La memòria és sempre selectiva i més encara si és visual. Quan Ernest Nabàs (la Vall d’Uixó, 1941) va acudir al Comité Federal del PSOE posterior a la derrota socialista en les Eleccions Generals de 1996 es va trobar pixant al costat de l’imminent expresident del govern espanyol: “Allí, estant als urinaris, em sorprengué que el meu veí fóra Felipe González. No vaig resistir la temptació de mirar”.
Nabàs ens estalvia la descripció del que va veure. En conseqüència, ens deixa sense saber si les dimensions de l’objecte observat estan proporcionades amb l’enorme poder ostentat fins a aquell moment pel polític sevillà. Aquesta no és l’única el·lipsi amb què l’excapellà i després íntim col·laborador de Joan Lerma talla abruptament el relat de la seua vida publicat en la col·lecció Vincle de l’editorial Altriam Media & Events.
Memòries d’un roder és el viatge vital d’un xiquet de la Vall d’Uixò que va convertir-se en rector rural al Maestrat, capellà obrer a Xile, periodista a tot arreu i cap de premsa del PSPV i del Consell durant els primers anys de l’autonomia. Diputat a les Corts durant tres legislatures, Nabàs encara va tindre temps de participar en la construcció del darrer pilar de l’autogovern: la creació de la malaguanyada RTVV.
Al costat de Lerma, va ser dels primers a alertar-lo dels riscos de tindre a prop Rafael Blasco. Aquest diumenge, durant la presentació de l’autobiogarfia a la Fira del Llibre de València, l’expresident li ho va reconéixer. Amb l’alzireny a la presó per corrupció, tothom coneix les seues malifetes amb els diners públics. Però Nabàs apunta una qüestió per la qual Blasco no ha retut mai comptes: la seua pertinença al Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP).
En febrer de 1984, durant un viatge oficial de Lerma a Astúries, l’autor viatjava en cotxe amb Blasco i un conseller del Principat: “Jo anava al seient de davant. Ells parlaven de la presència del FRAP a València. L’asturià recordava una “caiguda” de gent del FRAP i sospitava qui podia haver sigut el delator”.
Nabàs ho deixa ací, en una altra el·lipsi que li serveix per a justificar que les seues memòries no estan fetes amb l’ànim de passar comptes. És cert que no tenen un to de revenja, però sí de reivindicació d’una vida que ha transitat ben a prop de l’esquerra revolucionària i pel socialisme al govern de la Generalitat, la construcció utòpica i real del país i la decepció amb un partit disposat a pactar amb la nova dreta de Ciutadans.
El Nabàs de 2018 és un home solidari amb els presos polítics catalans com ho va ser amb les classes populars de Xile, al preu de la detenció, la tortura i l’empresonament després del colp d’estat de Pinochet. Alhora es declara amic de Lerma i de Ximo Puig. Amb el primer sempre va ser lleial. Al llibre explica com el va veure apesarat per haver renunciat al País Valencià a favor de l’invent de Comunitat Valenciana.
També fa palés l’errada lermista de no enfrontar-se a Felipe González “per la marginació que patia el País Valencià, concretament en la solució de l’Autovia A-3 València-Madrid”. Lerma li va replicar que “el nacionalisme era de petitburgesos”.
A Ximo Puig el va recordar durant la presentació, amb 21 anys, “amb ulleres de cul de got i jersei de coll alt”. Quan Lerma el va conéixer a Morella li preocupava que fóra “massa nacionalista”. “Ximo és de fiar?”, va preguntar Lerma a Nabàs en un míting de les Autonòmiques i Locals del 1983 a Castelló. “Tranquil. Un de Morella que és acèrrim del Reial Madrid no pot ser nacionalista. Ell aspira a ser president de la Generalitat”, va respondre l’autor.
L’amistat amb Puig no estalvia algun retret, sobretot després que Nabàs prenguera la decisió de deixar la militància: “Ni el meu amic Ximo Puig, secretari general del PSPV, no ha tingut temps per a prendre un café i escoltar els meus motius. Aquesta manca d’anàlisi i autocrítica interna m’ha reforçat en la idea que la meua decisió fou correcta. Al PSOE no li interessen suports crítics ni sentir veus discrepants”. Ximo Puig es va comprometre a prendre aquest café.
Per a Nabàs, Puig “és una geni de la navegació en aigües polítiques turbulentes”, tot i que, literalment, “no sap nadar”. Una cosa que queda clara de la lectura del llibre és que, mes enllà dels títols acadèmics, Ximo Puig és periodista. Com ho és Amparo Panadero, de qui conserva “una ploma i una màquina d’escriure de cartró” que li va regalar “com a símbol” de la seua “tornada al periodisme de trinxera” després de nou anys al front de la Secretaria de Comunicació del PSPV.
De la seua etapa en la política professional passa comptes, sobretot, amb alguns periodistes. J.J. Pérez Benlloch, Ferran Belda, Miquel Alberola i Txema Rodríguez són els qui ixen pitjor parats. Li van coure especialment algunes crítiques emeses contra ell i contra Lerma arran de la caiguda en desgràcia de Blasco. Té la sensació i la satisfacció que el temps ha acabant donant-li la raó.
Joan Lerma, Ximo Puig i el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, van acudir aquest diumenge a la presentació d’una autobiografia amb gust de novel·la. Entre el públic es van congregar molts amics, alguns periodistes amb què va conviure i algun personatge destacat com l’exministre Vicent Albero.
Hi van quedar alguns seients lliures, tal vegada vacants per l’absència de membres del partit amb menys de 50 anys i sobretot d’unes noves generacions com les que la setmana passada van anunciar que farien servir les seus del PSPV per a “assessorar” els demandants de la Renda Valenciana d’Inclusió: aquests nous valors del socialisme van perdre l’oportunitat de preguntar a Nabàs què és això de l’acció sociopolítica i com l’esquerra l’ha practicada històricament, ja siga en una parròquia a Vilafranca del Maestrat o en una población de l’extraradi de Santiago de Xile.
