Estaven tots –o quasi tots– menys ell. La fotografia dels imputats, detinguts, processats o condemnats després de dues dècades d’hegemonia política semblava incompleta sense l’efígie de qui ho va encetar tot. El collage de la corrupció s’ha acabat de compondre aquest dimarts.
Els agents de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil l’esperaven a la porta de sa casa, al carrer de Pascual i Genís. El van fer baixar del cotxe i li van indicar que estava detingut. Després, la rutina habitual: l’escorcoll del domicili i l’eixida sota custòdia de l’autoritat.
Mentrestant, Eduardo Zaplana s’havia convertit en un empestat. En un matí, el seu partit el va rebaixar a “militant de Benidorm” suspés de militància, en expressió de la diputada María José Català, qui, almenys, li va respectar el tractament i el nom.
Zaplana no és encara “eixa persona” però ja no està en nòmina de Telefónica. La multinacional privatitzada per José María Aznar quan l’ara detingut era cap del Consell va afanyar-se gairebé tant com el seu partit a desempallegar-se d’un treballador amb una dècada d’antiguitat.
Quan el PP i Telefónica li havien administrat l’extrema unció, Zaplana continuava al seu pis del centre de València. Entre els vianants que observaven el desplegament d’agents i mitjans de comunicació la notícia de la identitat del detingut no va produir ni commoció ni sorpresa.
Algú es va estranyar perquè l’urpa de la justícia li arribara “tants anys després”. El “no m’estranya” va convertir-se en l”expressió més habitual dels curiosos que s’aturaven uns segons a contemplar l’espectacle. Quan la porta del garatge es va obrir un espontani va llançar un crit que va semblar irònic: “Eduardo, sigues valent!”.
A les Corts, el portaveu socialista, Manolo Mata, ja havia signat l’obituari polític i professional de l’exministre amb la comparació amb els problemes fiscals d’Al Capone i l’evidència, al seus ulls, que el desenllaç “estava cantat”.
Eduardo Zaplana havia eixit incòlume de totes les seues peripècies polítiques i empresarials. En l’imaginari popular fa molts anys que s’havia convertit en epítom de la picaresca fins al punt d’adjudicar-li una declaració que mai va fer, almenys en públic o en alguna conversa enregistrada per ordre judicial. Aquell “estic en política per a folrar-me” va ser una confessió de Vicente Sanz, alt càrrec del PPCV a principis dels anys 90 i, anys després, totpoderós cap de personal de RTVV.
La frase i la fama consegüent han perseguit Zaplana durant dècades. La justícia, no, almenys fins ara. Si no immaculat, l’home que es va avançar al Tamayazo com a forma d’accelerar la presa del poder havia eixit impol·lut de les poalades de corrupció que van anar negant el seu partit fins a la dimissió del seu íntim enemic, Francisco Camps.
El jutjat d’instrucció número 8 de València ha descobert i es proposa demostrar que Zaplana estava en política per les mateixes raons que Vicente Sanz. En 2002 va deixar de ser president de la Generalitat. En 2008 va plegar del tot de la política. Els fruits del treball anterior estaven en guaret. Descansaven, presumptament, en paradisos fiscals americans.
I ja havien estat massa temps en estat de latència. Dècada i mitja després calia posar-los a treballar, repatriar-los i, per tant, blanquejar-los. Aquesta tornada a la pàtria dels capitals exportats li va eixir cara a Mario Conde. A Eduardo Zaplana, de moment, ja li ha suposat passar una jornada sencera en companyia d’agents de la Guàrdia Civil.
