Les produccions de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) han seguit una progressió ascendent pel que fa a públic i repercussió dins del panorama. Dos musicals, Happy End i Tic-Tac, han destacat, sobretot aquest últim, per aconseguir dades d’espectadors històriques i fer-se un lloc, de moment, en la semifinal dels premis Max de 2018. La següent gran aposta de l’IVC és la proposta amb què s’inaugurarà el proper dimecres el festival Dansa València: de la mà d’una companyia mítica del panorama valencià, Ananda Dansa, el Teatre Principal acollirà la ‘superproducció’ de Divines Paraules, la tragicomèdia del dramaturg gallec, Ramón Maria del Valle-Inclán.
La programació de Dansa València inclou, a banda d’aquest gran esperpent amb què s’inaugurarà el festival, la coproducció de l’IVC amb l’Espai Inestable de Lo inevitable, a càrrec de la jove companyia Dunatacá, que es va crear en 2016 com a col·lectiu creatiu integrat per nou dones on en tan sols dos anys han aconseguit traure endavant cinc produccions. Tant Divines paraules com Lo inevitable proposen una reflexió al voltant del cos en tant que és el moviment corporal intrínsec de la dansa el que trasllada a l’espectador missatges com el gènere, el sexe i el plaer.
És la primera vegada que els germans Valls, Rosángeles i Édison reben un encàrrec de les institucions públiques, una proposta que d’entrada suposava un gran repte pel fet de traslladar un text dramatúrgic a la dansa. Per a la companyia que encapçalen, Ananda Dansa, també és el primer cop que fan aquesta feina de traducció, ja que, si bé en altres ocasions han fet traduït, és la primera ocasió on el text no és una novel·la, sinó un text teatral. L’IVC ha tirat mà, per una banda, d’uns veterans de l’escena, amb 37 anys a les esquenes, com és el cas de la companyia amb seu al Gran Teatre de Paterna, va recordar el director adjunt d’Arts Escèniques de l’IVC, Roberto García, el passat divendres durant la presentació de les dues produccions públiques. Alhora, des de l’ens cultural s’ha volgut palesar el suport a les companyies emergents, com Dunatacá, per a coproduir Lo inevitable. De fet, García va destacar “l’alt valor simbòlic” que representa aquesta aposta pel “passat” i pel futur, per aquells que “en un moment agafaran el testimoni i ens faran somiar dalt de l’escenari”.
Fet i fet, Divines paraules s’estrenarà “en gran” al Teatre Principal l’11 d’abril a les 22 hores, va emfatitzar Roberto García, qui va posar en relleu que fins ara “no estàvem acostumats” a veure produccions d’aquestes dimensions amb segell valencià. Per la seua banda, Lo inevitable s’estrenarà el dia 13 a les 20 hores a l’Espai Inestable.
Una “visió personal”
Per a la companyia “enfrontar-se a un text tan contundent” entrava dins dels paràmetres habituals, va reconéixer el coreògraf, Édison Valls. Tanmateix, agafar Valle-Inclán per a oferir una “visió personal” va significar un repte, va explicar.
La coreografia “arropa” els dotze ballarins que formen el repartiment mentre que la música, a càrrec del col·laborador habitual de la companyia, Pep Llopis, acaba esdevenint un personatge més tot fent un homenatge a Joan Baptista Cabanilles i al Misteri d’Elx.
“L’obra mostra una confrontació total entre allò diví i allò profà; allò ètic i allò no ètic; la luxúria i l’Església, que cal entendra-la com allò políticament correcte; entre la tragèdia i la ironia”, va afegir Rosángeles Valls. Les Divines paraules d’Ananda Dansa palesen els “canvis bruscos d’emocions”, fins al punt de ser “un joc amb l’esperpent”, va afegir la directora d’escena.
La “visió” dels germans Valls del text de Valle-Inclán no ubica l’obra enlloc, com sí que ho fa el text original (a la Galícia rural), i és atemporal, deixant de banda el principi del segle XX com va escriure el dramaturg, de manera s’ofereix una proposta “contemporània i descontextualitzada”. Tot i això, el missatge d’aquestes Divines paraules “està molt prop del que passa al carrer”,
“És urgent parlar” de la dona
L’Espai Inestable acollirà, el 13 d’abril, l’estrena de Lo inevitable, una obra amb què Dunatacá vol abordar qüestions com el gènere i la identitat, el sexe i el plaer, temes que, a parer de la directora Sybila Gutiérrez, s’han de tractar amb “urgència”. La finalitat és “donar-li veu al cos”, a través del qual es pretén provocar reflexions a aquestos temes que “estan a l’ordre del dia” però als quals, a l’hora d’aprofundir seriosament sobre ells, s’aplica un tabú.
Aquesta censura és la que mou la companyia a abordar aquestos aspectes, és com “inevitable” parlar-ne; “l’espectacle parteix d’aquesta necessitat”, un menester que va més enllà dels drets. “O es parla d’açò, o ens morim”, va sentenciar Gutiérrez.
