Des de fa uns dies hi ha una polèmica a les xarxes socials per la convocatòria de diverses entitats d’una manifestació ‘Per un Món Rural Viu i la nostra Cultura’. La polèmica sorgeix perquè en la defensa del món rural s’afegeixen reivindicacions dels festejos bouers, de la columbicultura o de la caça. Més enllà del debat que podríem tindre des d’una perspectiva antropològica de per què no és estrany que alguns sectors identifiquen certes pràctiques amb la defensa del món rural, no podem obviar que certs sectors del món rural s’estan organitzant i estan aprofitant els problemes del camp per tal de plantar-li cara al Consell.
Personalment sóc un urbanita. I no ho manifeste com una reivindicació, sinó simplement com una descripció (és important sempre saber des d’on es parla). Els treballs lligats al camp es van acabar a la meua família abans del meu naixement i aquests van ser substituïts per la indústria i el sector terciari. Com va passar en quasi totes les famílies del meu voltant a Torrent. L’abandonament del món rural per la indústria no és una excepció al nostre país des de fa ja moltes dècades. I ací comencen els problemes del camp al seu moment: la despoblació, la falta de perspectives, la falta d’inversió i la divisió europea del treball que ens condemna a ser un balneari (això sí, dins de la UE), per la qual cosa el camp queda cada volta més apartat i sempre es presenta com una alternativa que no és rendible per a ningú.
En aquest context, i com ve passant en els últims anys, els perdedors de la globalització es reboten i apareixen les demandes de més control del mercat, de mesures proteccionistes. La liberalització generalitzada de l’economia ha deixat molts perdedors pel camí i moltes empreses han decidit que la taronja de Sud-àfrica, la xufa de Burkina Faso i el garrofó del Perú eren molt més rendible per a exportar que optar pel camp valencià. Cal, però, recordar que ningú no dóna “duros a quatre pessetes” i que darrere d’aquest abaratiment massiu de productes primaris no hi ha més que històries d’explotació laboral, de despossessió de terres i de vulneració sistemàtica de drets. El capitalisme internacional arruïna el llaurador valencià a força d’arruïnar vides al sud global.
Si observem les lògiques que s’apliquen alhora per tal d’entendre la problemàtica, veiem com no hi ha cap canvi de paradigma per al món rural, se segueix apostant pel model d’emprenedoria, essent l’autoocupació la principal política de promoció del treball. Com bé assenyala el Programa de Desarrollo Rural de la Comunitat Valenciana: “Para incentivar la actividad económica y la generación de empleo se requiere de emprendedores que se arriesguen con su proyecto y se animen a poner en marcha su idea.” És a dir, es delega en les persones afectades la resolució de la seua problemàtica. I no des d’una d’idea d'”apoderament” col·lectiu, sinó com una pràctica de promoció del neoliberalisme al cap i a la fi, un neoliberalisme que està portant al desastre les classes populars i, per tant, el món rural.
En aquest context generalitzat i en un problema global es donen les “resistències” locals. Unes resistències que, no oblidem, no estan venint de la mà dels collidors o encaixadors. Unes resistències que no estan venint dels mestres rurals, ni dels metges, ni del xicotet comerç. No oblidem que, tot i els problemes de l’agricultura valenciana, l’AVA o la Unió de Llauradors i Ramaders són estructures que pensen des de l’empresa. Estarem d’acord en el fet que cal buscar polítiques que beneficien el camp valencià i dins d’aquestes és normal que hi haja demandes de major proteccionisme o d’aranzels per a les importacions de productes que tenim a les nostres comarques. Però el món rural no és només això. No tot el món és propietari (tot i que l’estructura del nostre camp siga de minifundis i explotacions familiars) i, de fet, sabem que les condicions de molts treballadors del camp és molt dura.
Dins d’aquest rebombori pensava en quin és el pla de l’esquerra per al camp valencià, ja que si no ens agrada que certs sectors mesclen per exemple la defensa dels bous amb la situació de l’agricultura, serà perquè tenim una visió diferent del món rural i sota aquesta percepció subjectiva d’una cosa objectiva (el camp es mor) naixeran altres propostes. Mentre escrivia açò passava pel meu cap, constantment, una frase de Ramón Mampell (secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders), entrevistat en la SER, que venia a dir alguna cosa així com que els ecologistes urbanites molt de parlar i polemitzar per certes pràctiques, però poc de viure al camp. I no podrem negar que, com a mínim, és la imatge que desprenem.
No ens enganyem, no tenim pla per al món rural valencià i és la major part del nostre territori. Encara que s’estiga despoblant, encara és molta la gent que naix i viu als nostres pobles i no se’n vol anar. I no tenim més pla que certes crides al turisme rural com una mena de salvació per a tots els problemes als quals ens enfrontem. Turisme de qualitat, rural, patrimonial, etc. Pots denominar-lo com vulgues però en el fons sempre és transformació d’un espai de vivència i producció en un espai de consum. Aplicar les lògiques de les ciutats que, com deia Harvey, no estan sent construïdes per a viure sinó per a atraure capital, inversió [1].
Cal que comencem a parlar de la propietat de les terres, quines mans les acumulen, qui decideix que en aquestes no es treballe, quines estan en mans de bancs i fons d’inversió i resten abandonades. Abandonar la temptació de convertir el nostre entorn rural com una postal, com una mena de reserva natural de la qual sols recordem per a reivindicar una arrel folkloritzada de la nostra valencianitat. El món rural com un espai de consum, com una mena de reserva indígena a la qual apropar-se per a fer fotos, penjar-les a Instagram i riure’s de com d’exòtics ens semblen els seus habitants. En el millor dels casos.
Cal que parlem del dret a l’habitatge també als nostres pobles, dels abusos que es cometen, de qui acumula propietats i per què es reserven només per a viure en elles durant els mesos d’estiu i períodes vacacionals. Els sindicats han d’entrar al món rural i el model del SAT andalús sembla una proposta convincent. Expropiar camps que estiguen abandonats per a posar-los en funcionament per a destinar els béns produïts a l’economia local. Ser el mateix motor del canvi i del desenvolupament rural, ja que sense treball, no hi ha futur possible. Deixar de folkloritzar els nostres pobles i començar a parlar dels problemes reals de la nostra gent. Pa, sostre i treball també al món rural.
[1] “Inversiones con el objetivo de diversificar la economía rural en el área medioambiental, del turismo rural, de las energías renovables, de protección del paisaje y la naturaleza, energías renovables y ahorro energético, actividades recreativas y culturales, turismo, patrimonio cultural y natural, innovación, tecnologías de la información y las comunicaciones, medio ambiente, mitigación del cambio climático y adaptación del mismo” Programa de Desarrollo Rural de la Comunitat Valenciana PDR CV 2014-2020.
