Hi ha una pseudoteoria que estableix que una part del jovent manifestament d’esquerres evoluciona cap a tendències moderades i, fins i tot, conservadores en arribar a determinades edats de maduresa. Hi ha casos pragmàtics de persones que han fet un viratge en ambdues direccions –de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta–, un camí ideològic marcat per algun esdeveniment turmentós que els ha fet mamprendre el viatge cap a posicionaments més o menys oposats, si més no, allunyant del punt d’inici dels convenciments polítics.
Joanjo Garcia (València, 1977) aborda eixe canvi ideològic, eixa maduresa que porta implícita la traïció, en la seua darrera novel·la: La pornografia de les petites coses (Sembra Llibres, 2018). Per primera vegada, l’escriptor d’Orriols uneix política, sexe i cultura en un sol text narratiu, reconeixia. Una narració amb què reivindica la literatura, que, com en els seus altres escrits, mai no renuncia que siga política i a experimentar amb els límits d’aquesta. Els marges de la literatura però també els límits que cada lector li posa.
La pornografia de les petites coses, al remat, és una mena de literatura metalingüística. La novel·la com a mitjà per a explicar la literatura. Una novel·la dins d’una novel·la que comença amb el record de l’origen dels personatges: Xavi, Manel, Gerard, Úrsula i Vicky, quatre joves universitaris que celebren a Barcelona el Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera, el SILPO, amb què volen trencar amb la visió romàntica del sexe que descriuen les novel·les huitcentistes. Per a Garcia en aquesta novel·la, o per als impulsors del SILPO, el coqueteig de mirades és follar i palpar-se els cabells rere un ventall és reseguir amb la llengua els glands o els clítoris, menjar-se una polla o un cony –pelut si pot ser– com remarca la història. Descriure el sexe sense prolegòmens, sense edulcorants. La pornografia de les petites coses posa en evidència la relació sexual humana com un fornici sempre des de l’òptica del dominant i denuncia que, en el fons, allò que es vol perpetuar és que qui té la verga duu el temps de la cavalcada.
“Els estudiants pretenien integrar la pornografia en la literatura com a forma de subversió de la literatura i de trencar amb les formes de l’amor cortés i el romanticisme, perquè ells pensaven que era una forma de reivindicar i que és un fenomen dels cossos i no de les mirades”, explica Garcia. Els protagonistes tenen 20 anys i efervescència i, per tant, han de ser a totes passades transgressors, sosté el novel·lista.
És una novel·la que parla dels límits de la ficció i de la novel·la malgrat la pornografia. El sexe, l’acte de cardar com a conclusió de l’èxit perseguit –per l’home– en un precís instant forma part de la novel·la que recrea la novel·la primigènia. L’escriptor recorre a la pornografia no només sexual sinó també per a denunciar la pornografia de la desigualtat i de la violència, aquesta que “sembla que ens preocupa menys que la pornografia del sexe i dels nostres actes, que ens fan vils”, manté Joanjo Garcia. “Allò que es reivindica és que la pornografia no té una part positiva perquè al final és una forma de reivindicació de la dominació en el sexe i de la dominació de classes”.
“No concep la literatura sense parlar de política explícitament o implícita”, afirma l’escriptor, tot i que reconeix que té títols amb un marcat perfil politicosocial com ara Arribarà el dematí (Bromera, 2016), on afronta el referèndum del 9-N a Catalunya, i la seua primera novel·la, Quan caminàrem la nit (Bromera, 2013), que parla sobre el 23-F. “El que defense en la novel·la és que tota la literatura és política i moltes vegades és política d’enemic, inclús quan està feta amb una bona intenció”, apunta. El missatge, però, és que tot és política, prendre part en un assumpte, decidir, fer i actuar. Els universitaris del SILPO es reivindiquen en 1996 com l’avantguarda de l’esquerra, però amb el temps, al llarg de les novel·les, aquesta visió es matisa.
La pornografia de les petites coses, insisteix, són dues novel·les, una que conté una altra: la que escriu García i la que crea un dels personatges. La retroacció, el joc amb la línia del temps –com va apuntalar amb El temps és mentida (Bromera, 2015)– se serveix amb intervencions breus de cadascun dels personatges de la narració de Manel. M, Pablo, Andrea i Clea diuen la seua sobre una mateixa situació, una mateixa experiència o follada. García qualifica això com un univers complex que naix de la necessitat de fer una cosa diferent de les que havia escrit fins ara, indicava. “Tenia eixe repte de fer una cosa amb molta potència que per al lector fóra molt suggeridora”. Talls breus que es contradiuen perquè presenten diferents punts de vista sobre les relacions humanes, el sexe i la cultura.
Ambientada a València i Barcelona, es pot veure reflectida qualsevol persona que en algun moment de la joventut s’oposara a un determinat sistema, aquells “que han cregut en unes idees d’una manera molt ferma sense matisos i eixes idees han format part de la seua identitat personal i han format un col·lectiu”, apunta. “La intenció era narrar com agafem idees polítiques i les vulgaritzem perquè, moltes vegades, a l’hora de generar lemes sobre les nostres idees polítiques som mals publicistes, ja que, en lloc de convocar el públic a comprar-nos-les, aquest les veu amb cert estupor”.
Els promotors del Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera acaben madurant: “Cal no perdre de vista que madurar significa trair-se”, emfatitza l’escriptor.
