Ara viu a l’ombra de la popularitat de la dolçaina, complint el paper d’instrument preparatori fins que els dits i, sobretot, el buf té la suficient força com per a fer vibrar la doble llengüeta de la xirimita. El flabiol, un instrument tradicional de vent-fusta, era conegut en 1372, any en què va ser recollir per Jaume Marc II al seu Diccionari de rims. En 2018, cinquanta centres educatius, entre escoles i instituts, fan sonar en les seues classes el flabiol, un aeròfon autòcton que permet executar la música d’arrel valenciana, abordar melodies clàssiques i, fins i tot, atrevir-se amb els singles estivals.
Les cites a l’instrument medieval apareixen en un dels Sermons de Quaresma de Sant Vicent Ferrer en 1413 i Jaume Roig recorda en l’Spill en 1460 com un xiquet una de les poques coses que va conservar de la infantesa va ser un flabiol. Això no obstant, com recull Teresa Ortega Ferrer en una investigació sobre l’instrument, els estudis organològics sobre el flabiol s’han centrat en les versions catalanes i balears. Tanmateix, la mateixa docent, recorda en el mateix text que Joan Coromines apel·lava a l’edició de l’Spill de Roque Chabàs, on l’historiador i religiós apuntava que “el nom es pot dir antiquat a València, perquè apenes s’usa a les muntanyes de la Marina: flaviol o flabiol anomenen a la Vall d’Ebo a una flauta de canya que acaba amb un nus”.
Va ser Paco Bessó, com també recull Teresa Ortega, qui va constatar que el mot flabiol continuava viu a Callosa d’en Sarrià i Pedreguer. El dolçainer, per tal de no crear confusió al voltant dels flabiols català, balear i el local, instruments amb digitacions diferents, va afegir l’apel·latiu de valencià, nom amb què va iniciar la construcció d’aquest instrument. El dolçainer va establir una afinació millorada perquè l’aeròfon poguera executar amb més correcció els tocs i melodies tradicionals que, posteriorment, l’alumne executarà amb la dolçaina.
Actualment, el flabiol valencià és utilitzat com a instrument auxiliar, una eina pràctica com a pas previ entre els xiquets que volen aprendre a tocar la dolçaina, ja que aquest té la mateix digitació i facilita així l’aprenentatge tècnic. Un dels pioners a introduir el flabiol en l’educació primària va ser Josep Pons. “Cada vegada hi ha més escoles que l’utilitzen”, indica el docent que va començar a treballar amb el flabiol al col·legi de Beniarrés. Pons recorda que, junt amb els dolçainers Paco Bessó i Paco de Domingo, va impulsar un projecte per a introduir el flabiol a l’escola en substitució de la flauta dolça alemanya que actualment encara és l’instrument més utilitzat als centres educatius de Primària i Secundària per a interpretar peces musicals.
Projecte Flabiol va rebre en 2015 el suport del Cefire i es van fer cursos a Alacant per a conscienciar els docents. L’any 2016 es va tornar a repetir i en 2017 es va implementar a diverses poblacions com Castelló de la Plana, Morella i Cullera.
Aquesta setmana, el president de la Federació de Dolçainers i Tabaleters, Joanjo Trilles, va presentar a les Corts de la mà del portaveu de Cultura del PPCV, Miguel Ángel Mulet, una proposició de llei perquè el flabiol s’incorpore al currículum educatiu, una mesura per a “potenciar la nostra música tradicional des de l’escola”, explicava el diputat popular en un comunicat. “Demanem que es considere el flabiol, que és la flauta tradicional valenciana. No volem que que s’impose res, sinó que s’incorpore per convicció i amb dignitat. Plantegem una seqüència de tres anys per a sensibilitzar els pares i mestres i permetre que s’adeqüe a aquest ensenyament”, indicava el diputat.
Per dur-ho endavant Mulet demana “variar la normativa necessària perquè quede recollit en el currículum i es faça d’aquesta manera reglada”. El diputat sol·licitava que es fera una campanya de difusió sobre la bonhomia de l’instrument tradicional, oferir la possibilitat de formar els docents en els Cefire, posar en marxa accions amb la federació i introduir progressivament el flabiol en el sistema educatiu perquè aquest s’incorpore per a recuperar “la nostra educació, la nostra cultura i el nostre patrimoni des de l’escola”.
El projecte, reconeixia el president de la federació, Joanjo Trilles, feia temps que estava damunt de la taula, desenvolupant-se a poc a poc. La importància de substituir la flauta dolça pel flabiol rau en el fet que els alumnes es puguen apropiar de la cultura musical pròpia. “Donar eines perquè, en lloc de tocar las Mañanitas de San Juan, es toque la Manta al coll“, explica Trilles. El responsable del col·lectiu espera que la mesura prospere, ja que, segons indica, “Mulet ha parlat amb els grups polítics i li han transmés que donaran suport”.
