Cada cop que puc viatge a Madrid, on viu Maria- la meua parella-, i m’ature davant l’estàtua de les víctimes de l’11-M, i no puc treure’m del cap com, on, quan i per què. No hi ha una única raó sinó una conseqüència multicausal i polièdrica. Però, més enllà de la política internacional, i de la problemàtica del terrorisme internacional, no suporte veure com els representants públics ens van mentir, sense cap escrúpol, per intentar no perdre unes eleccions. La cara més repugnant del partidisme que converteix el partit en una màquina per guanyar eleccions, més enllà d’un vehicle d’ideologia o una eina útil per desenvolupar unes polítiques concretes. Partidisme; guanyar per guanyar, sense tenir res en compte, ni tan sols les víctimes, les seues famílies, la dignitat d’un poble.
La dignitat que es va observar quan el poble va sortir massivament al carrer per exigir justícia i solidaritat amb les treballadores i estudiants que van perdre la vida aquell terrorífic 11 de març. Un crit de dignitat entre el buit i el silenci, la mentida i la foscor.
Les víctimes són víctimes i no podem instrumentalitzar-les com agent polític que prèn partit per una realitat partidista o de suport a la teoria d’un partit, o una línea editorial concreta. Avui, al llarg del dia, he recordat el dia de l’atemptat, els dies posteriors, però també el crit del “No a la Guerra”… i la indignació de veure que un govern menteix al seu poble sobre l’atemptat més greu de la seua història col·lectiva per intentar no perdre unes eleccions generals.
Avui, malauradament, no només no han demanat disculpes sinó que han tornat al govern negant la història, o pitjor obviant-la, humiliant així la memòria de les víctimes i violentant la vida díficil de les seus famílies, i aquelles víctimes que van sobreviure a l’atemptat. A més, repeteixen la mateixa política internacional. Però, també repeteixen el mateix model de resposta i reacció; el negacionisme i la mentida com també hem vist a prop de les víctimes del Metro, i ací altre cop el poble els ha fet abaixar la cara.
No sé ,com acabar massa bé aquest article, però tenia la necessitat de donar-los les gràcies a les famílies, als supervivents, al poble que massivament va dir “No a la Guerra, no al terrorisme, no a la violència” i va donar la mà i va prestar el seu muscle a les seues víctimes.
Alberto Ibáñez-Regidor de Compromís per Vila-real.
