Que Francisco Camps no haja de respondre penalment pel finançament irregular del partit que presidia l’aboca a la determinació sempre problemàtica del grau de responsabilitat política d’un dirigent. L’assumpció o no d’alguna mena de culpa, a més, porta aparellat un judici al voltant de la moralitat de qui ostentava la màxima autoritat en un partit molt jerarquitzat i marcadament presidencialista.
Aquest judici moral se centra en la implicació del protagonista en els fets investigats, però també en la predisposició a deixar que els seus subordinats carreguen amb totes les culpes i amb la sensació que van actuar pel seu compte i no sota les ordres superiors o supremes.
En el cas de Camps, això es va assumir sense cap discussió aparent des del moment que va deixar que Víctor Campos i Rafael Betoret s’inculparen de rebre els vestits de Gürtel. Ricardo Costa s’hi va negar i això li va permetre gaudir de la mateixa sort que el seu cap amb l’absolució del jurat popular que els va jutjar.
Però la fortuna no els ha tornat a unir en el cas del finançament irregular. Costa a tornar a revoltar-se contra el que considera una injustícia: l’assumpció de tota la culpa mentre, segons la seua versió, ell complia ordres de Camps.
La manca d’evidència documental i, fins ara, testimonial contra l’expresident de la Generalitat es deu a la manera de funcionar de qualsevol organització com el PPCV. Des del seu principal apologista actual –el periodista Arcadi Espada, autor del llibre Un buen tío– fins a un dels seus aliats en l’època de màxim esplendor de la seua hegemonia –l’expresident de la Diputació de Castelló Carlos Fabra– molts coincideixen que, més enllà de la pasta moral de Camps, “un president no es dedica a controlar els comptes del seu partit”.
Aquesta evidència no l’exonera, però, de forma automàtica. Una instrucció, una indicació o gest del líder poden ser interpretats com a ordres taxatives pels subordinats. Ricardo Costa i la resta de quadres del PPCV que s’asseuen a la banqueta dels acusats a l’Audiència Nacional mai no han ocultat que eixa era la seua condició al partit.
Ahir dijous, però, els tres convidats a la comissió de FiraValència de les Corts van fer palés que no eren exactament això. Alfonso Rus, Carlos Fabra i Joaquín Ripoll estaven un graó per davall de Camps, però sempre van ostentar la categoria d’aliats o enemics del president de la Generalitat.
Descavalcats, imputats i, fins i tot, amb la condició d’exconvicte d’un d’ells, tots tres es van trobar en la posició d’emetre un judici moral de Camps. Els aliats el van enaltir com a un polític no només honrat sinó exemplar, mentre que José Joaquín Ripoll –líder històric de la facció zaplanista alacantina– va excusar-se d’emetre opinió per manca d’objectivitat.
Tots tres es van presentar a les Corts com a homes d’honor, orgullosos de la seua executòria d’honradesa sense taca. Des d’aquesta talaia ètica Rus i Fabra van arriscar les extremitats superiors amb el recurs al tòpic de posar “la mà en el foc” per Camps (mil vegades en el cas del castellonenc).
Secundaris però poderosos
Gürtel era cosa de la direcció del PPCV i del PP espanyol. Alfonso Rus jugava “en segona divisió” i no el convidaven als conclaves on es decidia l’organització del Congrés Nacional del PP a FiraValència. Ahir, però, el també exalcalde de Xàtiva va fer palés que amb el successor de Camps la situació va canviar i que es va veure amb forces d’amargar la coronació d’Alberto Fabra al congrés del PPCV d’Alacant en 2012, quan va arreplegar un 39% de vot en banc per a castigar-lo per haver nomenat de secretari general el seu enemic a València, Serafín Castellano.
Que després es maquillara el resultat amb el falsejament del recompte perquè Alberto Fabra salvara la cara va ser una concessió de Rus a canvi de la pau en la seua parcel·la de poder provincial.
Carlos Fabra no va ocultar a les Corts que ell i només ell manava a Castelló. Va donar per entés que la seua relació amb Camps era de cohabitació pactada i que per això va poder despatxar Álvaro Pérez sense donar-li explicacions a ell ni a qui li l’havia volgut encolomar, “Ricardo Costa o la gerent del PPCV”. No només no en va donar, d’explicacions, sinó que va advertir a Camps que ‘El Bigotes’ “no estava centrat” amb els preus que posava als seus serveis.
José Joaquín Ripoll va establir, segons va manifestar a al comissió, un mur de contenció contra qualsevol indicació que arribara de València a l’hora d’organitzar esdeveniments de la Diputació d’Alacant i del PP de la província d’Alacant.
En 2008, mesos abans que esclatara el cas Gürtel i quan només uns quants coneixien les activitats d’Álvaro Pérez i la seua vinculació amb Camps, Ripoll va fer esclatar un conflicte amb el seu diputat d’esports, l’alcalde de la Nucia, Bernabé Cano, en negar-se a autoritzar que Orange Market organitzara una gala de l’esport a Petrer pagada per la Diputació.
Ahir ho va justificar amb el fet que “les relacions amb la direcció regional eren tibants”. I si no estava disposat a seguir les instruccions de la direcció del seu partit al País Valencià per a un acte institucional, menys encara va accedir a deixar en mans de Pérez el muntatge del congrés on es jugava la reelecció davant del candidat promogut per Camps. La resistència sudista de Ripoll va véncer per només 5 vots de diferència. Això va li va permetre assistir a la caiguda de Camps des de les presidències del partit i de la Diputació.
Mentre el president de la Generalitat trontollava, Rus, Fabra i Ripoll van formar un triumvirat territorial improvisat amb la intenció de convertir-se en la veu del PPCV a Madrid. Mariano Rajoy, però, només volia parlar amb Rita Barberá. Carlos Fabra va ser bastant lapidari pel que fa a qui va ser l’alcaldessa de València durant 24 anys: “Rita manava més cap de nosaltres. Més que jo i més que Zaplana i Camps”.
