“Cabut en la llengua”, així es defineix Francesc Ferrer Pastor en un documental titulat amb aquesta frase verbalitzada pel lexicògraf valencià. Una cinta amb què els productors i directors Carles Sánchez i Marina Fuertes volen retre homenatge a l’autor dels primers ‘best-sellers’ valencians.
Sobre Ferrer Pastor han escrit a bastament Emili Casanova i Antoni Ferrando (Francesc Ferrer Pastor: les paraules d’un poble; PUV, 2002); Josep Daniel Climent, i el seu amic Francesc de Paula Burguera qui escrivia: “Ferrer Pastor ha sido un enamorado de nuestra lengua”. I, a casa, recorda el seu fill, Francesc Ferrer Escrivà, “sempre es va mantindre la llengua materna i l’exemple clar era que sempre hi havia lectures en valencià”.
Ferrer Pastor (la Font d’en Carrós, 1918, València, 2000), de qui aquest any es commemora el centenari del seu naixement, feia de l’ús de la llengua en l’àmbit familiar un moto perpetuo i “el màxim possible” en l’àmbit social, als carrers d’una València grisa i acceleradament castellanitzada. “Un dia, mon pare i ma mare anaven en el tramvia parlant en valencià amb les meues germanes –jo encara no havia nascut– i les persones que estaven assegudes al costat d’elles deien: ‘Mira que niñas más bonitas, lástima que no hablen en español'”. El record, manté el fill de Ferrer Pastor, és completament real.
El Diccionari de la rima va eixir de la impremta de Federico Domènech en 1956. Abans, per a esquivar una possible censura, havien començat a aparéixer fascicles de 16 pàgines. Eren paraules, lèxic, una temàtica, malgrat tot, permesa tot i estar en valencià. Els espies de Franco només posaven el focus en els textos literaris en llengua pròpia, és a dir, en línies on, segons el cabdill, existia un rerefons ideològic. La fórmula triada pel lexicògraf valencià garantia passar el control sense esmenes, al remat, apunta el seu fill, Francesc Ferrer Escrivà: “Era un recull de paraules en el qual no podia haver impediment”. Unes dècades després, la consciència d’usar el valencià va revifar i Franco nomenava Manuel Fraga ministre del seu govern en 1962.
La Llei Fraga del 1966 (Llei de Premsa i Imprenta), impulsada pel ministre d’Informació i Turisme del govern de Franco, Manuel Fraga Iribarne, incloïa en el preàmbul la fórmula “llibertat d’expressió” i, encara que suprimia la censura prèvia abans de fer una publicació, en realitat, establia mecanismes per a forçar les capçaleres i les impremtes a retirar informacions o llibres a base de sancions. La normativa del ministre –que posteriorment s’integraria en l’actual Partit Popular– incloïa limitacions i multes que dictava el govern de Franco. En els diaris eren els directors els qui havien d’exercir de censors si no volien acumular tres sancions greus la conseqüència de les quals era la inhabilitat per al càrrec durant un any. La legislació del ministre gallec també preveia el segrest de publicacions.
Malgrat que la Llei Fraga semblava aparentment un oberturisme en termes de llibertat d’expressió, amb el sistema de multes es pretenia disuadir els editors i impressors. Concretament, el Diario Madrid va ser multat i en novembre de 1971 el govern franquista va ordenar el seu tancament per la guerra accionarial entre els editors i el Banco Popular. La Llei Fraga, però, ja havia inoculat la inestabilitat econòmica a través de diverses multes a la capçalera a partir de 1966 i, fins i tot, va ordenar enderrocar el seu edifici.
La impremta Fermar, creada per Francesc Ferrer Pastor en 1962 junt amb Carles Martínez, era, entre 1966 i 1968, un dels principals centre neuràlgics de la publicació de textos en valencià al País Valencià. La llengua pròpia havia tornat a agafar embranzida i la maquinària d’imprimir instal·lada al carrer de sant Josep de la Muntanya de València s’encarregava de traure publicacions que no estaven en castellà, entre elles, la primera edició del Vocabulari Castella-Valencià i Valencià-Castellà, un dels ‘best-sellers’ de Ferrer Pastor que actualment publica l’editorial Denes. El famós vocabulari blanc i blau arriba en 2018 a la cinquantena d’edat i celebra la 26a edició d’un text de consulta que Emili Casanova qualifica, junt amb el Diccionari de la rima, com a autèntics “llibres de capçalera dels xiquets fins als anys 90”.
Aquella efervescència de publicacions en valencià a tocar de la dècada dels 70 no li va eixir gratuïtament a Francesc Ferrer. “Allò va significar que vinguera la motoritzada, que se l’emportaren a comissaria i, encara que a ulls del fiscal no va haver delicte penal, va determinar una sanció administrativa per l’activitat entre el 67 i el 69 de 25.000 pessetes”, recorda Francesc Ferrer Escrivà. Tot i això, la família Ferrer Pastor va recórrer la multa i mentre que a Madrid va existir la intenció de retirar-li-la, a València, però, no van fer més que refermar la pena econòmica a la qual van haver de fer front l’empresa.
