgrimeix les últimes dades a què van tindre accés. Les xifres fan referència a la temporada 2015-2016 en teatres i auditoris de tot Espanya i els van servir per a confeccionar el seu últim estudi en col·laboració amb la Fundació SGAE. "Sols teníem un 18% d'autores, un 22% de directores, un 17% d'adaptadores i dramaturgues. Però el pitjor percentatge era el de les directores musicals i compositores, que està en un 6%, tot i la quantitat de talents femenins que estan emergint", expressa l'autora i directora escènica valenciana "No ens ho estan posant gens fàcil i això que tenim des de fa onze anys una Llei d'Igualtat que evidentment no s'està complint. La indolència de les administracions perjudica ja diverses generacions. Com diria l'advocada Pilar Pardo, que va realitzar una investigació sobre l'aplicació de la normativa: "Estem davant d'una retirada silencionsa de llei", critica Borja.

Marina Gilabert, secretària general de Clásicas y Modernas, Josep Policarpo i Rosa Pérez, durant la firma d'adhesió de Temporades per la Igualtat. / ABULAILA

Així mateix, l'autora d'una desena d'obres teatrals destaca l'esforç d'excel·lència en la formació i la capacitació que han fet les creadores per a rebatre l'afirmació que "no estaven preparades". "Fa molt de temps ja que les dones som majoria en les carreres d'humanitats, que són el nínxol de creació artística en general. Les dades de l'informe de 2016 de la Fundación Alternativas sobre la situació de les dones en la cultura diu que són més del 60% de l'alumnat i un 10% pel que fa a la consecució de títols i les qualificacions, però el resultat final és que sols representem un 39% en el món cultural i solament un 20,8% exerceixen com a gestores culturals", argumenta Margarita Borja.

Margarita Borja: "La barrera d'accés en igualtat de condicions en les arts escèniques està tenint un clar efecte dissuasiu sobre les dones, ja que moltes no s'animen a crear com ho farien si saberen que tenen les portes obertes dels teatres que programen amb regularitat i recursos"

La conseqüència és clara: moltes abandonen en opinió de la fundadora del Teatro de las Sorámbulas. "La barrera d'accés a les programacions en igualtat de condicions en les arts escèniques està tenint un clar efecte dissuassiu sobre les dones, ja que moltes vegades no s'animen a crear com ho farien si saberen que tenen les portes obertes dels teatres que programen amb regularitat i recursos", assenyala Margarita Borja, qui confia plenament en les línies dissenyades per l'IVC en matèria d'igualtat. "Una cartellera on el percentatge de directors o autors arribe al 80 o al 90%, com les que han ensenyorit durant dècades les façanes del Teatre Principal de València, el d'Alacant i tants altres, té un efecte dissuasiu que, conscientment o inconscientment, provoca replegament i tedi", insisteix Borja.

"Venim d'una època molt dura, amb una idea de la cultura desorbitada, ja que mai va haver-hi equilibri entre el malbaratament que es feia amb els resultats i es va produir una clara desprotecció de les persones que treballaven per la cultura i que necessitaven el suport de les administracions que gestionen els nostres impostos. Amb la perspectiva temporal, puc afirmar que jo vaig ser una víctima més d'eixa situació de vulnerabilitat en què van deixar a tot el sector, però especialment les creadores", denuncia.

Els anys perduts

Aquesta desprotecció dels gestors públics també va provocar l'"emigració" d'algunes autores teatrals que van trobar fora dels límits geogràfics del País Valencià una eixida per a les seues creacions. Sònia Alejo reconeix que el moment de creació de dramatúrgia i de talent és "magnífic": "Hi ha una efervescència, varietat i qualitat excel·lent però les polítiques culturals durant molts anys han sigut nefastes i això ha passat factura", indica, alhora que subratlla que Catalunya, el País Basc i fins i tot les produccions de les illes Balears "estan a anys llum" pel que fa als plans d'internacionalització públics. "No és una qüestió de competició, es tracta de donar suport a allò que tens i ara mateix el que tenim és moltíssim", afirma qui té previst enllestir el text La vida inventada de Godofredo Villa amb la seua companyia, La medusa.

Lola Blasco marxa d'ací a poc a França, amb els seus textos polítics i compromesos que estan sent un èxit de crítica i públic. "S'està fent més teatre meu allí que ací perquè Canícula es va traduir al francés i s'han fet ja diverses lectures dramatitzades i un semimuntatge amb actors francesos. Al maig estrene al Teatro Pavón un concert guiat sobre la música i el mal i estic treballant en un projecte subvencionat per l'Ajuntament de Madrid i assajant ja amb Ariadna Gil i Luis Bermejo, però confie que prompte puga tornar als escenaris valencians", confia Blasco. 

Canviar el relat social

Vizcarro ha passat molts anys fora, sobretot a Catalunya i les illes, i opina que la situació és generalitzada en pràcticament tots els territoris. "En un context de precarietat com el que hem passat els més afectats sempre són els grups més vulnerables i, en el nostre cas, el col·lectiu femení", afirma. La castellonenca confia més en el canvi social que comença a palesar-se i, sobretot, en el treball que poden fer les dramaturgues per a canviar els referents i els rols que s'han assignat tradicionalment a les dones en les arts escèniques. "Som escriptores d'històries i en les nostres mans tenim la capacitat de crear un model de pensament, una visió del món diferent i dels models que volem transmetre", assevera qui practica amb l'exemple i tracta d'envoltar-se de dones en les seus produccions i donar-los protagonisme.

Blasco coincideix plenament amb la seua col·lega i reivindica un altre paper per a les dones. "Necessitem protagonistes a partir dels 40 anys perquè sembla que, a patir d'eixa edat, desapareixen d'escena i això és terrible perquè estem invisibilitzant una part importantíssima de la societat; per això cal que escriguem les dones", alerta.  

Núria Vizcarro: "Som escriptores d'històries i en les nostres mans tenim la capacitat de crear un model de pensament, una visió del món diferent i  dels models que volem transmetre"

Roberto García és conscient d'aquesta necessitat no sols de cuidar els números i les jerarquies sinó també els continguts que s'ofereixen dels teatres públics sobre la igualtat del gènere. "El que realment arriba al gran públic són els continguts, quines històries estem contant, de quina manera estem parlant de la igualtat de gènere o denunciant determinades coses. Aixo és '’una gran responsabilitat per a un públic que té la intenció de produir i generar espectacles", afirma, tot rebutjant que es tracte simplement d'un gest. "Si no ens adonem que són les dones les que estan abanderant la renovació escènica, estem perduts. Hem de seguir-les i donar-los tot el suport que necessiten per a crear els referents que necessita la societat", expressa.

Manca de referents

Precisament la manca de dramaturgues de referència és una de les qüestions que més preocupa el sector. "Clar que les tenim. El que passa és que no se'ls ha donat l'espai que mereixen i això provoca que moltes vegades ni nosaltres mateixes les coneguem", lamenta Lola Blasco. En el mateix sentit s'expressa Sònia Alejo, qui recorda que els seus primers noms de referència van ser masculins. "Jo em vaig incorporar tard a l'escriptura, quan ja feia 15 anys que em dedicava a la interpretació i quasi sempre amb produccions creades per homes. I ara tenim en les nostres mans la possibilitat de canviar-ho i de rescatar de l'oblit dramaturgues magnífiques que han d'estar presents no sols en el nostre àmbit, sinó en la societat en general", reivindica.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next