La setmana passada coneixíem l’informe sobre violència contra les dones realitzat per l’Agència dels drets fonamentals de la Unió Europea. Les dades, escruixidores, no obstant açò ja les coneixíem. Recorde alguns: en l’últim any, 13 milions de dones van patir violència física als 28 estats membres, 3,7 milions van ser violades i nou milions de dones van ser víctimes d’assetjament.
Al llarg de la seua vida, 62 milions d’europees, és a dir, una de cada tres, ha patit violència física o sexual -l’enquesta arreplega dades a partir dels 15 anys així que es queda fora tota la violència patida per les xiquetes-. Pràcticament la meitat, 47% ha patit violència psicològica per part de la seua parella i són 102 milions de dones les que han patit assetjament sexual. La majoria de les víctimes, al voltant del 70% no denuncia aquista violència.
Les conclusions de l’informe assenyalen que, com la majoria de les dones no recorre al sistema judicial ni a altres serveis, es posa de manifest que les necessitats i els drets de milions de dones europees no s’aborden en la pràctica actualment.
Els periòdics espanyols han tret una altra conclusió: que hi ha més violència al nord d’Europa que al sud i que a Espanya, no estem tan mal.
Les meues conclusions difereixen una mica. La primera és que l’estudi solament revela el que fa ja molt temps que sabíem, que és molt difícil trobar alguna dona que no haja patit al llarg de la seua vida algun tipus de violència masculina. Que hi ha moltíssim interès a destacar que als països més igualitaris hi ha més violència contra les dones perquè açò desarticula tot el discurs de la igualtat com a prevenció de la violència. No obstant açò, és fals. La pròpia percepció de la violència té a veure amb la desigualtat i seria un absurd pensar que les dones finlandeses, espanyoles, malteses o xipriotes, tenen el mateix concepte del que és violència sexista.
La tercera, que la impunitat s’estén: les dones no denuncien i les autoritats no actuen d’ofici -ni tan sols als països que, com el nostre, hi ha una Fiscalia especialitzada-. La quarta, que en la violència de gènere no hi ha culpables. “Les dones moren”, com diu la premsa espanyola, mai hi ha assassinats ni assassins. La cinquena que solament hi ha víctimes. Tothom coneix a alguna dona que ha patit violència però ningú coneix a cap maltractador. En violència de gènere, on per definició els agressors, acosadors, violadors i assassins són homes, aquests mai apareixen.
I l’ultima, que uns altres quants milions de dones i homes estem farts de diagnòstics que solament produeixen un efecte anestesiant i cap reacció. Val, les dones europees som colpejades, insultades, violades i assetjades per milions i ara, què se suposa que faran els nostres governants?
PD. L’informe és conseqüència de la iniciativa de l’injuriat Ministeri d’Igualtat com també ho és que Espanya estiga destacada en el treball de sensibilització i lluita contra la violència de gènere. La valorada Llei Integral és conseqüència del treball del moviment feminista però de tot aquest treball trau pit la ministra Ana Mato -no ens podem conformar, ha dit- i el govern de Rajoy -president inèdit en la matèria, sembla que aquestes víctimes no li incomoden-. Un govern que ha derogat de facto la Llei Integral, ha eliminat la prevenció i la sensibilització, ha retallat en un 28% el pressupost contra la violència, ha tret fins el terme en la seua reforma del Codi Penal i ha deixat sense assistència a milers de dones víctimes en eliminar les competències dels Ajuntaments… Però aqueixa és una altra història.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
