“A Astúries li anirien molt bé sis mesos de govern (espanyol) socialista”. La resposta de Pedro Sánchez a Foro Asturias durant el ple de la moció de censura contra Mariano Rajoy dóna un indici, ni que siga en forma de bon desig, que el secretari general socialista no pensa en La Moncloa com a hotel de pas.
Pedro Sánchez no va fer aquest dijous un discurs exhaustiu al voltant d’un programa de govern. La peculiar característica “constructiva” d’aquesta mena de mocions en la legislació espanyola fa difícil diferenciar el moment que la voluntat de governar supera el caràcter destituent de la censura.
Aquest moment de metamorfosi no es va produir en un instant concret de la intensa sessió viscuda al Congrés dels Diputats. La transmutació va anar apareixent a pinzellades, més pel to que per les paraules concretes del candidat, més per les sensacions que pels compromisos.
Sánchez va ser més dur amb Albert Rivera que amb Joan Tardà. Després de mesos convertit en bastió del 155 per a Catalunya, el líder socialista va clucar l’ull al progressisme d’ERC i a la història de col·laboració al tripratit català i en les legislatures de Zapatero.
El Sánchez d’ahir va ser el de “la nació de nacions”. “Volem l’Espanya diversa i plural, no l’Espanya homogènia i uniformada que vosté defensa”, va adreçar-se a Rivera. El desorientat líder de Ciutadans va haver d’escoltar com Sánchez l’acusava d’electoralista mentre ell intentava justificar per què calen eleccions immediates.
La majoria dels suports arreplegats pel PSOE no desitgen uns comicis immediats. No els volen, sobretot, Podem i el PNB, però tampoc Compromís, ERC i el PDeCAT. La principal pressió perquè dissolga les Corts Espanyoles vindran de la dreta i, molt possiblement d’alguns dels barons territorials socialistes, que continuen en la trinxera del 155 i temen els efectes d’un acostament del PSOE als independentistes.
El Pedro Sánchez de hui no és aquell polític que havia perdut dues eleccions, havia fracassat en un intent d’investidura i volia perpetuar-se en el càrrec. És l’àngel caigut i redimit que va arrasar en unes primàries a contracorrent i que aspira a aprofitar l’oportunitat que la història, en forma de sentència judicial, li ha donat.
Aquest dijous, Pedro Sánchez va acostar-se molt més al candidat outsider que no tenia res a perdre en unes primàries que van portar el PSOE a la vora del penya-segat, que al personatge de fa només uns dies que semblava disposat a trencar qualsevol possibilitat d’entesa amb el president de Catalunya a força d’insistir en la seua condició de racista.
Pedro Sánchez no és ni serà mai un polític camaleònic. El seu fort, de fet, no és la discreció. Les ziga-zagues més discursives que ideològiques són cada vegada més vistoses. El cap dels socialistes espanyols és, més aviat, un transformista que ja no s’oculta per a mudar de vestit. La versió que s’ha vist al ple de la moció de censura és la del Sánchez més ambiciós, en aquest cas, una ambició que coincideix amb els desitjos i la voluntat de molts dels qui poden permetre que ocupe La Moncloa: que no hi haja Eleccions Generals en el curt termini.
Només hi ha un partit que té pressa d’enviar els espanyols a les urnes. El seu líder va dir al ple que no mira les enquestes, sinó que vol donar la veu als espanyols. Acostumats a navegar sobre la irresistible onada de la demoscòpia favorable, Rivera i els seus acòlits estan passant un molt mal tràngol. Massa nous o massa inexperts en la dissimulació política, molts d’ells haurien volgut transmutar en camaleons perquè els seus rostres desencaixats es confongueren amb el carmesí dels escons.
