'A contratemps', la proposta de l'IVAM per a prestigiar les artistes valencianes del segle XX

El museu dedica una mostra a combatre la invisibilitat de dones com Manuela Ballester, Amparo Segarra i Juana Francés en el món de l'art valencià
/ València
13 maig 2018 01:00h
Xxx

El 1934 una de les obres guanyadores dels LIV Jocs Florals va ser La perla que naixqué en lo fang, una història escrita per Lleó Agulló Puchau. En la portada d'aquest llibre s'observa un drac de trets orientals amb una cua enroscada i una xiqueta a cavall d'aquest, una representació de caràcter ingenu i innocent que dóna pas a un interior ple d'il·lustracions madures i d'una gran sensibilitat signades amb el nom d'una tal Manolita. No, és veritat, aquests dibuixos no es poden apreciar en l'exposició A contratemps. Mig segle d'artistes valencianes 1929-1980 amb què l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) va acomiadar el mes d'abril, ja que aquest llibre roman tancat i exposat en un dels primers aparadors amb què es troba el públic només entrar en la primera sala. Ara bé, aquesta mancança és reemplaçada per la presència immediata de tot un seguit d'altres obres de Manuela Ballester, nom rere el qual s'amaga precisament la il·lustradora d'aquest conte que és, a més, una de les creadores que va formar part de l'avantguarda artística valenciana dels anys trenta encapçalada per Josep Renau, amb qui també es va acabar casant.

L'inici d'aquesta exposició, per tant, el determina Manuela Ballester amb el llibre esmentat però també amb una portada per a la revista Blanco y Negro que es pot entendre ja com un símbol de rebel·lia contra l'academicisme que aleshores predominava a València, en el qual s'havien ancorat artistes coneguts com són Joaquim Sorolla, Ignasi Pinazo i Josep Benlliure. Així, el cartell de 1936 per al Partit Comunista buscant el vot femení amb la premissa «¡Votad al Frente Popular!», les investigacions que va fer sobre el vestit mexicà durant els anys cinquanta i els gravats dels setanta són també alguns exemples que s'exposen; una compilació de la renovació estètica d'una autora incomprensiblement marcada pel silenci i la indiferència. Eclipsada per la fama del seu marit Josep Renau, no va ser fins cap al final del segle passat quan es van iniciar les investigacions i es van escriure articles divulgatius per part d'estudiosos i crítics d'art que començaren a valorar, per fi, la seua producció artística.

Manuela Ballester, però, sempre es va mantindre amb una total discreció en un segon pla per a assumir el rol de gènere que li imposava la societat en què vivia. Va col·laborar amb la seua parella en alguna ocasió, com és el cas dels cartells de cinema mexicans de Ballester i Renau que també s'hi poden veure en l'exposició, tot i que aquesta era una pràctica motivada, segurament, per raons econòmiques. Amb tot, al llarg de la història de l'art en general, i valencià en concret, malauradament, aquest no ha estat un cas aïllat. El mateix ocorre amb altres dones, com ara Elisa Piqueras, Pitti Bartolozzi i Gerda Taro, per exemple, esposes i filles artistes que romangueren en l'ombra de Joan Renau, Robert Capa i Salvador Bartolozzi, marits i pares, respectivament.

Cartell dissenyat per Manuela Ballester per al Partit Comunista. / IVAM

Malgrat aquesta invisibilitat, ara com ara tot apunta a un sobtat canvi i a un reconeixement merescut tants anys després. Així, l'I'VAM recrea el llarguíssim camí que les artistes valencianes, i les que passaren en algun moment puntual per València, van haver de recórrer per a conquistar la seua visibilitat i professionalització des del final de la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, passant pel franquisme, fins a la dècada dels anys huitanta, quan la integració d'aquestes va experimentar, per fortuna, una consolidació progressiva en el món de l'art i la cultura. Mitjançant aquesta seqüenciació temporal s'estructura, de fet, tot aquest muntatge expositiu en què es revela un procés històric, polític, social i econòmic que qüestiona sempre des de l'art la discriminació i la desigualtat que les dones han hagut de patir en tots els àmbits, professionals i vitals.

L'exposició inclou prop de 240 obres, tant pintures, fotografies, cartells, instal·lacions artístiques, projectes arquitectònics com altres exemples tradicionalment considerats de categoria inferior, com ara llibres infantils, revistes de moda i joguines, que mostren tot un imaginari femení reflex de la societat i el temps en què van viure, com ara els dos estereotips de dona que proliferaren durant la República: d'una banda, dones fortes i valentes que participaven en la lluita armada i, d'altra, mares sacrificades que defenien també les llibertats democràtiques. Aquestos dos vessants apareixen en l'obra de cartellistes i il·lustradores antifeixistes, com són Alma Tapia i Juana Francisca, i de fotoperiodistes, com ara Kati Horna, Tina Modotti i la ja citada Gerda Taro. Com s'hi pot comprovar en la mostra, les reivindicacions socials del paper i la identitat de les dones s'estengueren després del triomf franquista i, sobretot, des de l'exili. Aquesta fugida va comportar per a algunes l'inici de la seua carrera artística, com li va ocórrer a Amparo Segarra qui, també juntament amb el seu marit Eugenio Granell, va fer un conjunt de fotomuntatges amb un contingut de gènere absolutament crític.

Obra '1924, Puerto Rico', d'Eugenio Granell i Amparo Segarra. / IVAM

Aquest recorregut continua amb l'arribada dels anys seixanta, quan moltes de les manifestacions artístiques de les dones es van convertir en resistències polítiques. A més, les possibilitats creatives generades a partir del tradicional univers femení es van expandir considerablement, fins i tot, va haver una tornada cap a totes aquelles pràctiques artesanals i domèstiques reservades únicament per a elles, però des d'una mirada transgressora i com una espècie de tribut personal. Juana Francés, Eva Mus, Jacinta Gil, Ana Peters, MoniKa Buch, Rosa Torres, Isabel Oliver, Jacinta Gil, Milagros Lambert, Ángela García i tantes altres representen només uns pocs dels noms que formen part d'una mostra molt recomanable que es tanca amb la inconfusible Carmen Calvo, qui va exposar el 1980 al Guggenheim de Nova York en l'exposició New Images from Spain. Aquest era un moment de transició important en què es començava a trencar amb el conservadorisme patriarcal, com ara aquesta proposta de l'IVAM que ens endinsa en l'art valencià des del punt de vista de les dones amb la pretensió de fer d'aquestes les protagonistes principals d'una història en la qual, durant tant de temps, hem restat ocultes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next