La recuperació de salaris ara que es comença a superar la recessió econòmica és una de les principals demandes dels treballadors. Amb les consecutives pujades del preu de la vida, per a moltes famílies continua sent difícil estirar trenta dies la paga mensual. El que es cobra a final de mes depén de la categoria professional, de l’antiguitat, dels estudis, de les hores de treball i de si s’és home o dona, malauradament, entre altres coses. Però també depén d’on es viu. Els salaris pugen o baixen més en unes autonomies o altres i, en definitiva, són més alts o més baixos segons el lloc.
I és que existeix una bretxa econòmica entre autonomies. La situació de pobresa relativa del País Valencià front altres autonomies es reflexa, per exemple, en el Producte Interior Brut per capita i la despesa per habitant. Així, la renda per habitant anual dels valencians és quasi 3.000 euros inferior a la mitjana de l’Estat, el PIB per capita mitjà és de 22.055 euros anuals, xifra que situa el territori valencià en l’onzena posició de 19 –les 17 autonomies i les dues ciutats autònomes– en el rànquing. Segons les dades del Consell, la despesa per habitant de la Generalitat va ser de 237 euros menys que la mitjana de la resta de l’Estat i 839 euros menys que l’autonomia millor finançada. Causes que expliquen aquesta situació hi ha moltes, però una de les principals és l’infrafinançament a què el govern espanyol sotmet el País Valencià.
Un altre exemple de la bretxa entre autonomies és la salarial. De fet, segons un informe de la consultora Adecco, el sou dels valencians és 160 euros més baix que el de la mitjana de l’estat espanyol, ja que el sou mitjà estatal és de 1.639 euros, mentre que el valencià es queda en els 1.479. Els treballadors de 10 autonomies guanyen més que els valencians, que només superen els d’Andalusia, Castella i Lleó, Galícia, Múrcia, les illes Canàries i Extremadura.
La bretxa salarial valenciana encara s’agreuja més si es compara amb els sous europeus. Mentre els valencians cobren de mitjana 1.639 euros, els europeus guanyen de mitjana 2.000 euros.
Tindre un sou baix té conseqüències directes en el poder adquisitiu dels ciutadans. Només 5 autonomies –Cantabria, Astúries Canàries, Navarra, Madrid i Galicia– han augmentat el seu poder adquisitiu entre 2012 i 2017. El País Valencià, per contra, ha vist reduïda en un 3% la capacitat de compra dels salaris dels seus habitants. La caiguda mitjana del poder adquisitiu al conjunt de l’estat espanyol és del 2,3%. El que es guanya al mes també determina el que es cotitza a la Seguretat Social, el que es paga d’IRPF i, en definitiva, la pensió que es percebrà per jubilació. Així, la pensió per jubilació al País Valencià és 95 euros inferir a la mitjana del conjunt de l’Estat.
La bretxa salarial s’explica també pel pes dels diferents sectors en les economies. La construcció és el sector amb els salaris més baixos tant a jornada completa com a jornada parcial. Aquest sector, malgrat la davallada que va patir durant els anys de la crisi econòmica, continua tenint un pes important en l’economia valenciana, especialment a les comarques del sud. El següent sector amb els salaris més baixos és el serveis, majoritari en gran part del País Valencià. En l’altra cara de la moneda, la indústria lidera el rànquing de salaris alts.
La grandària de les empreses també influeix en el que els seus treballadors cobren. Segons l’estudi d’Adecco, la diferència salarial entre les empreses de major volum i les més menudes és de 616 euros. En els tres sectors econòmics analitzats es repeteix el fet que la remuneració mitjana augmenta juntament amb la dimensió de les empreses. La construcció marca la diferència, ja que presenta la bretxa salarial més alta entre les empreses grans i menudes: les primeres paguen uns sous mitjans de 1.516 euros i les grans de 2.424. Això implica que un assalariat mitjà d’una constructora gran guanya en 7 mesos i mig el mateix que un company de professió en una empresa menuda durant tot l’any.
