Aquest diumenge fa sis mesos del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Des d’aleshores, Catalunya ha vist una declaració d’independència al Parlament, l’aplicació de l’article 155 i la destitució del govern de Carles Puigdemont, el processament de polítics independentistes que estan en presó preventiva o a l’estranger i unes eleccions a finals d’any amb una participació històrica. Sobre la taula s’ha posat el nom de tres candidats a una investidura que encara està políticament bloquejada i que té en el 22 de maig la data límit. Més enllà, però, de la branca politicoinstitucional i judicial, l’1-O va obrir una etapa de mobilitzacions. El sobiranisme ha eixit al carrer per a protestar contra les càrregues policials de l’1-O i contra els empresonaments de forma sostinguda i, tot i que en menys ocasions, també els constitucionalistes s’han fet sentir en manifestacions a Barcelona.
Una de les primeres reaccions a l’1-O va arribar dos dies després, el 3 d’octubre. Una jornada de protesta sota el concepte d”aturada de país’ i amb concentracions massives en pobles i ciutats per a protestar contra les càrregues policials d’aquell diumenge de votacions. La cinquantena de talls a les carreteres va marcar també la jornada. Per contra, cinc dies després, diumenge 8 d’octubre, el centre de Barcelona es va omplir a vessar de manifestants a favor de la unitat d’Espanya, convocats per Societat Civil Catalana.
La mobilització al carrer va seguir el dia 10, quan estava prevista una declaració de Puigdemont al ple del Parlament. Segons la Guàrdia Urbana, 30.000 persones la van seguir al passeig de Lluís Companys de Barcelona i el doble de persones van sortir el 12 d’octubre el carrer, però per motius contraris.
El sobiranisme, en contra dels empresonaments
Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser els dos primers dirigents independentistes que van entrar a la presó. La resposta va arribar l’endemà: aturades als llocs de treball i una concentració multitudinària en la qual els assistents van encendre espelmes a la Diagonal de Barcelona. Però hi va haver una segona manifestació, el 21 d’octubre, que va omplir de dalt a baix el passeig de Gràcia. Des d’aleshores, com a mínim cada mes, l’ANC i Òmnium Cultural han organitzat un acte al carrer per a recordar els empresonaments del 16-O.
Amb la declaració de la República al Parlament i la immediata aplicació del 155, va arribar una nova manifestació constitucionalista a Barcelona a finals d’octubre. Aquella setmana Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig van optar per quedar-se a “l’exili” a Brussel·les, mentre que Oriol Junqueras, Carles Mundó, Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Santi Vila, Dolors Bassa i Meritxell Borràs van presentar-se a declarar davant de l’Audiència Nacional per rebel·lió, sedició i malversació.
L’empresonament dels consellers destituïts va derivar en una concentració inicial a les portes del Parlament la vesprada del 2 de novembre. I van començar les cassolades.
Una vaga el 8 de novembre, amb polèmica i als tribunals, va acabar amb nous talls a les carreteres i a les vies de l’AVE de Sants i Girona i van haver més concentracions en diversos punts del país. Les entitats sobiranistes van tornar a convocar manifestacions al cap de tres dies: l’11-N. Unes 750.000, segons la Guàrdia Urbana, van omplir –i il·luminar– el carrer de la Marina de Barcelona. I d’aquella manifestació va resultar la convocatòria de l’ANC i Òmnium per a una altra jornada, aquesta vegada als carrers de Brussel·les el 7 de desembre. La policia belga la va xifrar en 45.000 manifestants.
Feia pocs dies que havia començat la campanya electoral i que havien sortit de la presó Mundó, Romeva, Turull, Rull, Bassa i Borràs després de pagar 100.000 euros de fiança cadascun –Santi Vila i Carme Forcadell van sortir-ne al cap d’un dia després de pagar la fiança inicial.
A principis de desembre, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va decidir retirar l’ordre de detenció europea que havia demanat la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela en novembre i que havia dut Puigdemont, Ponsatí, Puig, Serret i Comín a comparéixer davant de la justícia belga.
