'Els nostres': refugiats i botxins cara a cara al Teatre Principal

Begoña Tena, Patrícia Pardo, Xavier Puchades i Juli Disla signen el text que porta a escena Eva Zapico en coproducció amb l'IVC i la Diputació de València

  • 'Els nostres', una obra dramàtica escrita a quatre mans, va posar els autors en la paradoxa de ser responsables d'alguna manera de la situació en què es troben els refugiats al Mediterrani.. DANIEL GARCÍA-SALA
    'Els nostres', una obra dramàtica escrita a quatre mans, va posar els autors en la paradoxa de ser responsables d'alguna manera de la situació en què es troben els refugiats al Mediterrani. © DANIEL GARCÍA-SALA
  • El dramaturg Juli Disla junt amb la directora d''Els nostres', Eva Zapico, al Teatre Principal de València.. DANIEL GARCÍA-SALA
    El dramaturg Juli Disla junt amb la directora d''Els nostres', Eva Zapico, al Teatre Principal de València. © DANIEL GARCÍA-SALA
  • El dramaturg Juli Disla junt amb la directora d''Els nostres', Eva Zapico, al Teatre Principal de València.. DANIEL GARCÍA-SALA
    El dramaturg Juli Disla junt amb la directora d''Els nostres', Eva Zapico, al Teatre Principal de València. © DANIEL GARCÍA-SALA
  • El dramaturg Juli Disla junt amb la directora d''Els nostres', Eva Zapico, al Teatre Principal de València.. DANIEL GARCÍA-SALA
    El dramaturg Juli Disla junt amb la directora d''Els nostres', Eva Zapico, al Teatre Principal de València. © DANIEL GARCÍA-SALA

Els valencians com a espectadors són "cultes" i, per tant, no convé subestimar la seua actitud positiva davant els espectacles que van més enllà de l'humor de marca blanca. "Respon en massa", sentencia l'actriu i directora d'escena Eva Zapico.

Seure's al pati de butaques del Teatre Principal des del 16 al 27 de maig per a veure Els nostres, la darrera coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València (fotogaleria), és un esbarjo cultural, un pensament sobre la pròpia humanitat com a qualitat intrínseca, dirimir qui és i què considerem nostre, com sosté el dramaturg Juli Disla i, reconéixer que, seguint l'escala de valors, tots d'una manera o una altra tenim un grau de responsabilitat. Fins i tot ells, els creadors que han donat vida a l'obra, són autocrítics i assumeixen la part que els hi correspon de culpa per la història recent de la Mediterrània.

Un documental sobre la història del mare nostrum podria començar així: Lampedusa es va convertir en l'escenari de la mort en 2013 amb 395 persones ofegades. En 2015, en van morir més de 700 prop de les aigües de l'illa italiana. Era l'inici de la denominada vergonya d'Europa amb la imatge d'Aylan Kurdi, de 3 anys, ofegat. La canciller Angela Merkel va assegurar aleshores: "Farem tot el possible per a impedir més morts a la porta de la nostra casa, Europa". El vell continent va començar així a defensar-se dels altres per a evitar que sigueren dels nostres.

Espanya havia d'acollir 17.337 refugiats de manera voluntària i 9.323 obligatòriament. / DANIEL GARCÍA-SALA

La tragèdia va seguir a Lesbos, Quios i Mória, on en 2018 malviuen 7.000 persones en un camp de concentració amb capacitat per a 3.500. Les xifres fredes de les persones forçades a l'èxode indiquen que al món hi ha 65,6 milions de desplaçats, principalment, pels conflictes bèl·lics. D'aquests, 22,5 milions són refugiats, segons les dades que facilita ACNUR. 

Espanya havia d'acollir 17.337 refugiats de manera voluntària i 9.323 obligatòriament. A finals de 2017, només s'havien reubicat 1.279 persones refugiades procedents de Grècia i Itàlia; de la quota voluntària, 1.335 éssers humans procedents de Turquia i del Líban es van reassentar a la Península.

La vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, va tractar de facilitar un vaixell per a traslladar 1.400 refugiats. El navili mai no va salpar davant la insistent negació del govern de Mariano Rajoy. Al País Valencià van desembarcar en desembre de 2017 11 refugiats procedents del Líban. Amb els títols de crèdit, s'acabaria la commoció.

Una recopilació de xifres gèlides no desperten cap sentiment de responsabilitat. Tothom forma part de l'engranatge de culpables; això, a través de la dramatúrgia, és el que persegueix evidenciar la darrera coproducció d'Els nostres. Un text on quatre autors sumen huit mans per a posar sobre l'escenari del Teatre Principal de València un muntatge que posa cara a cara els refugiats i els seus botxins, uns executors que, en major o menor mesura, són responsables de la tragèdia.

Els dramaturgs Xavier Puchades, Juli Disla i Begoña Tena. / DANIEL GARCÍA-SALA

"Quantes vegades necessita la gent d'Europa escoltar el que està passant? Quants periodistes viuen del nostre patiment? Quants diners paga una televisió per emetre un documental sobre nosaltres, els refugiats no refugiats? Quant cobra un escriptor per descriure la nostra desgràcia? Quant cobra l'obrer que posa la tanca que ens manté presos en estos camps? Arriba a França, filla meua, i furta'ls un poc d'eixa riquesa", és el paràgraf que millor resumeix allò que representa Els nostres, assegura un dels quatre dramaturgs que signen l'obra, Juli Disla, així com la directora d'escena, Eva Zapico.

Begoña Tena, Patrícia Pardo, Xavier Puchades i Juli Disla han escrit un text uniforme, una "fórmula de conjunt", apunta Disla sobre un drama resultant que només té un únic autor. De fet, assegura la responsable del muntatge, "jo no reconec l'escriptura de cadascú", tret de detalls puntuals, matisa Zapico. Els nostres és un "treball que va més enllà de les migracions, perquè intenta donar alhora molts punts de vista: el de la gent que pateix el drama i el de qui el genera i el sosté". Un text que viatja, com el personatge nuclear, per aquestes maneres de viure el drama, la dels refugiats i la dels seus botxins.

S'ofereix dalt de l'escenari una "panoràmica de la responsabilitat comuna" que evita que ens quedem només amb el lament. La responsabilitat és col·lectiva i va des de qui té el poder fins al ciutadà que és inactiu i passa per qui està patint-lo, raonen Disla i Zapico. Els quatre autors "han sigut generosos en no posar moltes acotacions i donar-me llibertat com a directora, amb llibertat total per a fer la posada en escena que jo vulga", sentencia la directora.

Els nostres i el Mediterrani

La coproducció amb segell del Teatre del Poble Valencià tracta de fer reflexionar l'espectador sobre qui són els nostres. "Són els qui viuen ací, en aquesta ciutat, els qui viuen un poc més enllà, els qui viuen a l'altra banda del Mediterrani, els qui vénen i es queden a viure, els qui volen vindre per a quedar-se a viure", enumera. L'objectiu és, com a mínim, proposar la reflexió, assegura el dramaturg.

Els nostres mira a la Mediterrània i, encara que no té una ubicació geopolítica concreta, les escenes revelen les pistes per a saber on està l'acció del drama. "El títol és la paradoxa", afirma Eva Zapico. Els nostres "és una gent per a nosaltres molt llunyana, quan són realment germans, i més els del Mediterrani". Unes persones a les quals "estem donant-los l'esquena contínuament, quan en realitat som els mateixos. D'alguna manera són els nostres germans"; en canvi, la resposta d'Occident és "deixar morir els nostres germans", lamenta. 

