El cas del triple assassinat d’Alcàsser ha protagonitzat una infinitat de debats i ara arriba al cinema amb Les xiquetes, un llargmetratge sobre aquest episodi ocorregut fa més de vint-i-cinc anys que parla d’un tema tan actual com la violència masclista, amb certa dosi de crítica al relat informatiu que sovint es fa de successos com a aquest.
El seu director, el valencià Manuel Giménez de Llano, explica en una entrevista amb EFE que s’ha servit d’un cas tan mediàtic com va ser aquell per a retratar la violència, un tema “que s’ha tractat molt en el cinema, però que s’ha mostrat des d’un punt de vista estètic i estilitzat, quan realment és una cosa bruta i galdosa”. “Amb Les xiquetes (amb data pendent d’estrena) volem mostrar que la violència en cap cas pot ser una cosa bonica com quan veiem una pel·lícula de Tarantino, en la qual algú li vola el cap a un altre i tot seguit expliquen un acudit i la gent riu. Aquesta crec que és una dimensió de la violència profundament equivocada”, relata Giménez de Llano.
El cineasta admet que des del principi va ser conscient que el cas Alcàsser era “un tema espinós”, entre altres coses, perquè entorn d’ell es van idear diverses teories conspiratòries, “algunes absolutament delirants”. El llargmetratge parteix de la posada en llibertat d’un dels declarats culpables del crim de les tres xiquetes al novembre de 1992 i de l’interès immediat que suscita en els mitjans de comunicació, “que se’l rifen”, i ell “pràcticament es frega les mans” perquè serà “un heroi mediàtic dels que hi ha hui en dia”, critica.
La pel·lícula dura 105 minuts, per la qual cosa resulta “molt difícil” condensar tot el que va suposar el cas Alcàsser, “però sí que apunta en certa manera al tractament informatiu que es fa de determinades notícies”, agrega.
L’assassinat de les tres joves va ser “un esdeveniment mediàtic” en tot l’Estat, en un moment que, assenyala el cineasta, “veníem del gran èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan de sobte semblava que Espanya pintava alguna cosa a Europa i, enmig de tot aquest triomfalisme, va aparèixer un cas tan sòrdid com és el d’Alcàsser”.
L’escenari de rodatge, que ha durat dotze mesos, s’ha establit en diferents zones de l’orografia valenciana “per a aconseguir major versemblança i recrear, tan bé com siga possible, els llocs originals on van ocórrer els fets”.
El càsting d’actors, també autòctons, amb José Gasent, María Esquerre, Arturo García, Jasmine Riiz i Carmen Balaguer, suposa un suport ferm pel talent valencià perquè ací “hi ha bons actors i bons tècnics que si volen fer alguna cosa han d’emigrar a Madrid o Barcelona”, ja que “desgraciadament”, denúncia, fora d’aquestes dues ciutats la producció cinematogràfica és “pràcticament nul·la”.
El film pretén mostrar que un crim com el d’Alcàsser, en el fons, no té res a veure ni amb conspiracions ni amb el mal absolut, sinó que, “com quan fa unes setmanes un xiquet va entrar en un col·legi d’Estats Units i va matar deu persones”, radica en allò que la filòsofa Hannah Arendt va anomenar “La banalitat del mal”.
“Les xiquetes conta que no fa falta una gran conspiració per a cometre un gran crim”, postil·la el cineasta, que va explorar tot el material que va poder recaptar –com el sumari judicial del cas, accessible a Internet– per a explicar “una història pràcticament sense argument, de com dues persones, improvisant, van torturar i van matar tres xiquetes innocents que passaven per allí”.
“El mal és banal, no té cap sentit, no cal magnificar-lo, encara que sí que cal denunciar-lo”, defensa Giménez de Llano (València, 1968), autor de nombrosos curtmetratges i guanyador de premis i mencions en festivals estatals i internacionals, mentre que quatre de les seues creacions guardonades (Personajes habituales, Piel, Dulce i La sirena del bosque) han sigut adquirides per TVE, Canal + i Canal 9 per a la seua emissió en diferents ocasions.
Les xiquetes suposa el retorn al cinema del director després d’haver-se dedicat en els últims anys a la producció de documentals i programes televisius. El llargmetratge ha comptat amb finançament exclusivament privat i amb la col·laboració de la productora audiovisual Idea i Media Producciones i coincideix amb un altre, anunciat per la productora El Orgullo de mi Casa PC (75 dies, que dirigeix el també debutant Marc Romero, previst per a enguany) i una sèrie documental de quatre capítols que produirà Netflix junt amb Bambú Producciones, anunciada per a 2019.
