Es va ensumar certa anada cap a la normalitat o, si es permet, un viatge cap a una mena de pax romana que s’albira entre els actors i els responsables polítics de la cultura valenciana. De rerefons, sobrevolava el record d’una imatge històrica, una foto fixa d’un conveni laboral signat a principis de febrer al vestíbul del Teatre Principal amb uns protagonistes que aquest dimarts s’hi van tornar trobar. L’escenari no era el del carrer de les Barques, sinó el de la plaça de l’Ajuntament. El Rialto, més íntim i més directe cap al públic, no va defugir la seua responsabilitat de transformar l’actor en una veu útil i al servei d’aquells que han sigut emmudits.
L’associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV) lliurava aquest dimarts els seus premis, uns guardons nascuts per a reivindicar el teatre i els seus treballadors que van homenatjar amb el Premi Narcís l’actriu i dobladora Empar Brisa, qui davant una nova edició en què va restar desert el premi de doblatge i el de l’audiovisual en protesta pel retard en l’obertura d’À Punt es va mostrar segura que aquests guardons es recuperaran en 2019 davant la imminent posada en marxa de la televisió pública.
El reconeixement amb el premi Crisàlide al Millor Actor/Actriu Revelació va recaure en Román Méndez de Hevia pels treballs en Ser, Fauces i Sifilitik.o, mentre que el premi a Millor Interpretació Masculina va ser per a Carles Sanjaime pel paper en la producció pública Els quatre genets de l’apocalipsi de Blasco Ibáñez, amb traducció i adaptació de Juli Disla. El premi a Millor Interpretació Femenina va distingir Sílvia Valero per la també producció pública de Cuzco de Víctor Sánchez.
La gala va comptar amb el seu públic, bàsicament els professionals del sector i, entre ells, els responsables de la cosa pública amb competències en la cultura. El secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona; la directora general de Cultura i Patrimoni, Carmen Amoraga; la regidora de Cultura de l’Ajuntament de València, Glòria Tello; la diputada de Teatre, Rosa Pérez Garijo; el director general de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos, i el director adjunt d’arts escèniques, Robert García, van ocupar fil per randa les mateixes butaques que la gala de l’any 2017. També, la portaveu adjunta a les Corts de Ciutadans, Mercedes Ventura, va acudir a la cita amb els professionals del sector.
La tensió envers els responsables polítics no va ser la d’altres anys, però, l’intèrpret i la societat, com va reivindicar el president d’AAPV, Ximo Solano, no poden oblidar qui és i què fa aquell qui encarna un paper artístic. El discurs de Solano en el Dia Mundial del Teatre va qüestionar a la platea “què és ser actor i quin és el seu ofici. Les crítiques àcides d’antuvi van deixar pas a una dissertació més mesurada sobre la realitat de dedicar-se a la interpretació. Entre sintagmes, l’actor va retreure la masculinitat que sovinteja la direcció d’escena i va animar a seguir en la perseverança per a ser alguna cosa més que la definició que dóna “Google sobre allò que som”, va pronunciar el president d’AAPV.
Amb l’epíleg, Solano va encoratjar la concurrència a recuperar la tradició de l’actor. Retrobar-se amb el comediant, aquell qui, entre altres coses, va ser perseguit per dur la veu d’aquells a qui li la van llevar. “Qui ens anava a dir que perdríem la superstició en el color groc”, va dir fent una picada d’ull als llaços en suport als dirigents catalans empresonats. “Siguem el mascaró de proa en la defensa de la llibertat”, va exclamar el representant dels professionals valencians, qui va reprotxar la impunitat del feixisme i va pregar tornar a ser comediants: “Llibertat, vida, teatre. Em sent orgullós de ser un comediant”, va concloure.
La gala va comptar amb la música en directe de Barbaritats, així com de Carraixet i el Cor Lleonard Giner. Nelo Gòmez junt amb Teatre de l’abast van posar la direcció de la vetlada a través d’audiovisuals intercalats on explicaven com seria la pròpia gala, on de nou, el degoteig de referències jocoses i còmiques a la millora laboral amb el conveni i les subvencions públiques i les produccions al voltant d’À Punt palesaven aquella anada cap a la normalitat per la qual sembla que transita el sector valencià.
