L'embassament de Tibi: 280 anys seguits abastint d'aigua l'horta d'Alacant

El pantà en funcionament més antic d'Europa es va començar a construir al segle XVI gràcies a l'autorització de Felip II
/ València
31 març 2018 15:31h

La manca de recursos hídrics a les comarques del sud i la cerca de solucions per a intentar pal·liar-la no és una novetat. Fa molts anys que la demarcació d'Alacant compta amb tres pantans ja històrics: el d'Elx (el Baix Vinalopó), el de Relleu (la Marina Baixa) i el de Tibi (l'Alcoià). Tres infraestructures hídriques que, com indiquen Joaquín Melgarejo i Maria Inmaculada López a la introducció del llibre Los pantanos de época moderna de la provincia de Alicante, conformen "espais de gran rellevància", ja que contenen valors "culturals, naturals, socials i econòmics dignes d'admiració, conservació i difusió".

"La presa de Tibi va ser la més alta, la d'Elx la de major radi de curvatura i la de Relleu la més esvelta del món durant molts segles. Cadascuna amb innovacions diferents i qualitats compartides, totes elles van suposar un avanç cap a les preses modernes actuals que desenvolupen plantes en arc o amb voltes", remarquen al llibre.

Los pantanos de época moderna de la provincia de Alicante, editat per la Diputació d'Alacant i l'Institut de l'Aigua i de les Ciències Ambientals i dirigit per Joaquín Melgarejo, dedica un espai central a l'embassament de Tibi, considerat el pantà en actiu més antic de tota Europa. Així, esdevé tot un símbol de la cultura i l'arquitectura de l'aigua a casa nostra.

Un moliner, un pedrer i un rei

El pantà de Tibi es troba a uns 18 quilòmetres al nord-est d'Alacant, sobre el riu Montnegre i entre les muntanyes de la Cresta i el Mos del Bou, i es va construir perquè emmagatzemara aigua del riu per a abastir l'horta d'Alacant, juntament amb una xarxa de séquies i assuts que s'estén per tota la comarca de l'Alacantí.

Melgarejo i López expliquen que la idea inicial de construir aquest pantà, a finals del segle XVI, s'atribueix a Pere Esquerdo, mestre moliner de Mutxamel, i Miguel Alcaraz, mestre pedrer. El Consell General va aprovar en agost de 1579 la seua proposta, i va acordar demanar permís a Felip II per a comprar el terreny i construir la presa.

Segons conten al llibre, el rei va autoritzar l'obra amb la condició que fóra el Consell d'Alacant qui la sufragara. La construcció va començar en 1580, però aviat va haver d'aturar-se per manca de diners. Les obres es van reprendre entre els anys 1588 i 1594, quan van participar "prestigiosos tècnics de la Corona", com Juan Bautista i Cristobal Antonelli, Jorge Palearo (Il Fratino), Juan de Herrera i Juanelo Turriano.

La construcció del pantà de Tibi va començar en 1580 i va acabar en 1594. / TRIPLECAÑA

Un model internacional, malgrat tot

Si bé estava previst que la presa tinguera quasi 52 metres d'altura, la construcció es va aturar als 43 metres d'altura, en esgotar-se els recursos econòmics. Ho explica el geògraf Pablo Giménez-Font en el mateix llibre sobre els pantans, on ofereix una perspectiva històrica sobre la singularitat i la importància d'aquestes construccions. En el cas del pantà de Tibi, destaca que les seues dimensions i la repercussió internacional l'han convertit en "una de les obres de retenció i distribució d'aigua més rellevants d'Europa i un model a escala mundial".

Tot i les lloances, des del primer moment el pantà va tindre problemes per l'acumulació de fangs, que van provocar desperfectes en 1601. Giménez-Font apunta que potser aquests van ser els culpables dels greus danys sofrits per les comportes en 1697. La presa va quedar inutilitzada fins a 1738, quan va entrar de nou en servei. Des d'aleshores, fa 280 anys, el pantà de Tibi emmagatzema aigua de manera ininterrompuda per a regar horts i bancals.

A la recerca del reconeixement perdut

Des que es va posar en funcionament, la gestió del pantà ha anat alternant-se entre les mans dels regants i dels diferents monarques. Actualment la presa està administrada pel Sindicat de Regants de l'Horta d'Alacant, que té la seu a la localitat de Mutxamel, i manté la seua funció inicial d'abastiment agrícola. Administrativament està inclòs en la Confederacio Hidrogràfica del Xúquer.

Pel que fa al seu valor patrimonial, el 26 d'abril de 1994 el Consell de la Generalitat Valenciana va aprovar declarar-lo Bé d'Interés Cultural en la categoria de Monument. En el decret d'aquesta declaració se cita com a "elements lligats a la història i al funcionament del pantà que són objecte de protecció" l'ermita de la Divina Pastora, la casa de vigilància, la font, el safareig, dos ponts, el mur de contenció, el camí d'accés, l'escala tallada a la roca, l'esplanada, la casa dels treballadors, la séquia dels enamorats, el canal excavat en la roca i els assuts.

Per a Maria Magdalena Martínez Almira i Jorge Paya Sellés, coautors del llibre dirigit per Melgarejo, aquesta enumeració és "imprecisa", ja que "no conté una mínima descripció" de cadascun dels elements i "n'omet d'altres com la casa del pantaner o les inscripcions epigràfiques existents sobre la presa". A més, lamenten que aquesta declaració només protegeix el pantà i el seu entorn immediat, però no altres elements presents al llarg de la conca del Montnegre i vinculats a la història d'aquest riu i del regadiu de l'horta d'Alacant. Els autors també denuncien que, en realitat, el decret "ha tingut una escassa virtualitat en l'entorn de protecció en ell definit", ja que, segons ells, "tant el monument com el seu entorn presenten un aspecte descuidat".

Els experts lamenten que la declaració com a BIC només protegeix el pantà i el seu entorn immediat, però no altres elements presents al llarg de la conca del Montnegre. / RODRIGUILLO

Propostes per a recuperar l'esplendor

Giménez-Font, referint-se al conjunt dels pantans tractats al llibre, remarca que "malgrat el creixent interés acadèmic i tècnic per aquestes obres, algunes d'elles van quedar inutilitzades o van passar a un pla secundari des d'un punt de vista funcional". A parer seu, "fins i tot en el cas de les més famoses com la de Tibi o Elx, les preses continuen amagades per al gran públic, sense quasi protecció, manteniment ni adequada senyalització".

En aquesta línia, Martínez i Paya proposen una sèrie de mesures per a recuperar l'esplendor d'aquestes construccions i l'interés de la societat per elles. Per exemple, proposen l'inventariat, estudi arqueològic, restauració, recuperació i valoració de les infraestructures i edificacions vinculades a l'aprofitament de les aigües del Montnegre. També suggereixen la vinculació de l'escola i proposen elaborar publicacions i material didàctic i divulgatiu per a donar a conéixer els valors presents a la conca del riu i a l'horta d'Alacant entre l'alumnat dels municipis riberencs. 

De la llista de mesures proposades destaca també la creació d'un Centre de Documentació que aglutine tota la informació existent sobre la història del riu Montnegre i el rec de l'horta d'Alacant o la creació d'una xarxa d'itineraris culturals i mediambientals vora riu i pels voltants del pantà de Tibi. D'aquesta manera es podria "recórrer i visitar tota la conca i els elements i infraestructures vinculades a l'aprofitament de les seues aigües".

next