Tornava. Ho va fer sobre els senyals acústics que anuncien que la representació comença. Amb crosses va recórrer el passadís i va seure en una cadira plegable al corredor, al costat de la platea, lluny de les llotges.
El retorn, quasi cinc mesos després de la seua dimissió com a intendent i director artístic del Palau de les Arts, estava marcat pel paper que jugava en la posada en escena de Tosca, de Giacomo Puccini. Davide Livermore agafava les regnes amb eixa exclusivitat que tants maldecaps li ha ocasionat quan era el responsable artístic del coliseu, de la direcció d’escena, de l’escenografia i de la il·luminació. La resta, és a dir, només el vestuari, li ho va deixar a Gianluca Falaschi, que va fer una gran feina per a caracteritzar els personatges tal com el director torinés volia que transcorreguera el drama: assenyalant, paral·lelament al llibret, el poder de l’església.
Livermore és un personatge passional, d’arravatades respostes, de gestos de vegades grotescos, un artista, com ell tantes vegades s’ha defensat davant la premsa. Va traslladar el seu caràcter a les tres àrees artístiques que va dirigir en l’estrena de Tosca el passat diumenge al Palau de les Arts, una producció del Teatre Carlo Felice de Gènova que l’extindent ubica en el mateix any 1800, com ho va fer Puccini.
El seu plànol seqüència centra l’atenció en una plataforma giratòria (360º) en forma de triangle inclinat que ubica perfectament les tres escenes romanes dels tres actes de l’òpera de Puccini: la basílica de Sant’Andrea della Valle, el palau Farnese i la presó del castell de Sant’Angelo; fins i tot, en aquest últim emplaçament, per a més credibilitat, Livermore va ubicar un arcàngel a l’extrem més alt del seu escenari escarpat, amb una creu, tot fent una al·legoria a l’arcàngel Sant Miquel que corona l’emblemàtic edifici de Roma amb una espasa.
Diumenge, però, l’angelet, sorprenentment, recuperava la vida i assenyalava violentament Tosca, la culpabilitzava en compte de salvar-la de llançar-se des de la presó. Se suposava que l’escena estava basada en la pel·lícula de Wim Wenders, El cel sobre Berlín, però. Una llicència de l’exintendent, similar a la de perdonar-li la vida a la cantant i enamorada del pintor Mario Cavaradosi. La Tosca de Puccini mor, però, en la versió del torinés, sobreviu. Livermore li va perdonar la vida. La cantant no es llança des de dalt de l’edifici després de morir el seu estimat i d’estar acusada d’assassinar el baró Scarpia.
Tot passa davant, dalt o baix de la plataforma i, de vegades, tot alhora. L’espectador només ha de mirar endavant i en un sol colp d’ull veu com gira la plataforma, que li ofereix dues escenes. Livermore centra l’acció i la reforça amb les videoprojeccions sovint recurrents per a indicar el pas del dia i la nit; d’altres projecten elements secundaris, com ara la cúpula de la basílica de Sant Andreu ‘della Valle, i unes altres ofereixen una força visual colpidora com el Crist crucificat rere Scarpia i Tosca mentre Caravadosi està sent torturat i empresonat. Crist redemptor, que perdona pecats, com un director d’escena pot perdonar vides.
Livermore va abocar la passió en l’encertada il·luminació, de vegades detallista, com ara el quadre de la Magdalena i altres d’ofici, com ara resseguir amb el focus la veu principal mentre deambula per la plataforma triangular. L’exigència actoral per a potenciar el drama va ser innegable. Tots els elements de la producció estaven predisposats per a arrodonir aquest vessant. El Cor de la Generalitat, durant les seues breus aparicions, va estar uniformement col·locat a l’escenari, acaronant els divos.
El problema de la Tosca de les Arts va ser l’equidistància entre la manera d’entendre la partitura i el llibret. Tota la passió que va implementar Livermore va estar restada per l’altre italià en joc, el director musical Nicola Luisotti, qui va apostar per un versió de tempos estirats. Tosca sonava lenta i dividida. Correcta, però sense esborronar ni els cabells ni la pell. En cap moment dels tres actes, l’Orquestra de les Arts i el quartet de veus solistes van conformar un únic instrument. Individualisme d’absoluta correcció però sense passió ni profunditat. Els fortes orquestrals van sepultar les veus en les àries, sobretot quan tenor i baríton visitaven els seus registres vocals greus. Els pianos, en canvi, van ser encertadament tensos, si es vol, dramàtics.
El tenor Alfred Kim debutava al coliseu valencià amb un Mario Cavaradosi de vibrato nerviós i un timbre ofegat en els greus. El sud-coreà va anar de menys a més, superposant-se a les exigents ubicacions en les altures però va poder concloure una actuació notable. Més contundent es va mostrar Claudio Sgura, amb un baró Scarpia despietat, de veu tenebrosa i opulenta, tot i que, en determinats moments, va sucumbir a la massa sonora que provenia del fossat, un orquestra que de nou tornava a la col·locació original després que el també dimitit Fabio Biondi fera alçar i reduir el clot on s’ubica la formació instrumental.
Els papers secundaris, com ara Alejandro López com a Cesare Angelotti, César Méndez com a Sciarrone, Moisés Marín com a Spoletta i Andrea Pellegrini com a carceller, van estar encertats, encara que va sobreeixir Alfonso Antoniozzi com a sagristà, un baix buf incorporat enginyosament per Puccini que va acomplir molt satisfactòriament en tots els aspectes de l’espectacle. També el xiquet Alejandro Navarro va respondre positivament a la breu intervenció d’un pastoret en l’inici del tercer acte.
La més completa del repartiment –les veus femenines continuen donant molts millors resultats a les Arts que les masculines–va ser, en aquesta ocasió, Lianna Haroutounian, en el paper de Floria Tosca. Amb bon fraseig i timbre delicat per a escometre els atacs aguts i els forts, la soprano armènia va apostar per la interpretació segura. Cap ària dramàtica, de les moltes que configuren l’òpera, va colpir les ànimes, cosa a què tampoc no va ajudar l’orquestra, que tot i les bellíssimes melodies va pecar d’individualisme.
Lianna Haroutounian, això no obstant, es va emportar l’ovació més gran d’una sala principal que havia penjat el cartell d’entrades exhaurides en febrer per a les sis funcions de Tosca. La Tosca va fer reverència en gratitud a les ballmanetes, fins que va entrar Davide. Quan tothom havia fet la seua salutació, Livermore va aparéixer amb les crosses, trempat i desimbolt, es va abraçar als divos i es va col·locar al bell mig de l’escenari per a cobrar-se la seua recompensa. El coliseu valencià va aplaudir fortament i es van sentir crits de “Bravo, Davide!”. Ell va alçar la crossa i va assaborir el triomf. Bravo, Davide.
