De tècniques diverses i objectius dispars, els artistes valencians apareguts entre la dècada dels 60 i els 80 del segle XX comparteixen particularitats tant estètiques com socials. Són, d’alguna manera, supervivents d’una “generació perduda”, com es va autodefinir el fotògraf i galerista Mira Bernabeu i, a grans trets, han sucumbit a la “pressió comercial” i han adaptat el seu llenguatge al mercat internacional, allunyant-se així de la terra, d’eixe “món valencià” que una generació anterior encapçalada per creadors com Alfaro, Boix, Michavila o Miró va mantenir en les seus obres, va explicar l’escriptor Martí Domínguez, comissari junt amb el fotògraf Jesús Císcar de l’exposició Espais d’art que acull la Fundació Bancaixa des d’aquest dijous 5 d’abril fins al proper 8 de juliol.
A mode de promenade, com va idealitzar Modest Mússorgki la mostra del seu amic Víktor Hartmann, l’escriptor i el fotògraf s’endinsen una rere l’altra en les estances íntimes de 39 artistes valencians que han pogut continuar creant després de superar la crisi econòmica.
La conversa que va establir Domínguez junt amb la imatge de cadascun dels artistes al seu laboratori d’idees va ser publicada mitjançant diverses entrevistes a mode de reportatge en els suplements culturals del Levante-EMV i El País i, ara, com una continuació de l’exposició realitzada en 2013 al mateix Centre Cultural Bancaixa sota el títol Estudis d’art, s’organitzen museogràficament i es complementen amb peces creades ad hoc per a la mostra.
Espais d’art presenta tres llenguatges per a mostrar l’artista al seu cau creatiu: un de literari i explicatiu a càrrec de Martí Domínguez, un de fotogràfic que correspon a Jesús Císcar i un altre d’artístic format per les peces inèdites dels mateixos creadors. L’exposició es complementa amb la publicació d’un catàleg i dels diversos tallers didàctics que acostuma a programar la fundació adreçats als escolars, persones amb discapacitat i en situació d’exclusió social.
La finalitat és palesar els “costums de la vida de l’artista”, va indicar durant la presentació de l’exposició Martí Domínguez. L’entrevistador es converteix alhora en un confessor i la complicitat mútua entre l’artista i Domínguez ajuda al fet que aquest li mostre les seues entranyes: “S’esplaien i em conten com creen, però també les seues necessitats”, va raonar el comissari. Les fotografies, a més a més, congelen eixe moment “d’humanitat”, va afegir l’escriptor.
Al remat, és l’artista qui interpreta el seu estudi, qui ofereix una mirada pròpia del seu espai de treball, on regna la “intensa soledat” que acompanya el creador. Les cases, baixos o habitacions d’artistes com Àlex Francés, Ana Donat, Ángela Bassano, Anna Moner i Sebastià Carratalà, Anna Sanchis, Antonio Barroso, Calo Carratalà, Chema López, Greta Alfaro, Inma Femenía, Inmaculada Martínez Martí, Jarr, Javeir Palacios, Joël Mestre, Jorge Carla, José Saborit, Juan Cuéllar, Juan Olivares, Lucia Peiró, Manu Blázquez, Manuel Sáez, Mariona Brines, Mavi Escamilla, Mery Sales, Mira Bernabeu, Moiséis Mahiques, Nanda Botella, Nelo Vinuesa, Nico Munera, Nuria Rodríguez, Oliver Johnson, Paco de la Torre, Patricia Gómez i Mª Jesús González, Pol Coronado, Rebeca Plana, Rubén Riera i Sergio Barrera esdevenen material de museu.
I després de la crisi…
D’entre les confessions, Domínguez va ressaltar les dificultats econòmiques i laborals a què van sobreviure els 39 artistes valencians. Se’n van quedar pel camí, va recordar el comissari, abans i durant la crisi de 2007, quan els creadors van veure com es tancaven galeries, desapareixien els xicotets col·leccionistes i al suport institucional no se l’esperava. Sobretot, els dels anys 70 i 80 són “una generació perduda”, va recuperar Domínguez de la conversa amb Mira Bernabeu.
Una altra seqüela de la crisi és la pèrdua d’escultors entre l’ecosistema creatiu valencià. Només Vicent Ortí resta entre artistes que tenen en la pintura el principal marc creatiu, sense rebutjar el fet d’esculpir alguna peça, però, que representa una producció quasi anecdòtica. L’oblit per l’escultura és una mera qüestió monetària: “Els materials són més cars que comprar un llenç”, va emfatitzar Domínguez.
Malgrat tot, València continua sent una un “centre artístic de primer nivell” en què bona part dels protagonistes descobreixen els laboratoris creatius d’una generació d’artistes valencians que han pogut reeixir després la crisi.