Tradició i innovació, compatible
Actualment el currículum de Primària i Secundària no especifica amb quin instrument s’han d’interpretar les peces que es treballen en l’assignatura de Música. La tria, assegura el responsable del Cefire artisticoexpressiu, Ximo Montañés, respon al criteri del professor. El docent i responsable de l’àrea artística del centre de formació del professorat apunta que, en cas que hi haguera un canvi legislatiu que recollira la introducció del flabiol com a instrument per a treballar a les aules, provocaria una petició de la conselleria perquè es començaren a oferir cursos formatius sobre l’instrument tradicional valencià. De fet, afegeix que amb l’impuls que s’ha donat a la pilota valenciana en els últims anys, els Cefire han organitzat cursos adreçats, sobretot, als docents d’Educació Física, que, en molts casos, no havien tingut formació en aquest esport en el passat. Per tant, amb el flabiol es pot seguir el mateix procediment.
Això no obstant, Montañés sosté que, en termes generals, el Cefire està reforçant una formació orientada cap a les pedagogies innovadores potenciant els treballs col·laboratius i creatius on el paper de les noves tecnologies i els llenguatges contemporanis tenen major presència, com és el cas, pel que fa a la música, del projecte Soundcool, amb què es crea música electrònica de manera col·laborativa utilitzant dispositius mòbils com ara telèfons o tauletes electròniques.
“La música tradicional no la rebutgem, de la mateixa manera que no ho hem fet amb la pilota valenciana”, emfatitza el responsable del Cefire artisticoexpressiu. “No és contradictori treballar la innovació i la tradició”, perquè en música “hi ha camp per recórrer”, de manera que és compatible potenciar les pedagogies que advoquen per la innovació i mantindre la tradició. Que el flabiol acabe tenint un lloc a les aules “dependrà del recorregut legislatiu”, diu Montañés. Si el currículum indica que l’instrument tradicional ha d’estar a les classes, “Educació ens ho demanarà i nosaltres farem cursos de formació”, afirma el docent.
“Un instrument d’ofici”
Antigament al xiquet menut se li donaven unes baquetes i als pocs anys podia eixir amb el pare a acompanyar-lo amb el tabal. A casa tenia un flabiol, fet amb una canya per a reproduir les melodies que escoltava al seu progenitor mentre feien cercavila. Quan les dominava, agafava la dolçaina. “El flabiol és un instrument d’ofici”, sosté el dolçainer, luthier i docent, Paco Bessó.
Fa 25 anys que Paco Bessó, el dolçainer natural del barri del Carme de València, va idear un projecte de recuperació del flabiol. El traspassat Joan Blasco havia fundat a Algemesí en els 70 la primera escola de dolçaina i tabal; anys després s’obriria a València i reproduiria el procés pedagògic tradicional. “Donava als xiquets flabiols fets de canya, però tenien afinacions diferents i era impossible tocar junts”. El següent pas va ser fer-los de PVC i, posteriorment, de fusta.
“Si a Alemanya van inventar a partir de la flauta barroca la flauta dolça per a tocar la música centreeuropea, l’instrument natural per a tocar la música tradicional valenciana és el flabiol”, explica Bessó. El dolçainer va adquirir un torn i va fixar l’afinació de l’instrument per a començar a construir-los sota la seua marca. Actualment fabrica de fusta i de plàstic. La primera té un preu més professional i la segona, pensada per als xiquets, té el mateix cost que una flauta Honner que ocupa les aules valencianes. Cada any, Instruments Bessó ven 4.000 flabiols valencians.
Bessó recorda que en els 90 va dur el projecte d’introduir el flabiol a les aules al govern valencià, aleshores sota signe socialista, però no el van acceptar. Alguns mestres, motu proprio, van començar a introduir-lo a les seues classes. Aleshores, 20 escoles havien substituït la flauta dolça pel flabiol. En els últims anys, la xifra ha pujat fins als 50 col·legis gràcies, en bona mesura, al punt d’inflexió que va suposar la jornada convocada pel Cefire d’Alacant amb Manuel Avi al capdavant.
A Alacant, “els mestres van dir que era bona idea, però calien materials”, recorda Bessó, qui, a través de la seua web, va començar a publicar transcripcions de música popular d’altres llocs del món, de pel·lícules i de rock però, sobretot, de la tradició valenciana partint dels cançoners publicats per la Diputació de València.
“La meua iniciativa era completament cultural, més que econòmica”, afegeix Bessó, “perquè jo sóc dolçainer” i el projecte, explica, tenia la finalitat de recuperar l’arrel cultural valenciana. Contribuir a la recuperació i al manteniment de la tradició, la llengua i la cultura, emfatitza.
Les darreres actuacions en aquest sentit dutes a terme per la Conselleria d’Educació “estan funcionant”, reconeix Paco Bessó, qui destaca que aquest període ha servit perquè proliferen materials curriculars “molt bons”, com ara els creats per Josep Pons i David Reig, cita el dolçainer.
Bressó espera que l’última iniciativa de la federació perquè el flabiol valencià acabe per entrar amb més impuls a les aules reba el suport de tots els grups polítics, perquè “és l’instrument idoni” i es pregunta, amb sorpresa, com potser que hi haja col·legis valencians on el mestre de Música haja triat l’ukulele com a instrument amb què interpretar les melodies que aprenen els alumnes.