Ferrer Pastor va pagar les 25.000 pessetes de multa imposada pel franquisme i va seguir amb la seua activitat. Encara havien d’arribar les Lliçons d’ortografia (1973), més diccionaris i, en la dècada dels 90, la publicació de set contes sobre narracions del seu poble, la Font d’en Carrós, i de la comarca de la Safor. Pel bell mig estaven els anys 70, la mort de Franco, la Transició i la Batalla de València, un temps en què els fills del règim assenyalaven tots aquells que defensaren la llengua pròpia. Era “gent del barri, que el coneix”, els mateixos que van apuntar cap a la impremta, recorda el Ferrer Escrivà.
“A les portes del taller li cremaven i esgarraven diccionaris”, afirma Ferrer Escrivà. Els autors d’aquells “assetjaments”, com en tants altres casos d’atemptats contra intel·lectuals valencianistes, s’esmunyien. Al capdavall, actuaven fil per randa com “el blaverisme més recalcitrant”.
Els seus contes d’infant
Ferrer Pastor va crear l’editorial Denes i amb aquest segell va publicar i reeditar la seua obra. A ell cal agrair “la presència del lèxic tradicional, absent en els diccionaris existents fins al moment i que recull en el Diccionari de la rima. Acaçar paraules de cada dia que no estaven presents en els diccionaris d’ús, eixa va ser la seua primera aportació”, explica el professor Emili Casanova.
Més enllà dels materials divulgatius, de consulta i tècnics, Ferrer Pastor va publicar set contes, unes narracions que havien aparegut molts anys abans en castellà, dins d’una publicació interna dels treballadors de Las Provincias, mitjà en què, sota la direcció de Martí Domínguez, Ferrer Pastor havia treballat en la correcció de proves d’impremta.
“Va introduir amb molta estima els contes populars de la Safor, alguns específics del seu mateix poble com I a eixe, samaruc!, que és una dita de la Font d’en Carrós, o com L’abella baralladissa, que són les contarelles que li contaven sa mare i la seua madrina. Són publicacions que aborden les històries d’àmbit local o comarcal que relliguen amb la tradició europea de contes amb certa càrrega moral i que destaquen el valor de les persones, de la humanitat o la generositat, de la mateixa manera com Per què el rei Gaspar té els cabells blancs?, que també és un conte de la comarca de la Safor. Per a ell, eren els seus contes d’infant de 1918 i ell el que va intentar va ser adaptar-los i literaturitzar-los per a la gent jove dels anys 70 i 80″, raona Ferrer Escrivà.
Ferrer Pastor “no era un gran literat, el seu fort va ser la faena del dia a dia, d’arreplegar vocabulari tradicional però els seues contes tenen un valor per a mi per dos motius: primer, perquè recullen el model de llengua que s’utilitzava en l’època en què es van fer, en els 50 i 60, i, en segon lloc, perquè eren la plasmació pràctica del lèxic que ell anava sentit tant a la Safor com a València i que quan anava posant-lo al diccionari ja apareix en els seus contes”, raona el filòleg de la Universitat de València. Són pocs els casos, però, “fins i tot en els contes apareixen paraules que no recull en el Diccionari”, afegeix Casanova.
Una entrevista inèdita
Carles Sánchez i Marina Fuertes dirigeixen el documental Cabut per la llengua. Francesc Ferrer Pastor (1918-2000), un cinta que es va estrenar el passat divendres a la Casa de la Cultura de la Font d’en Carrós amb suport de l’Ajuntament i la Diputació de València.
“No tenim referent més representatiu del món de la cultura i la llengua que siga del poble”, sosté el director i productor del documental; per això, “podríem dir que és el nostre ambaixador”. El consistori de la Safor ha programat per a cada mes d’aquest 2018 diverses accions i activitats per a commemorar el cent aniversari de naixença del lexicògraf i, entre aquestes, s’hi troba la première de la pel·lícula sobre la vida de Ferrer Pastor, un film en què han treballat deu persones, algunes de les quals van formar part del projecte anterior encapçalat per Sánchez i Fuertes, el documental sobre Josep Almudéver, L’últim brigadista.
Cabut en la llengua conté huit entrevistes a diversos familiars de l’escriptor i editor; filòlegs; una mestra de la Font d’en Carrós, pionera a introduir l’ensenyament del valencià al poble i la comarca, i una entrevista inèdita que li va realitzar la Televisió de Gandia en 1994. Amb l’estrena al poble natal del lexicògraf, l’equip treballa per a dur la pel·lícula a València a través de les gestions que està duent a terme la Fundació Ferrer Pastor.