Patiment sense maniqueismes

"Una vegada ens arriba l'encàrrec vam articular les idees per a veure de quina manera s'abordava el tema", explica Juli Disla. La temàtica també va servir per a inaugurar la passada edició de Sagunt a Escena, amb De Sukei a Naima de Gemma Miralles, però "nosaltres hem intentat subratllar la qüestió de les responsabilitats davant d'aquesta catàstrofe humana", apunta el dramaturg. "El patiment i el dolor sempre estan, però, com a punt de partida, ens interessava més la qüestió de la responsabilitat de les causes de la tragèdia", afegeix.

"S'assenyala a la responsabilitat d'algú", qui són "víctimes i botxins", a través d'un text que rebuja el maniqueisme. / DANIEL GARCÍA-SALA

Els nostres vol "assenyalar amb el dit" els responsables, refermen els dos. Ara bé, les peculiaritats dels quatre creadors fan que el text compte amb moments d'humor i, fins i tot, puntualment, amb alguna referència a personatges reals.

Amb 10 actors que representen fins a 27 personatges, la música a càrrec de Luna i Panorama de los insectos i vestuari de Luís Crespo, la història –que beu de fonts fidedignes a través de diversos testimonis consultats pels dramaturgs– palesa tres bàndols: els qui pateixen el conflicte, els qui el construeixen i el personal entre metges i cooperants que treballen als camps de refugiats; això sí, sosté Disla, "s'identifica de quin peu coixeja cadascú". "S'assenyala la responsabilitat d'algú", qui són "víctimes i botxins", a través d'un text que rebutja el maniqueisme, assegura Zapico. "S'apunta la intenció de reflectir la deshumanització d'un estat de no retorn", expressa la directora d'escena.

Es busquen responsables

"Hi ha diferents nivells de responsabilitat: uns són més sagnants que els altres", es lamenta Disla. Tanmateix, si s'atén al text d'Els nostres, "inclús nosaltres podem ser responsables per petites accions, però hi ha uns alts nivells de responsabilitat com ara la d'aquells que prenen decisions, executen les polítiques, que es converteixen en situacions tràgiques per a les persones. No es diuen noms propis però a tot el món li pot vindre un referent".

Una frase del text: "Quant cobra un escriptor per descriure la nostra desgràcia?". "Això és la clau, la responsabilitat comuna", afegeix Eva Zapico al respecte. "D'alguna manera, tots participem d'un negoci, que és el negoci del patiment dels altres. Eixe text és valent i honest quan diu: quant guanyen els escriptors o nosaltres mateixos? Quant estic guanyant jo per contar el patiment dels altres? I, després, quan acabe, marxaré a ma casa i la meua vida continuarà".

Eva Zapico dirigeix Els nostres, la darrera producció pública de l'IVC i la Diputació de València. / DANIEL GARCÍA-SALA

"Amb la frase amb què ens preguntem quant guanyen els escriptors per parlar d'aquest tema ens estem referint a nosaltres mateixa", revela Juli Disla. La dicotomia va botar en el moment en què els quatre dramaturgs es van plantejar on s'havien de posicionar ells en el moment en què estaven escrivint el text. "Vam entendre que nosaltres rebrem uns diners per aquest treball que parla del patiment d'aquestes persones" i això, reconeix, "és una realitat, és una situació incòmoda i paradoxal".

És, també, afegeix la directora, una "conseqüència més del sistema capitalista del qual formem part tots", perquè tot i que "podem ser persones conscienciades, sensibilitzades, amb capacitat d'autocrítica i fer donacions a ONG, no deixa de ser una paradoxa. Aquesta gent continua igual i continuarà igual, i d'això parla el text, de dir: eh, seguim igual?", emfatitza.

Disla assegura que no van ser capaços de tindre cap consciència del patiment real dels refugiats més enllà dels inputs televisius, informatius. Malgrat tot, "teníem la sensació que no sabíem tot el que estava passant, per això vam anar amb molta cura de no caure en la sensibleria, en el discurs de pobrets", sinó que volíem plantejar una tria: quins són els nostres?

Publicitat
Publicitat