En aquest context van arribar les eleccions del dijous 21-D, convocades pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en aplicació de l’article 155. Es va registrar una participació històrica, ja que es van comptabilitzar un 81,9% de vots a les urnes que van donar la victòria, per primera vegada, als d’Inés Arrimadas: Cs (36 diputats), JxCat (34), ERC (32), PSC (17), CatComú-Podem (8), CUP (4) i PPC (4). Uns resultats que revalidaven, amb dos escons menys, la majoria absoluta del bloc independentista.
Després de constituir-se el nou Parlament, la mobilització al carrer va tornar a finals de gener, just el dia de l’ajornament de la sessió d’investidura de Carles Puigdemont. L’ANC havia convocat una concentració a les portes del parc de la Ciutadella que va acabar amb colps de porra i moments de tensió entre els Mossos i els manifestants després que alguns concentrats es botaren el cordó policial del parc.
Els escorcolls de mitjans de març a la seu d’Òmnium Cultural i al despatx i el domicili del secretari de Difusió de la Generalitat de Catalunya, Antoni Molons, van reactivar les protestes. Òmnium hi va respondre amb una concentració sobiranista a la plaça de Sant Jaume de Barcelona a mitjans de març. Al cap de dos dies, el 18 de març, Societat Civil Catalana tornava al carrer amb unes 7.000 persones i amb l’exprimer ministre francès Manuel Valls a la capçalera.
Processament, presó i de nou al carrer
Amb la notificació del processament, el retorn a presó de Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull per ordre de Llarena i la detenció de Puigdemont a Alemanya, el sobiranisme ha représ la mobilització els darrers dies. Diumenge, l’ANC i Òmnium van cridar a una manifestació fins al consolat alemany amb 55.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, per a protestar contra la detenció de Puigdemont.
En paral·lel i convocats en alguns casos pels Comités de Defensa de la República, un grup de persones es va concentrar davant de les delegacions del govern espanyol, unes protestes que es van saldar amb càrregues policials, nou detinguts i 100 persones ateses i ferides de diversa consideració, segons el Servei d’Emergències Mèdiques. També es van produir talls a les carreteres i marxes lentes, accions que s’han repetit almenys fins aquest dimecres –dimarts es va desallotjar una concentració a l’A-2 a Soses (Segrià), amb almenys un ferit.
La detenció de l’expresident català a Alemanya va arribar poques hores després que Llarena reactivara l’euroordre de detenció contra Puigdemont, Comín, Serret, Puig i Ponsatí –Ponsatí va abandonar Bèlgica i va retornar a la universitat escocesa de Saint Andrews. També va activar-ne en paral·lel una d’internacional per a Marta Rovira, secretària general d’ERC, que va anunciar que marxava “a l’exili’ i no va comparéixer al Suprem. Rovira s’ha desplaçat a Suïssa, on també hi ha l’exdiputada cupaire Anna Gabriel.
Tot plegat es produeix en un context polític de negociacions i estira-i-arronses entre els independentistes per a investir un candidat a la Presidència i formar govern. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) demana una investidura “efectiva” i Junts per Catalunya (JxCat) i la CUP exigeixen restablir Puigdemont al capdavant de la Generalitat –la CUP demana “programa republicà” si es proposa un altre candidat.
De fet, un dels que es va posar sobre la taula va ser el de Jordi Sànchez i, tot i que el ple de la seua investidura no es va arribar a celebrar, els cupaires ja havien anunciat que s’abstindrien. Una abstenció que van mantenir en el primer i únic debat d’investidura que s’ha dut a terme a la cambra des de les eleccions del 21-D. Va ser el de Jordi Turull, que va tornar a ingressar a presó el 23 de març, l’endemà de perdre en la primera volta de la investidura. Amb aquesta votació, però, es va posar en marxa el rellotge que s’havia congelat al Parlament: si els independentistes no desencallen la investidura abans del 22 de maig es convocaran eleccions de forma automàtica.
